30.5.16
29.5.16
Karl Ove Knausgård
Fa un parell d'anys -o potser més- vaig llegir-ne una crítica a Babelia i ho vaig comentar telemàticament amb un grup d'amics. X., lector voraç, es va prendre el comentari com una recomanació avant la lettre i es va llegir el primer volum. Segons diuen, aquest és el volum més dur i sembla que no va acabar de convèncer X, qui durant un temps em va recordar la suposada recomanació. Però els amics del grup telemàtic som autèntics malalts dels diaris i de la literatura memorialística i fa uns mesos R., em va fer saber que s'havia llegit els dos primers volums i va recomanar-me'ls fervorosament. Després va resultar que, malgrat els retrets, X. també havia continuat amb aquestes lectures, així que vaig decidir sumar-m'hi i començar, seguint el criteri dels iniciats, per Un home enamorat, el segon volum de La meva lluita.
Feia dies que tenia ganes d'escriure sobre l'obra del noruec Karl Ove Knausgård, però la veritat és que no acabava de trobar el moment ni la manera de fer-ho. Ara m'hi he posat i tampoc sé gaire per on començar. Per què em va agradar Un home enamorat? No sabria explicar-ho amb certesa. De fet, això em passa amb moltes de les obres i escriptors que més admiro. Hi ha elements clau, això sí, com la sinceritat de l'autor i la complicitat en la lectura. A Un home enamorat m'he identificat més d'una vegada amb les situacions incòmodes que ha de viure un pare primerenc (com és el cas de les relacions socials forçades i inevitables causades per les festes infantils), També he reconegut la valentia de determinades afirmacions, com el reconeixement de la negació (o la reducció en gran mesura) d'un mateix que, en determinats moments, comporta la paternitat. Complicitat i sinceritat, doncs, com dèiem.
L'entorn és també indestriable de la història que conta Knausgård (la seva història) i resulta un element essencial i molt valuós. El fet escandinau és un protagonista més de la història, encara que se'ns representi en totes les seves varietats i variacions. Especialment divertides són les pàgines en què Knausgård explica les dificultats de l'encaix d'un noruec com ell en la modèlica societat sueca. I és que sembla ser que els noruecs són més individualistes, indisciplinats i medterranis que els suecs, que habiten un país que és paradigma de la correcció política, l'igualitarisme i la socialdemocràcia al peu de la lletra. Ordem e progresso és una inscripció que porta la bandera del Brasil (originària del filòsof francès Auguste Comte) i que segurament escauria més a l'ensenya sueca.
Però més enllà d'aquestes anècdotes, s'endevina en aquest segon volum (l'únic que he llegit fins ara i no per gaire temps) que els llocs tenen i tindran un paper essencial en la història (el genius loci un cop més): l'illa on va viure de nen, les ciutats noruegues, Estocolm, Malmö...
En definitiva, seguirem dosificant-nos amb La meva lluita, magníficament editada -això també cal reconèixer-ho- per L'Altra editorial.
L'entorn és també indestriable de la història que conta Knausgård (la seva història) i resulta un element essencial i molt valuós. El fet escandinau és un protagonista més de la història, encara que se'ns representi en totes les seves varietats i variacions. Especialment divertides són les pàgines en què Knausgård explica les dificultats de l'encaix d'un noruec com ell en la modèlica societat sueca. I és que sembla ser que els noruecs són més individualistes, indisciplinats i medterranis que els suecs, que habiten un país que és paradigma de la correcció política, l'igualitarisme i la socialdemocràcia al peu de la lletra. Ordem e progresso és una inscripció que porta la bandera del Brasil (originària del filòsof francès Auguste Comte) i que segurament escauria més a l'ensenya sueca.
Però més enllà d'aquestes anècdotes, s'endevina en aquest segon volum (l'únic que he llegit fins ara i no per gaire temps) que els llocs tenen i tindran un paper essencial en la història (el genius loci un cop més): l'illa on va viure de nen, les ciutats noruegues, Estocolm, Malmö...
En definitiva, seguirem dosificant-nos amb La meva lluita, magníficament editada -això també cal reconèixer-ho- per L'Altra editorial.
