Prolegòmens

Sóc de naturalesa impacient i poc partidari dels prolegòmens. Ni en l'escriptura ni en altres matèries. Ara, però, sembla que estan molt de moda. Com em deia l'altre dia un amic, això de les ombres de Grey (o Gray, no sé com s'escriu ni tinc cap intenció de saber-ho) farà molt mal. Ja l'ha fet, diria jo. A la literatura, segur, i a la intel·ligència potser també, si se'm permet ser políticament incorrecte. (Feia molt temps que no ho era i de tant en tant resulta inevitable).
Però parlem d'escriptura. Hi ha prolegòmens -pròlegs, prefacis- necessàriament llargs. Com hi ha també notes a peu de pàgina útils i inevitables. Però hi ha pròlegs narcicistes i plumbis, en què el prologuista sembla voler ser més protagonista que l'autor. I hi ha casos en què, després d'haver superat aquests exercicis d'onanisme prologuil extern, trobem després un prefaci de l'autor també de dimensions considerables. En alguns d'aquests casos, quan comença el cos del llibre el lector ja se n'ha cansat. Almenys jo, que sóc un curruixes. (Bonica paraula que només he sentit dir a la meva mare. Vol dir ansiós, impacient, apressat).
I si mantenim la serenitat i prosseguim la lectura, pot passar llavors -com em succeix a mi amb l'assaig que estic llegint ara- que ens trobem en un laberint de cites, recites, referències i contrareferències que no t'acaben explicant res d'original. Crec que tot assaig ha de tenir una història i no ser un mar d'informacions on el lector acaba navegant sense rumb. Quanta raó té Adam Zagajewski en allò que recordàvem no fa gaire dies dels historiadors-poetes.