Matinal

És el matí de Samt Joan. Amb prou feines he dormit sis hores, m'ha despertat el dolor d'una contractura al coll. Al llit, no sabia com posar-me. M'he pres un relaxant muscular i un antiinflamatori, A casa regna el silenci, només interromput pel tecleig d'això que escric i per una mena de bronzit que sento darrerament quan no hi ha sorolls externs i sobre el qual hauré de consultar algun metge. M'he posat a llegir aquesta novel·la que porta per títol Mirall, espatlla, intermitent d'una autora danesa, Dorthe Nors. Però no m'acaba de fer el pes, estic en aquell punt en què, llegides vuitanta o noranta pàgines, no saps si seguir endavant o deixar-ho córrer. Però hi ha ha algun moment, algun passatge de la novel·la, que em resulta còmode i proper. No sé per què, un punt de la lectura m'ha portat al record una escena del passat que tenia quasi oblidada. Un sopar en una mena de terrassa del barri del Jordaan, a Amsterdam. Érem molt joves, però crec que no ho sabíem. No anàvem a bars nocturns ni coffeshops. Vèiem rembrandts al Rijkmuseum, vermeers a La Haia i hals a Haarlem. I vangoghs, esclar. Teníem pocs diners i ens cobraven molts florins per ampolles d'aigua grans als petits colmados del barri de l'anell de canals. Menjàvem poc, alguna hamburguesa en llocs com aquell del Jordaan. Aquella nit, sèiem allí, en aquella terrassa, entre parroquians locals, gent benestant d'un barri en altres temps bohemi. I recordo haver experimentat per primera vegada una certa comunió amb aquestes ciutats del nord d'Europa, fresques, suaus, confortables, pausades. L'aire era lleuger, el vespre quasi etern. Les nits de juny a Copenhaguen també són així i, ara, aquesta novel·la també m'hi ha fet pensar. Aquest tipus de connexions és una de les grans virtuts de la literatura. Només per això ha valgut la pena continuar llegint.
Ahir vaig passar-me el dia fent cerques i contractacions per internet d'un viatge per alguna illa grega. I ara penso, més enllà de la bellesa i el caràcter extrem d'aquells indrets, en la possibilitat de multituds i calors, i tinc un cert desig de nord. De capvespres frescos i eterns a Copenhaguen o Estocolm. I un cert enyor, com sempre, de joventuts perdudes. Mentrestant, arriba l'N., a qui ha despertat la llum d'una finestra, amb cara d'adormida. S'asseu al sofà, al meu costat. Posa a la tele una pel·lícula d'aventures. Els medicaments comencen a fer-me efecte. Estem bé, crec que difícilment podríem estar millor. Les campanes de l'església ja toquen les nou i veig per la finestra com comença el dia de Sant Joan, sempre calorós, sempre estrany.

Espòilers

L’amic R. em deia l’altre dia que l’última entrada publicada recuperava l’essència d’aquest Bloc. Ara toca canviar d’orientació. Aquest és un d’aquells textos antipàtics que també caracteritzaven i caracteritzen –ara cada cop menys, deu ser l’edat que suavitza fons i formes- Bloc de Notes. Ja està dit: text incòmode. He fet un espòiler.

Parlarem precisament d’espòilers. En els bons temps, quan érem joves, els espòilers (o spoilers) eren una mena d’accessoris que es posaven els quinquis (o no tan quinquis) als cotxes perquè semblessin més esportius o aerodinàmics. Com una mena de faldons o alerons. Combinats amb adhesius de llengües de foc, volant folrat de pèl, motor trucat i tub d’escapament petador, deixaven els 124 insuperables.

Ara no, els espòilers són una altra cosa. Una qüestió crucial, pel que sembla. Sobretot, no em facis un espòiler, diu tothom, com si es tractés d’un mal irreparable. L’N. li deia l’altre dia això al seu germà: la cosa s’ha estès per totes les edats. Ho trobo irrisori, d’una gran puerilitat. Però alhora em sembla molt indicatiu.

La consagració dels espòilers com a element maligne va absolutament lligat a la irrupció i èxit de les sèries, que s’han convertit en un gran fenomen social. Hi ha les sèries i les sèries. De les primeres n’hem vist tota la vida a la televisió com a distracció més o menys reeixida. Algunes de bone, altres no tant. Molt bé, tot correcte. Les segones sembla que han transformat el món de l’entreteniment i fins i tot les relacions socials. Quina sèrie mires ara, et pregunten? Doncs cap, contesto jo amb gran plaer. No miro sèries, dic. Mais les brav’s gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux…, cantava Brassens, i Paco Ibáñez ho versionava com En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado. I així són les coses. Ara, en aquest món hiperinformat i extrauniformitzat, més que mai.

