Segle XX

Darrerament l'À., amb una intenció crítica pròpia de l'adolescència, em diu que sóc del segle XX. El to és el mateix amb què tradicionalment s'ha utilitzat l'adjectiu decimonònic, que curiosament és incorrecte en català i no té en la nostra llengua un equivalent exacte. És a dir, ser del segle XX per a ell -per a ells- és sinònim d'antic, passat, teconògicament obsolet...
Potser té raó, però modestament, vist el panorama actual -social, polític, econòmic, comunicatiu, cultural, musical...- per a mi aquest qualificatiu resulta gairebé un elogi. Sí que hi ha elements que m'agraden més del món d'ara que del de fa vint o trenta anys, però n'hi ha molts d'altres que no. Així que potser sí que sóc del segle XX. Bé, matisem: del darrer terç del segle XX, perquè de les primeres dècades no hi ha gaire coses que m'agradin i començo a trobar-hi alguns paral·lelismes amb el món actual.

Pla i Stendhal

El que més m'ha interessat del discutible Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, de Josep Pla, és aquesta cita de Stendhal: L'homme d'esprit doit s'appliquer à acquerir ce que lui est strictement nécessaire pour ne dépendre de personne, mais, si cette sûreté obtenue, il perd son temps à augmenter sa fortune, c'est un misérable.

Wasting time

Avui fa cinquanta anys que Otis Redding enregistrava una de les cançons més captivadores de la música popular moderna. Malauradament, Redding moriria tot just quatre dies després en un accident d'avió, sense recollir l'èxit d'aquesta meravellosa cançó, però la fortuna va fer que, per poques hores, ens quedés el llegat d'aquesta música que ens balanceja i ens fa còmplices del plaer de deixar passar el temps asseguts en el moll d'una badia, o allà on sigui, wasting time.