Ciutats

Vaig buscant, aquests dies, informacions i referents bàsics d'una ciutat que no conec, Berlín. Recuperar les històries fascinants d'Isherwood, perdre'm en els laberints del Berlin Alexanderplatz de Döblin, buscar alguns textos d'aquell Pla llunyà de Relacions... I començar a recórrer mapes, interioritzar geografies.
Mentrestant, em pregunto què busquem realment d'una ciutat. En el cas de Berlín, i en molts altres, crec que voldríem fugir del nostre temps, perdre'ns en altres moments i èpoques, per dures, difícils i sagnants que hagin estat. És, segur, un exercici pueril i alhora hipòcritament trampós. Oh, que interessant, el mur de Berlín! Quina llibertat es respirava en els anys de la República de Weimar! Però és el que busquem. No en tenim prou amb la física de l'espai, amb la simple geografía, necessitem transcendir-la, amb la literatura i la història. Viure altres moments, fins i tot altres vides. Això és el que busquem en ciutats com aquesta.

***
Recordo ara també una nit a Londres, que no surt al Quadern. És posterior. Sortíem, amb la G., de sopar del Gauthier, al Soho. Sortíem amb la felicitat que dóna haver sopat bé, haver pagat en excés per una ampolla de Gewürztraminer. Compensar les lliures amb riallades. Els carrers també bullien. La llibertat de la República de Weimar, però a l'anglesa, amb la seguretat que dóna un règim secularment arrelat. Caminàvem feliços, mentre la gent feia cua per entrar en clubs i locals diversos. No se m'acut millor imatge de la vida que aquella efervescència. Caminava tothom pel mig del carrer, indemnes a la falsa superioritat dels cotxes, Vam estar a punt d'entrar a fer una copa a The vault, més que res pel romanticisme de travessar la porta en forma de prestatgeria, però teníem ganes d'arribar a l'hotel. A Soho square ens vam perdre per un carreró que duia a un cul de sac, extraordinàriament fosc i aterrador. Darreres de locals dubtosos, bosses d'escombraries, bassals d'aigua negra... Era l'escenari ideal per a crims terribles, el més lleu dels quals hauria estat el robatori amb arma blanca. Però vam riure de la situació. Dues parelles més ens van seguir i van haver de fer la mateixa mitja volta. Vam sortir a la llum dels neons d'Oxford street. Al passadís del metro de Tottenham court road tocava una banda. Swing o alguna cosa així. Un noi va treure a ballar una desconeguda que venia en direcció contrària. Li va fer donar unes quantes giragonses. Vam riure, again. La República de Weimar. la Riviera de Suau és la nit. O potser el Swinging London. És això el que busquem.

Gent que camina per la ciutat

Existeix una pàgina web que prescriu el llibre que hauries de llegir. I ho fa d'una manera molt curiosa. Vol que el protagonista sigui home o dona?, pregunta. Homosexual o heterosexual? Un alien? En quin país ha de transcórrer l'acció? Final feliç o infeliç? Època victoriana, contemporània, el futur? I tot així. De debò que existeix, me la van mostrar fa uns dies; si no l'enllaço és per no contribuir més a la difusió de l'estupidesa, ja s'expandeix prou sola. Les xarxes socials en són un aliat impecable i implacable.
Però potser escric això endut pel ressentiment. Aquest algoritme és incapaç d'identificar obres literàries basades en gent que camina per la ciutat. Evidenciada la ironia d'aquesta darrera afirmació, és absolutament cert que tinc una especial predilecció per aquelles obres que podríem descriure amb aquesta etiqueta simplista: gent que camina per la ciutat. Sempre he pensat que el gran escriptor no és aquell que sap escriure, sinó aquell que sap mirar. Tenir mirada d'escriptor és saber veure la realitat i trobar-hi allò que la transcendeix. Després, evidentment, hi ha l'escriptura, però primer de tot hi ha la mirada. I res permet veure i mirar tant la realitat com passejar, deambular, perdre's. És una tradició literària que ve de Baudelaire i que segueix Walter Benjamin, però que no és tant una escola com un caràcter, una manera de ser que es trasllada a l'escriptura. I la ciutat és l'hàbitat, el viver per excel·lència d'aquest escriptor que passeja i mira. La llista d'exponents d'aquest tipus de literatura seria llarguíssima. Pla, Fargue, Azorín són els que em vénen al cap en aquest moment. Dels contemporanis Trapiello i Muñoz Molina.
He començat a llegir Ciudad abierta, de Teju Cole. El títol ja apunta el camí. El protagonista passeja sense rumb fix per la ciutat de Nova York, parla amb gent, deixa que el seu caminar s'entreteixeixi amb altres històries. Tot just l'he començat però promet molt. A veure.