12.5.16
Notes
Aquest migdia, mentre espero que un semàfor es posi verd, em pregunta un senyor, amb accent argentí:
- ¿Cómo ser dice verde en catalán?
***
Vaig a la Central i miro els llibres amb el ferm propòsit -complert- de no comprar-ne cap. Tot i que l'autor no m'ha acabat d'atreure mai, em miro amb interès un llibre de David Foster Wallace sobre el tennis.
***
Quan surto fa un bon sol, però veig que cauen gotes. A mesura que vaig caminant, la pluja s'intensifica però el sol segueix lluint. És curiós. La gent mira enlaire i no s'acaba de creure que s'estigui mullant.
***
Al bell mig de la Rambla un home extraordinàriament vermell parla sol. Em pregunto si les dues circumstànces tenen relació.
***
Ahir assisteixo a una mena de festival solidari del curs de l'À. Els nens fan diversos tipus d'actuacions: els uns canten, els altres ballen, algun recita poemes. El programa s'acaba amb una breu intervenció de l'orquestra de l'escola. Quan han acabat, els alumnes es retiren amb els seus instruments -flauta, violins, clarinet, trompa... L'últim en sortir d'escena, per raons òbvies, és el noi que toca el contrabaix. Em quedo amb la imatge de l'adolescent sortint sol de l'escenari amb l'instrument, que resulta immens al seu costat. Camina mig corbat enrere per mantenir l'equilibri mentre transporta la baluerna, però ho fa amb elegància. Transmet una sensació de serenitat, confiança i il·lusió.
No sé per quina mena de sinestèsia estranya aquesta imatge em trasllada quinze anys enrere i em fa reviure la sensació experimentada en comprar un capvespre -i posteriorment llegir a la nit- un llibre de Robert Walser editat per Siruela, El paseo. No té absolutament res a veure una cosa amb l'altra i no sé si preocupar-me per aquests estranys i inexplicables ressorts de la ment.
- ¿Cómo ser dice verde en catalán?
***
Vaig a la Central i miro els llibres amb el ferm propòsit -complert- de no comprar-ne cap. Tot i que l'autor no m'ha acabat d'atreure mai, em miro amb interès un llibre de David Foster Wallace sobre el tennis.
***
Quan surto fa un bon sol, però veig que cauen gotes. A mesura que vaig caminant, la pluja s'intensifica però el sol segueix lluint. És curiós. La gent mira enlaire i no s'acaba de creure que s'estigui mullant.
***
Al bell mig de la Rambla un home extraordinàriament vermell parla sol. Em pregunto si les dues circumstànces tenen relació.
***
Ahir assisteixo a una mena de festival solidari del curs de l'À. Els nens fan diversos tipus d'actuacions: els uns canten, els altres ballen, algun recita poemes. El programa s'acaba amb una breu intervenció de l'orquestra de l'escola. Quan han acabat, els alumnes es retiren amb els seus instruments -flauta, violins, clarinet, trompa... L'últim en sortir d'escena, per raons òbvies, és el noi que toca el contrabaix. Em quedo amb la imatge de l'adolescent sortint sol de l'escenari amb l'instrument, que resulta immens al seu costat. Camina mig corbat enrere per mantenir l'equilibri mentre transporta la baluerna, però ho fa amb elegància. Transmet una sensació de serenitat, confiança i il·lusió.
No sé per quina mena de sinestèsia estranya aquesta imatge em trasllada quinze anys enrere i em fa reviure la sensació experimentada en comprar un capvespre -i posteriorment llegir a la nit- un llibre de Robert Walser editat per Siruela, El paseo. No té absolutament res a veure una cosa amb l'altra i no sé si preocupar-me per aquests estranys i inexplicables ressorts de la ment.
11.5.16
Frase
Avui he somiat amb tota claredat i nitidesa la frase inicial d'una novel·la. Deia així: Mentre s'anava despertant, els raigs de sol entraven oblics a través del gran finestral del pis del barri de Lavapiés.
No em pregunteu d'on surt ni el perquè; no en tinc ni idea.
No em pregunteu d'on surt ni el perquè; no en tinc ni idea.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)