Moments

Cada dia té els seus moments. El d’avui ha estat quan no eren encara les vuit del matí. Conduïa en direcció sud, amb l’autopista neta. En sentit contrari tenia una corrua de cotxes parats: tres fileres de fars lluint en la foscor, que, quan mirava pel retrovisor, es transformaven en llums vermells. Jo, en canvi, avançava de pressa i veia com el dia naixia, com una franja de llum taronja, cada vegada més ampla, acompanyava l’horitzó. En aquest escenari, a la llunyania s’enlairava un avió. No hi ha millor imatge del desig de llibertat que un avió enlairant-se. I més si es veu amb tota la nitidesa que les primeres llums confereixen als objectes.  Jo mirava de mitigar aquesta ànsia d’escapar prement l’accelerador, mentre m’acompanyava la veu extraordinària de Laura Pergolizzi. Finalment, l’avió ha desaparegut, el dia s’ha aixecat del tot i s’ha apagat la ràdio amb la veu de LP, però el moment ha romàs deixant un pòsit.

Leninisme

La mare i la filla arriben a casa discutint acaloradament. La mare reprèn amb vehemència a la filla i la filla, que comença a estar preadolescent, la replica irrespectuosament. La discussió puja de to, amb queixes, avisos i càstigs, i la mare acaba marxant a comprar enfadada. Quan tanca la porta, la filla llança una expressió d'alleujament i comiat mig política, mig cinematogràfica, que fa que el pare hagi de fer esforços per mantenir la cara de pòquer:

- Goodbye, Lenin!

Notes

Al taulell d'una llibreria, veig els següents títols entre les novetats de política: Fascismo, Ruptura, Populismo, La postveritat. Molt il·lustratiu del moment. I inquietant.

***

Inquietant també, però passant de la tragèdia a la comèdia, la imatge vista uns minuts després. Parat en un semàfor per creuar el carrer Balmes, aixeco el cap i veig una noia en una terrassa que fa unes operacions estranyes. M'adono que el que feia era aguantar el mòbil sobre una taula, recolzat en un test, quan veig que tot d'una, s'asseu a la barana, amb mig cos penjat al buit i aixeca els braços, fent-se un selfie (o no es considera selfie si no s'agafa la càmera amb la mà o amb un instrument a l'ús?). Molt il·lustratiu també del moment.

***

Molt interessant, per contra, la conversa entre Alícia Kopf i Hanif Kureishi de fa una setmana al CCCB. Molt situats ambdós en els papers respectius d'entrevistadora i entrevistat, fins al punt d'intentar evadir-se el segon d'algunes preguntes i d'insistir reiteradament la primera, fidel al rol encomanat. Del que va dir Kureishi, que va ser molt i valuós, la meva llibreta recull dues anotacions.
La primera és sobre el que significa ser artista. L'artista, l'escriptor, el creador -deia Kureishi- ho és en cadascun dels seus actes. Ho és en la manera de parlar, de vestir, de fer de jardiner... tot en ell és artístic i conforma l'eros de l'artista. Em va agradar aquesta visió.
I la segona reflexió anotada fa referència a la capacitat d'una persona de modelar-ne, canviar-ne una altra. Un amor, deia l'escriptor anglopaquistaní, és aquell que t'ha canviat com a persona.

Escena de carrer

Ahir a la tarda vaig ser testimoni d’un fet estrany, inesperat i intempestiu. En una de les zones més benestants de la ciutat, a la part alta de la rambla de Catalunya, una noia irromp en crits en ple carrer. És una noia d’uns trenta anys, ben vestida, morena, d’ulls bonics –jo estic parat en un semàfor i la veig de cara-, que crida en castellà amb accent argentí:

- ¡Ladrona, sois una ladrona! ¡Me robaste!

El semàfor es posa verd i jo camino cap a ella sense girar-me ni saber a qui es dirigeix, però la reiteració en els seus crits fa que miri d’assabentar-me a veure què passa, si s’ha produït un furt o un atracament. La resta de vianants fa el mateix, però no es veu ningú corrent ni amb aparença de lladre de carrer. L’acusació sembla dirigir-se a una noia rossa, amb rínxols, que veig de lluny caminant tranquil·lament a l’altra vorera. Tot passa molt ràpid, però sembla més aviat un ajustament d’algun compte pendent del passat. La noia morena té un rictus afectat, mira de contenir-se, però torna a cridar. És curiós comprovar com la ment és capaç d’aventurar-se a fer conjectures amb ben poca informació i en un breu espai de temps. Penso en una estafa, en un amor, en alguna cosa molt dolorosa. Però la formulació d’hipòtesis s’interromp de cop quan la noia morena surt corrent, creua el carrer quasi sense mirar i enfila cap a l’altra noia que marxa d’esquena. Malgrat tots els pudors, resulta impossible no girar-se, per curiositat o per si cal intervenir. Tot fa preveure el pitjor i, efectivament, la noia rossa –sense parar de córrer- aixeca la mà amb intencions inequívoques. Però l’enrinxolada, com si tingués un sisè sentit o ulls a l’esquena, ajup àgilment el cap en el moment just i el braç li passa per damunt sense tocar-la. I aquest acte violent fallit sembla desactivar l’agressivitat de la noia morena que es queda al costat de l’altra, aparentment parlant. En aquest punt, superat el moment més tràgic de l’escena, decideixo reprendre el camí –de fet no m’he acabat mai d’aturar del tot- amb un regust amarg per haver estat testimoni involuntari d’aquest episodi d’intimitat aliena.