El meu Sant Jordi

Que Sant Jordi és una festa esplèndida s'ha repetit infinitat de vegades. Els llibres, els carrers, la primavera. No cal insistir-hi gaire. Que Sant Jordi té coses no tan bones també s'ha dit mil cops. Els llibres que es compren i no es llegeixen, les gentades, els pseudoescriptors. Tampoc cal perdre-hi gaire temps més.
Dit això, l'escenari és aquest i, com s'ha d'intentar fer sempre, cal aprofitar tot allò que el dia té de bo i mirar d'obviar el més negatiu. Com ara intentar passejar per la rambla Catalunya, per exemple. ¿I quines coses bones té Sant Jordi per a aquells que, amb un cert aire de suficiència, manifestem que nosaltres comprem llibres tot l'any? No poder ni entrar a La Central, per exemple?, preguntarà algun escèptic. ¿Constatar l'èxit de determinats escriptors molt mediocres, mentre autors amb ofici romanen asseguts als estands sentint el pas dels minuts?, dirà algú altre. Doncs bé, la realitat és innegable, però també és cert que hi ha pesos a l'altre plat de la balança. Com la selecció d'autors que fan algunes llibreries i que permeten conèixer i tractar -ni que sigui superficialment- autors novells i interessants. Especialment significativa m'ha semblat enguany la tria de La impossible, una llibreria a seguir del meu antic barri (em sembla recordar que fa anys en aquell local hi havia una adrogueria), amb escriptors que no he llegit -encara- però que em resulten interessants com Jordi Nopca, Jaume Benavente o Carles Pradas. O com les parades que -segons vaig veure- han començat a instal·lar algunes de les petites grans editorials que han anat sorgint al país i que permeten tenir una visió de conjunt de la seva activitat i línia editorial (Kiko Amat en cita algunes en el seu article d'avui a La Vanguardia). O com la presència d'algun autor estranger interessant, que sobreviu a la jornada com un edelweiss trasplantat a la sorra d'una platja.
El meu Sant Jordi es va configurar, doncs, al voltant d'aquestes premisses, mirant de no acostar-me als estands de signatures de les llibreries amb vocació de megastore i evitant trepitjar, en la mesura del possible, el passeig central de la rambla Catalunya. El resultat final va ser la compra dels tres llibres que veieu a la foto i les respectives -i breus- converses amb els seus autors. Conversa, si se li pot dir així, telegràfica amb David Foenkinos, autor de la guardonada i atractiva Charlotte, en un estand del passeig de Gràcia (jo m'hi adreçava en francès i ell em responia en anglès, cosa que em rebenta perquè palesa la meva inconsistència en la llengua de Molière). Conversa breu però molt agradable amb l'esmentat Jordi Nopca, que em va signar el seu Puja a casa que vaig regalar a la G. I conversa també ràpida amb Paula Bonet, autora i il·lustradora del llibre 813 sobre François Truffaut, però suficient per adonar-me de dues coses. Primer, com d'encantadora és Paula Bonet i, segon, que jo era una autèntica rara avis en aquell lloc on, entre flaixos, signava la Paula: la botiga de moda del passeig de Gràcia, Hoss intropia. Allà jo era també un edelweiss.
Començarem ara a llegir, perquè els llibres de Sant Jordi també s'han de llegir, però d'entrada guardaré un bon record d'aquest Sant Jordi de 2015.

PS: En arribar a casa m'espera una bona notícia per arrodonir el dia: la classe de l'N. han guanyat el segon premi del concurs de contes Pilarín Bayés de Cicle inicial amb L'àvia Nuri i el seu regal. Moltes felicitats!

Tristesa

L'altre dia vaig fer arribar a uns amics una llista ràpida de llibres recomanats. Algú em va fer notar la seva necessitat d'una lectura optimista. I repassant el llistat que havia fet, em vaig adonar que cap dels llibres responia a aquest qualificatiu. Vaig fer aleshores un nou repàs mental de lectures -recents i no tan recents- i vaig constatar que m'era molt difícil trobar-ne alguna amb aquests atributs. Curiós.

Avui, començant a llegir 813 Truffaut, de Paula Bonet, em trobo d'entrada amb aquesta cita del director francès: "Començo una pel.lícula pensant que serà divertida i, després, m'adono que només la podrà salvar la tristesa".