Les sèries són una moda, una moda fàcil, afegiria, poc exigent. I n’estic segur que n’hi ha de molt bones, com n’hi ha hagut sempre i sense fer tants escarafalls. Però conceptualment em quedo amb les pel·lícules. Per què? Doncs per la mateixa raó per la qual prefereixo el tennis al pàdel, el futbol al futbol sala, les sales de cinema a les pantalles de televisió. No tinc res contra el género chico però si em deixen triar, no l'escolliré. Com em quedo també amb les novel·les creades sense voluntat de ser un bestseller o un producte que es vengui. Acostumo a desconfiar de les creacions artístiques que tenen un objectiu de mercat, més enllà de la necessitat d’expressar-se del propi autor.

I si deia que la importància dels espòilers em semblava especialment indicatiu, em referia a que si una creació ho basa tot en la intriga final, en els arguments trufats de girs, en la capacitat d'enganxar, crec que això és símptoma de feblesa. Ara vaig a fer una colla d’espòilers. El nou testament: crucifiquen a Jesús i després ressucita. Romeu i Julieta: es suïciden per amor. Totes les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial: guanyen els aliats. El quadern gris: Pla se’n va de corresponsal a París. Psicosi: Anthony Perkins apunyala la noia a la dutxa. La divina comèdia: Dant veu la llum de Déu. El Quixot: els gegants eren molins. La Mona Lisa: la noia somriu enigmàticament. Les finals de Roland Garros: guanya Nadal. No crec que aquestes obres quedin en absolut perjudicades per aquests espòilers. He fet una mica de reducció a l’absurd, ho sé, però sempre he pensat, per exemple, que les bones pel·lícules són aquelles que volem veure –i veiem- dues, tres, cinc vegades... i ens captiven sempre. Encara no conec ningú que hagi demanat que no li expliquin el final de Casablanca. Ja ens el sabem. Com sabem que Patrick Modiano escriu sempre la mateixa història, però és un autor excels. U quantes obres extraordinàries no hi ha de les quals no recordem quasi res de l’argument, per no parlar del final. Fiar-ho tot a l’argument, a la història en sí i –més encara- a la seva finalització és, crec, mostra d’una certa flaquesa. Però és el que triomfa. I un espòiler per acabar: aquest text acabarà amb una petita dosi de verí.
No obstant tot el que hem dit, la llibertat mana, evidentment. Que tothom faci, llegeixi i miri el que vulgui. El que vulgui o el que li dictin les modes, la publicitat, els convencionalismes, la pressió social...

Muntanyes

Com tants nens, quan érem petits, amb J., jugàvem a guerres amb els soldadets. Recordo que al terra de la seva habitació, en un dels habitatges ara buits de les escoles velles, construïem una illa amb una manta, a sota de la qual posàvem caixes i altres objectes per conferir-li un relleu. Després anàvem col·locant els clicks (llavors no es deien playmobils) i els soldadets de plàstic repartits per tota l'illa. No importava que tinguessin mides diferents. Com tampoc hi feia res que els vehicles que anavem posant sobre la manta o els vaixells que descansaven sobre el mosaic encerclant aquell illot fossin inconcordants temporalment (i la majoria sense cap element ni caràcter bèl·lic). La gràcia d'aquell joc estava en muntar aquella escena, més que no en la batalla que venia després i que no acostumava a tenir ni cap ni peus. Com en tantes altres coses a la vida -ja ho aniríem descobrint amb el pas del temps-, el valor raïa en el preliminar més que no pas en el fet, en el desig més que en l'acció, en la passió i no en la possessió.
Sovint, quan pujo amb el cotxe cap a casa i veig des de l'autovia de l'Ametlla els contraforts occidentals del Montseny, coronats pel Tagament, penso en aquelles illes infantils construïdes amb una simple manta. Els plecs de les muntanyes, pintades del verd fosc dels boscos d'alzines, i les carenes que les coronen tenen per a mi una gran semblança amb els doblecs d'aquella manta vella. Els vespres d'estiu, quan el sol ja és baix i la llum comença a bronzejar el paisatge, aquestes muntanyes tenen una gran bellesa i una estranya capacitat de transmetre calma. Em transporten a l'illa dels jocs de la infantesa i a algun paisatge sublim del Chianti. La plana del Vallès, hiperurbanitzada, hi descansa a redós i la carretera comença aviat a enfilar el congost cap a Aiguafreda. Llavors, penso que el capvespre de juny serà etern, quasi invencible. I que l'hivern és lluny: venç la llum i el record. 

Futbol modern

Ahir es va jugar la final de la Copa d'Europa, altrament dita Champions League, nom que no és ni verídic, atès que la juguen molts equips que no són campions. Va ser una final sense gaire joc, però una final amable, propera, que vaig viure amb gran confort. Una final tranquil·la per un dia tranquil.
L'À. es mirava els programes previs amb tots els prolegomens del partit. De tant en tant, jo hi donava un cop d'ull. Ens van ensenyar els vestidors, amb un logo enorme de la competició estampat al sostre per a l'ocasió, i amb l'equipament de cada jugador exposat com si es tractés d'un museu. Feia una mica de vergonyeta aliena. Abans del partit va haver-hi una actuació musical, amb gran exhibició d'atrezzos varis. Com si es tractés d'una super bowl qualsevol. I jo em pregunto, estem parlant d'aquell esport anomenat futbol? A mi no m'ho sembla.