Influencer

Respecte a l'anècdota que explicàvem l'altre dia sobre la recomanació de ¿Dónde vamos a bailar esta noche? m'escriu l'amic P. i m'explica que va ser ell qui va comprar el llibre aquell dia a la Documenta. Poques hores abans havíem pres un cafè junts i n'hi havia parlat. Així que al final resultarà que sí que sóc un influencer.

Pinzellades del dia

A la llibreria Documenta, que cada dia m'agrada més, demano per ¿Dónde vamos a bailar esta noche?, de Javier Aznar, que no veig sobre les taules. La llibretera que m'atén em mira amb cara de sorpresa i em pregunta a quin lloc ha sortit avui la recomanació d'aquest llibre. Responc amb una cara de sorpresa encara més intensa que no ho sé, que jo ja l'he llegit aquest llibre, que m'ha entusiasmat, el recomano a tothom i ara el volia comprar per regalar. Llavors m'explica que just fa una estona li han preguntat per aquest llibre i acaba de vendre l'exemplar que tenia. Li dic que deu ser casualitat, ja que no crec que la meva capacitat d'actuar com a influencer analògic vagi tant lluny. M'ofereix mirar, i això l'honora, si el tenen a una llibreria propera, però declino l'oferiment. Finalment, m'enduc un microassaig sobre els pintors holandesos del segle XVII.

***
Vaig a una perruqueria moderna del Born a rapar-me (dir que vaig a tallar-me els cabells resultaria presumptuós, ateses les circumstàncies). Sona a la ràdio una cançó de moda i la noia que em passa la màquina es posa a cantar-la sense complexos. Veig llavors al mirall una escena curiosa: la meva pròpia imatge, aparentment formal i circumspecta però amb un somriure d'irònica felicitat que se m'escapa, i la noia, lluint una exhibició de tatuatges, pírcings i un pentinat binari (rínxols a la zona frontal, cabells rapats als laterals) cantant a ple pulmó. Tot amb un fons de miralls que multipliquen l'escena des de diferents perspectives. Em vénen ganes de fer un insagram story.

***
Mentre pujo en cotxe, enganxo un programa de ràdio on expliquen, en una interessant complementarietat dialèctica entre el conductor i la col·laboradora, els orígens del hip-hop a la Nova York dels anys 70-80. He de reconèixer que m'hi enganxo perquè comencen parlant dels Ramones, però la història em resulta francament interessant. Em pregunto per què programes com aquest queden relegats al mes d'agost i la resta de l'any ens hem d'acontentar amb escoltar fins la milionèsima vegada l'actualitat política o la pseudoinformació futbolística.

***
Quan s'acaba aquest espai i entra la publicitat, canvio d'emissora i a la radiofórmula que connecto posen just en aquell moment Chica de ayer. Una cançó que m'agrada molt però em posa sempre doblement trist: per la pròpia història que explica i per la trista història d'Antonio Vega.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.

Llibreries

No és cap secret la meva admiració cap a les llibreries franceses. Llibreries de vell -amb horaris molt peculiars, això sí- llibreries de nou; llibreries grans, llibreries petites; llibreries de tota condició i a tot arreu. A diferència del nostre país, on les llibreries només s'omplen un dia l'any, més d'una vegada he sentit enveja davant la densitat humana trobada un dissabte a la tarda qualsevol en llibreries de ciutats franceses. Per exemple, a Mollat, a Bordeus, o a Sauramps, a Montpeller. A Barcelona això només passa al Zara o a l'Apple Store.
En aquesta darrera escapada, aquesta admiració no ha fet més que créixer, amb tres exemples concrets. A Domme, preciosa població del Périgord situada sobre una cinglera expecialment al vespre quan el sol baixa i la vila comença a despoblar-se, on vam trobar una llibreria de vell amb una amplíssima secció de còmics, oberta fins hores intempestives (especialment intempestives segons el criteri francès). A Figeac, on la preciosa Le Livre en Fête encanta amb la seva ubicació -en una casa amb bigues de fusta a la façana i portalada gòtica- i amb la bellesa cromàtica -blancs i blaus- del seu aparador amb una selecció de llibres per a l'estiu. I, especialment, a Conques, on sorprèn enormement torbar-se amb una llibreria com Chemins d'encre, títol poètic que defineix aquesta petita joia situada a escassos metres de la gran joia romànica de l'abadia de Santa Fe de Conques. Una finestra oberta a un carreró i unes escales donen entrada a aquesta modesta -en les formes- i ambiciosa -en el fons- llibreria, on trobem, a banda d'una excel·lent selecció de llibres, una magnífica exposició de dibuixos que commemora els deu anys de la llibreria. Arbres, es diu aquesta mostra, que recull pintures de Michel Cure i dibuixos de Jean-Michel Bacquet Són aquests dibuixos els que ens embadaleixen per la seva factura destra i precisa i, sobretot, per la particular atmosfera, nítida i elegant, que envolta les escenes, fins al punt de lamentar -coses de l'economia- no poder-nos-en emportar cap a casa. I mentre parlem d'aquests dibuixos amb la llibretera, ens crida l'atenció una escultura -un nu- que veiem de reüll dalt d'una prestatgeria. No ens estem de preguntar i ens diuen que és d'Henry Parayre, escultor que desconeixíem, i del qual ens ensenyen un llibre magníficament editat per la mateixa llibreria. Són aquests detalls -la llibreria, l'exposició, l'edició d'aquest llibre- i no d'altres els que fan gran una cultura i un país.