15 anys

L'amic R. m'informa que avui fa 15 anys de la presentació a la Central de Verde agua, traducció a l'espanyol de l'obra de Marisa Madieri, publicada per Minúscula. (Faig un parèntesi per dir que no sé com s'ho fa R. per estar sempre tan sorprenentment ben informat, deu ser cosa de les perverses xarxes socials, suposo).
Doncs bé, aquesta informació actua sobre la meva persona com una autèntica magdalena (o torrada, segons diuen ara) de Proust. I és que, tot i que només recordo vagament haver assistit a aquella presentació, que va comptar amb la presència de Claudio Magris, sí que em retornen un parell d'evocacions molt poderoses. L'una fa referència a la pròpia obra, que va resultar un descobriment extraordinari (doble descobriment: el del llibre i el de l'editorial, que ha esdevingut també un referent). I l'altra, la remembrança d'una època perduda -com tot passat- de la qual ja fa -ai- quinze anys.
Qui em coneix sap que tinc una gran estima per Verd aigua. L'he recomanat fins a la sacietat. L'he deixat també unes quantes vegades, fins al punt de perdre el llibre, cosa que em fa una ràbia enorme (m'he comprat una edició posterior, però ja no és el mateix que aquella primera). Força gent m'ha agraït la recomanació, cosa que em satisfà i reforça el meu ego. Madieri i Modiano són dos dels meus èxits en l'àmbit del consell literari i els seus reconeixements posteriors els sento també una mica propis.
Però, més enllà de l'obra en si, aquest record dels quinze anys va molt lligat a l'experiència personal. Tenia llavors poc més de trenta anys i no es pot dir que estigués a la primera volada, però sí que tenia un grau més d'ingenuïtat. Qualsevol descobriment literari era molt viscut. La Central era com una mena de paradís, on setmana rere setmana s'obrien portes al món. Tenia més temps i menys obligacions. Menys condicionants i més pardals al cap. Passejava pels carrers de l'Eixample com si allò fos Trieste. El carrer Mallorca em semblava la rue de l'Odéon. El bar Mauri em semblava el Cafè de Flore. Els octògons de l'Eixample eren els rectangles de la Baixa lisboeta. Així eren aquells temps, que potser no eren tan idíl·lics, però així els veig ara. Quinze tardors després.

(PS: De vegades em pregunto si aquests escrits tenen alguna utilitat. Doncs aquest sí que n'ha tingut. M'ha permès recuperar (bé, de moment localitzar) el meu exemplar original de Verde agua. El culpable ha confessat. La seva bona voluntat i penediment li reduiran la pena).