Fingir

El poeta és un fingidor, escrivia Pessoa. Recordo que a l'exposició sobre la Lisboa de Pessoa que va fer fa anys el CCCB (què se n'ha fet d'aquelles magnífiques exposicions del CCCB sobre les ciutats dels escriptors?) un altaveu amb una veu femenina repetia fins la sacietat alguns versos del poema Autopsicografia:

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
que chega a fingir que é dor
a dor que deveras sente.

Lluny de ser poeta, crec que una de les mostres més pures de la llibertat és poder deixar de fingir. La vida en societat, les convencions, de vegades la simple educació, ens obliguen a fingir. Fingir interès per allò que no ens interessa. Fingir benestar quan patim per algun motiu. Fingir ser millors del que en realitat som. Fingir per comoditat, per mandra, per interès, per por.
La pura sinceritat és insuportable, asocial i sovint maleducada, però poder anar-nos alliberant del fingiment  és un exercici de llibertat absoluta.

El bitllet de deu francs

Hi havia una època en què anar a Andorra era una gran aventura. T'havies de llevar a les cinc del matí (per evitar les cues), passar la collada de Tosses (amb una bossa d'escombraries a la falda per casos de vòmits sobtats i incontrolables) i tenir el passaport ben a mà per creuar la frontera. A Andorra, país de bandera acolorida, s'hi venien coses tan fascinants com bolígrafs-rellotge amb pantalla digital, rellotges de cucut de plàstic amb la figura d'una nena en un gronxador que pujava amunt i avall o rellotges de plàstic negre amb teclat de calculadora. El component rellotge era, pel que es veu, ineludible. Però segurament l'aspecte més novelesc d'aquests viatges era el pas per l'aduana a la tornada. A la meva família aquesta situació acabava generant sempre discussions molt acalorades entre el sector més legalista, encarnat bàsicament pel meu pare, i la resta de components de l'expedició sobre si determinats productes adquirits -unes ampolles de Johnny Walker, un radiocassette Sanyo- s'havien de declarar o no. Jo era un nen i m'ho mirava amb una certa distància, no exempta de preocupació.
Però per damunt d'aquestes naïfs aventures andorranes, el meu record situa en una posició d'especial privilegi un precoç viatge a França de quan devia tenir cinc o sis anys. Quan dic França, llegeixi's Bourg-Madame. I això pot tenir ara un punt de comicitat, però la sensació de pas a un món nou i desconegut que vaig experimentar llavors, rarament l'he tornat a viure. En aquest cas, crec recordar que el pas de la frontera generava tràmits administratius addicionals: la carta verda. Allò es vivia amb una certa transcendència i, en el meu cas, amb esfoços per contenir la il·lusió i el nerviosisme tancat al darrera d'un Seat 1430. Més enllà d'això, quasi no recordo res d'aquell dia ni d'aquell país exòtic, digui's França o Bourg-Madame. Bé, sí, recordo molt especialment un bitllet de deu francs que va donar-me el meu pare (no li agradava travessar la frontera ni canviar moneda ni molt menys fer la carta verda, però sempre acabava sent generós) perquè em comprés el que volgués. Recordo amb fascinació aquell bitllet de colors -no com els nostres bitllets monocroms de cent, cinc-centes o mil pessetes- amb la imatge d'un home amb perruca (després vaig saber que es tractava de Voltaire). Aquell bitllet de deu francs -que valia cent-seixanta pessetes, segons em van dir- era una autèntica meravella, un tresor en si mateix. No recordo els carrers ni les botigues de Bourg-Madame, ni el que vam acabar fent, però la imatge d'aquell bitllet persisteix ben viva en el meu record. I sé del cert que no vaig comprar-me absolutament res per poder continuar atresorant aquell bitllet de deu francs, preciós, valuós i simbòlic.