Paterson

Desafortunadament, vaig poc al cinema i quan hi vaig, a banda de veure pel·lícules infantils, no acostumo a tenir gaire sort. Potser sóc massa exigent. No sé, el cert és que estic força desconnectat d'aquest món.
Però no sé ben bé per què, aquesta pel·lícula em va cridar des del principi. No recordo com: si va ser en veure el cartell, o vaig sentit-ne o llegir-ne algun comentari al vol; el fet és que no volia deixar-la passar de cap manera. L'À. em va confirmar les meves intuïcions. I fou així que en una tarda plujosa i trista, estranyament, vaig decidir posar-me tot sol a la cua del Renoir Floridablanca.
Paterson és una petita meravella. És poesia feta pel·lícula, si aquesta translació és possible; reflecteix la poesia de la quotidianitat, si se'm perdona el tòpic; il·lumina la bellesa de la trivialitat, que de vegades no sabem veure; desequilibra la balança de la vida cap aquella part que tots vivim de positiu.
La veu d'Adam Driver, en la versió original, és un element essencial del film, com ho són els poemes que el seu personatge -Paterson- va escrivint i recitant mentalment al llarg de les seves jornades, aparentment monòtones, de conductor d'autobús. El meu preferit és aquell dels Ohio Blue Tip matches; Love poem, es diu:

Love Poem

We have plenty of matches in our house.

We keep them on hand always.

Currently our favorite brand is Ohio Blue Tip,

though we used to prefer Diamond brand.

That was before we discovered Ohio Blue Tip matches.

They are excellently packaged, sturdy

little boxes with dark and light blue and white labels

with words lettered on the shape of a megaphone,

as if to say even louder to the world,

“Here is the most beautiful match in the world,

its one and a half inch soft pine stem capped

by a grainy dark purple head, so sober and furious

and stubbornly ready to burst into flame,

lighting, perhaps, the cigarette of the woman you love,

for the first time, and it was never really the same

after that. All this will we give you.”

That is what you gave me, I

became the cigarette and you the match, or I

the match and you the cigarette, blazing

with kisses that smolder toward heaven.

Ha de ser meravellós encendre una cigarreta a la dona que estimes amb un misto Ohio Blue Tip i que ja res sigui el mateix a partir de llavors. L'autor d'aquests poemes de Paterson és, segons he trobat a la xarxa, Ron Padgett. Magnífic poeta, doncs. Com magnífica és també l'escena de la nena que recita la poesia de l'aigua que cau i que declara la seva admiració per Emily Dickinson. Dickinson! Com si no tinguéssim ja prou motius per estimar Paterson.

Un any i un dia

No sé si és el millor homenatge al gran David Bowie, però en tot cas és la versió que més escoltàvem en la nostra època punk. Amb la veu del malaguanyat Eduardo Benavente, Héroes:

A la Portrait

A la National Portrait Gallery, que no havia visitat mai encara, hi ha algunes sales una mica intimidatòries, plenes de retrats de personatges victorians il·lustres -nobles, almiralls, científics- i de bustos de marbre amb rostres seriosos i transcendents. Però, de cop, topes amb retrats extraordinaris que fan emergir l'ànima dels personatges de forma extremadament senzilla i natural o entres en sales on conciedeix una generació de personatges que et genera una emoció real. Així, tinc ben marcada la impressió de trobar-me amb el rètol The Romantics acompanyant els retrats -no especialment remarcables pictòricament- de Shelley, Keats, Byron, Wordsworth... I el petit dibuix, tantes vegades reproduït, de Jane Austen fet per la seva germana. Vaig passar-me una bona estona en aquell racó, amb aquells quadres -petits en la seva majoria-, en un acte de fetitxisme quasi reverencial.

Afanys

Els Reis m'han portat El libro más peligroso, un assaig de Kevin Birmingham sobre les dificultats que van envoltar la creació, edició i distribució de l'Ulisses de Joyce. Tot i que són prou conegudes, el que més em crida l'atenció de la lectura del llibre de Birmingham, més enllà de totes les qüestions relacionades amb la censura i les traves a l'hora de publicar els seus textos, són les enormes dificultats que va haver de superar Joyce per ser escriptor. Problemes econòmics, càrregues familiars inesperades, rebuig social al seu país, greus malalties... tot configurava un entorn propici per a la renúncia o la cerca d'alternatives professionals. Resseguint la seva trajectòria vital, hi ha moments en què resulta pràcticament inimaginable que la seva obra pogués anar endavant, i, tanmateix, va aconseguir sobresortir, no només per una qüestió de geni sinó també per convicció, afany, treball i, possiblement, per una certa tossuderia. Una bona lliçó.