Autoregulació

Per molt que ens pesi a alguns, l'autoregulació i l'autocontrol esdevenen sovint una quimera davant la naturalesa humana.
Som a l'àrea de jocs d'un hipermercat. Un lloc d'aquells en què cal descalçar-se per entrar i és ple de pilotes de goma de colors, xarxes per enfilar-se i tobogans. Un cartell avisa que és per a ús de nens de 3 a 9 anys. L'À. s'espera, doncs, a fora mentre la seva germana juga una estona. Quan surt, l'N. comença aquest diàleg:
- A., no sé per què no has entrat.
- Tinc onze anys.
- Però si no hi havia cap guàrdia!

La senyora Arnoul

L'amic R. em posa sobre avís de la publicació de La senyora Arnoul, novel·la de Jean-Noël Pancrazi traduïda i recomanada per Joan-Daniel Bezsonoff. Tots dos compartim la predilecció per Bezsonoff, que em sembla un dels escriptors catalans actuals més interessant.
Així que, amb el pòsit recent de la lectura de Matar De Gaulle, l'última novel·la de l'escriptor rossellonès, i amb l'interès ben viu per la polièdrica història de la independència d'Algèria i les seves conseqüències per la colònia francesa que habitava aquell país, no dubto a submergir-me en la lectura d'aquest llibre, magníficament editat per Sidillà, que Bezsonoff diu haver traduït perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir.
He de dir que, tot i que La senyora Arnoul em sembla un punt irregular -modestament, crec que va clarament de menys a més-, el balanç final és absolutament positiu. Malgrat que el lirisme d'alguns passatges m'ha resultat exacerbat, crec que la novel·la fa un tomb en el moment en què s'inicia el drama. A partir d'aquell moment, tant l'atmosfera de terror -magistralment dibuixada- com la història que s'explica (i la que s'intueix) obren un resultat excel·lent. En aquesta segona part de la novel·la, Pancrazi, narrador d'un paradís que desapareix, esdevé un mestre, com aquells futbolistes que tant saben jugar amb pilota com sense pilota.
En definitiva, una recomanació sense pal·liatius i un reconeixement al traductor i a l'editorial, que segons he vist als taulells de les llibreries aposta ara també per la traducció d'un altre gran mestre francès, Jules Renard i el seu clàssic Poil de carotte, ara Pèl de panotxa.

A Lió

Escric aquestes notes al llit, amb llapis, en una petita llibreta. Només està encès el llum de la meva tauleta de nit. El silenci, aquí, en aquest racó del vell Lió, a la falda de la Fourvière, imposa. La calma és absoluta. Durant el dia es manté aquest silenci, trencat només pel soroll somort i periòdic del funicular que travessa la muntanya.

***

Lió, amb el seu barri antic tan oposat a la resta de la ciutat, els dos rius que acaben confluint i els barris, tan diferents entre ells, em resulta un punt estranya. Uuna ciutat, no sé per què, una mica ingènua.

***

L'església de la Fourvière, presidint la ciutat, no deixa de ser una mona de Pasqua. Però estranyament, resulta bella, dalt la muntanya, com un element protector. Uns quants metres més enllà, també dalt del turó, aquesta mena de Torre Eiffel en petit, acaba de donar un aire naïf, mig oníric.


***

L'aigua de la Saône, que baixa de la Borgonya, té un color beige, de merda d'oca. El riu és imponent, la força de l'aigua inquieta una mica. Un rètol prohibeix consumir els peixos que, eventualment, s'hi puguin pescar.


***

No tinc sort amb les llibreries. El dissabte es lleva amenaçant pluja i els bouquinistes de la Saône no obren. Als carrers de la ciutat, només la llibreria Passages em reconforta una mica. No obstant això, en una llibreria de vell del carrer Saint Jean, tinc a les mans els tres volums d'una edició del segle XVII dels Assaigs de Montaigne.


***

La vetlla pasqual a la catedral de Saint Jean: les espelmes que aguantem a la mà en la foscor de la nau gòtica, els cants, les lectures inacabables. La França eterna.

Art modern

Al Museu de Belles Arts de Lió arribem a les últimes sales, on s'exhibeix pintura d'avantguarda del segle XX: des del cubisme de Braque, passant per Léger o l'últim Picasso, ja a l'abstracció absoluta. Sortint, diu l'N.:

- Això és horrible. No li recomano a ningú.