Sant Jordi

Ahir, per primera vegada en molts anys en un dia de Sant Jordi, no vaig comprar cap llibre. Diguem que no vaig sentir cap necessitat ni estímul per a fer-ho. Però no vaig deixar de celebrar el dia del llibre de la millor manera possible: llegint.
El dia abans havia passat per la llibreria de l'amic Costa, d'on vaig endur-me la primera edició (diuen que censurada) d'El mar, de Blai Bonet, i havíem passejat i viscut intensament les hores amb uns amics, així que ahir era un dia perfecte per estar a casa. Gairebé no vaig ni sortir-ne: només al matí, per comprar el pa i un parell de roses i, a la tarda, per anar a córrer una estona. Deu quilòmetres per Avencó, al vespre, acompanyat pel càntic del riu i per una temperatura magnífica.
Abans, havent dinat, vaig seguir la meva lectura de la saga de Knausgård. Primer, a ple sol, que de seguida es va demostrar excessiu i incòmode, i després a l'ombra del lilà florit. I fou allí, on vaig viure un d'aquells moments -estranys i extraordinaris- de comunió perfecta amb una lectura. Hi ajudava el silenci, hi ajudava la solitud, hi ajudava l'entorn -l'aire movia les fulles i feia que el moviment de la seva ombra es projectés sobre les pàgines del llibre- i hi ajudava, sobretot, l'obra. No repetiré el perquè del meu gust per Knausgård, però sí que diré que, d'alguna manera i amb tota modèstia, la seva mirada sobre la vida conflueix en molts moments amb la meva, un fet difícil de trobar, que m'estimula i m'entusiasma. Per què sortir a comprar més llibres, doncs, si tenia aquell a la mà? Ja ho faré un altre dia.

Sant Sulpici

Justament dimarts parlàvem amb l'A. de l'OuLiPo, de Queneau, de Perec, de Bénabou, de construir gàbies de sons, paraules, paràgrafs, frases... i saber-ne escapar. De La disparition, que ara ha traduït Adrià Pujol, i de la Tentative d'épuisement d'un lieu parisien. Al vespre, vaig voler rellegir algun fragment d'aquest llibre (el vaig trobar al seu lloc, estranyament!) i em va retornar a l'instant l'impacte de la primera lectura d'aquest experiment literari d'esgotament de tot allò que Perec, instal·lat a la plaça Saint Sulpice, veia. La novel·la d'allò que passa quan no passa res, que deia l'autor. I,curiosament, avui he sentit a la ràdio que era Sant Sulpici. Felicitats!

Nus de la Trinitat

L'À., que ja ha après a fer allò que els empordanesos anomenen collonar i que coneix la meva aversió cap a qualsevol forma de cua (automobilística o simplement humana), em pregunta de vegades amb un mig somriure burleta:
- T'agrada el nus de la Trinitat?
Doncs si m'ho hagués preguntat avui, li hauria respost que sí que m'agrada. Aquests dies de Setmana Santa el trànsit s'ha reduït molt notablement i avui he circulat amb fluïdesa per aquest nucli viari. Mentre el cotxe lliscava, he mirat d'una altra manera l'scalextric de carreteres que es creuen a diverses alçades i amb diferents graus de curvatura. El conjunt era quasi bell, com un poema futurista. Mentre avançava, el sol començava a aixecar-se en un cel enteranyinat de núvols lleus i esfilagarsats. Es veia, al fons, la silueta fosca, gairebé com un retallable infantil, de la metròpoli -Santa Coloma, Sant Adrià-, amb la punxa nítida i quasi londinenca d'un campanar, i les tres xemeneies, tan característiques, a la llunyania. La xemeneia d'una fàbrica, aquesta més propera, emetia un aire càlid que difuminava el paisatge, fent-lo ballar, com un miratge canicular. He pensat en algun poema de J.V. Foix. A la ràdio del cotxe, menys avantguardista, la veu de Cristina Lliso cantava una de les lletres més boniques d'Enrique Urquijo.

Notes

Ahir al migdia vaig fer una escapada a l'exposició de retrats de Picasso. Quan vam ser a Londres la feien a la National Portrait però vam optar per la col·lecció permanent del museu, que no havíem vist encara.

L'exposició és magnífica; comença amb els dibuixos de joventut de l'època barcelonina, que sempre val la pena tornar a veure, i acaba amb obres dels anys 50 i 60, que a mi m'agraden menys. Entremig, el millor de l'exposició, al meu parer. Algun quadre de l'època blava, una sèrie de dibuixos extraordinaris (recordo especialment el de Max Jacob), els retrats de Dora Maar i Fernande Olivier, i, per damunt de tot, l'extraordinari quadre, càlid i clàssic, que representa Olga Khokhlova asseguda, serena, mig de perfil.

Mentre el mirava, va arribar una nena amb un bloc i un llapis  i es va asseure a terra per fer-ne un apunt. El seu germà gran, dret, feia el mateix amb el dibuix de Fernande Olivier. Va ser un moment bonic. Mentre ells dibuixaven, jo em vaig haver d'acontentar amb unes fotografies fetes amb l'iphone amb què ara escric aquestes línies.

Va ser un migdia -de fet una hora- molt ben aprofitada, però encara m'han quedat ganes de tornar-hi.

***

Avui, he acompanyat l'N. a una festa de pijames. Abans de baixar del Montanyà, on era -és- la festa, he parat en un racò que freqüentàvem força fa uns anys, des d'on hi ha una vista magnífica d'Aiguafreda de Dalt.

El sol ja havia baixat i la llum era la millor del dia. Fins i tot el verd una mica esquerp dels boscos de pins s'endolcia. La visió era immillorable, la mateixa que mil anys enrere. Fresquejava i el vent feia moure les fulles dels arbres. Només aquesta fressa de les branques agitant-se i la remor de la riera de Martinet, a la fondalada, trencaven un silenci intens i valuós. L'església d'Aiguafreda de Dalt, tocada pel bronze del sol, presidia el paisatge, mentre la casa de l'Afrau, al fons de la vall, estava amagada ja entre les ombres. Els arbres riberencs tot just treien els primers brots, mentre pins i alzines imposaven la seva verdor. M'he estat una bona estona allà sol, sense fer res, només mirant. I potser també pensant.

Felicitat

En un passadís obscur i inhòspit del metro, a quarts de nou del matí, un músic de carrer -no especialment ben dotat- toca amb un acordió La vie en rose. I t'adones llavors com de simple, fàcil i barata pot ser la felicitat. I, efímera, afegeixes mentre vas avançant i les notes de la melodia s'apaguen.