***

I del mateix llibre, em resulta estimulant -i em genera una certa enveja envers l'època- el que escrivia Margaret C. Anderson, l'editora de The Little Review, revista que va publicar els primers lliuraments de l'Ulisses, en el primer número de la publicació, l'any 1914. Tradueixo:

Si alguna vegada ha llegit poesia amb la sensació que era la seva religió; si alguna vegada ha topat sobtadament amb la blancor d'una Venus en una estança apartada i poc il·luminada; si, a primera hora del matí, ha observat el vol d'un ocell de grans ales blanques alçant-se com una fletxa cap al sol rosat... Si aquestes coses li han passat i li continuen passant fins deixar-lo pràcticament mut davant de tanta meravella, podrà entendre el nostre afany en acostar-les a l'experiència comú de les persones que ens llegeixen.

Chelsea (II)

El vespre de cap d'any sortim a caminar pels carrers de Chelsea, fins arribar al riu. Fa fred i ningú s'hi passeja. Moltes cases són fosques i tancades; d'altres mostren els seus interiors elegants, amb sostres de motllura, prestatgeries de fusta carregades de llibres i làmpades de llàgrimes. Ens parem davant les plaques blaves que assenyalen les cases on van viure Mark Twain, Bram Stoker i Oscar Wilde. Una estranya combinació. El pis de Wilde, a Tite Street, es pot llogar per airbnb i ho hauríem fet, per pur fetitxisme, si ens hi haguéssim pogut encabir tots quatre. Recordem com, en una habitació d'un pis del mateix carrer Tite, hi vam passar una setmana d'estiu, fa més de quinze anys, quan érem pobres i feliços que diria Hemingway (i no és que ara siguem rics i infeliços, és que la cita se m'ha fet ineludible). Davant d'un pub, un noi amb corbata i vestit impecable, ens saluda amb educació. Més enllà un cotxe negre amb xofer descarrega davant d'un restaurant de luxe una noia d'aspecte dubtós. Arribem a la vora del Tàmesis, per on els cotxes circulen apressats, amb ganes d'acabar l'any. L'Albert Bridge és bonic, blanc i il·luminat. Per la resta, l'indret resulta inhòspit: fred, fosc i desert. Retornem sobre els nostres passos. Algú ha perdut un guant just al costat d'un pas zebra. En la foscor de la nit, les portes blaves, verdes, vermelles s'uniformitzen. Passem per davant d'un altre pub i comprovem com aquí, fins i tot la gent que surt al carrer per fumar i beure, ho fa gairebé en silenci. Segurament tanta perfecció i contenció deu conduir a perversions ocultes, però d'entrada resulta confortable. I entre aquest silenci omnipresent arribem a Smith Street, el nostre carrer, i a la porta verda del número 17-18. L'empenyem i ens acompanya l'escalfor interior que ja no ens deixarà en tota la nit.

Nou any a Chelsea

Només el pas dels avions trenca el silenci de les nits de Chelsea. Nits fredes d'hivern, darrere les quadrícules de vidre i fusta blanca de les finestres. Nits càlides d'interiors emmoquetats i calefaccions desenfrenades. Els passos d'uns peus descalços, els meus, ressonen en la foscor. Descorro les cortines i veig els focs de llum que s'encenen sobre el riu, a Westminster. Arbres volàtils -blancs, vermells, verds- que creixen i desapareixen en un instant, ressonant a la llunyania. A l'edifici del davant, una nena -cabell ros, cues, faldilla de plecs, pullover de llana verd- obre el llum de l'habitació -paper pintat de flors, llit de fusta blanca, lleixes de llibres- i desapareix. Torna la foscor. Continuen enllà els focs d'artifici, com una festa aliena i estranya. Sobtadament, apareixen en el nostre cel més proper un, dos, tres globus de paper, amb la seva petita flama encesa, màgica i extemporània. S'enlairen a poc a poc i desapareixen en aquest cel negre de Chelsea, sempre una mica difuminat per la persistent boira blanca. Miro embadalit com es balancegen en l'aire gèlid de la nit, d'una nit que, sense ser-ho, vol ser diferent de les altres. Però res no canvia en aquest cel tacat ara de fugaces espurnes de llum. Ni en aquests carrers eterns d'elegants cases blanques amb portes de fusta de colors. Ni en els ulls de qui mira per la finestra i segueix pensant sempre més enllà, excessivament més enllà, d'aquesta nit i de les festives llums que s'encenen sobre el Tàmesis.