Dia rúfol, d'ambient humid i fred. Aquests carrerons del Call i el Gòtic, molls, foscos i sense gent, són quasi com un decorat. Mentre camino, giro el cap i veig la plaça de Sant Felip Neri estranyament buida, sense turistes. Més enllà, la plaça del Pi és també poc poblada. S'hi troba a faltar la vella estamperia que hi havia a la cantonada.
*
Dino ràpid, en un local modern i agradable, de decoració simple a l'escandinava. Els grans finestrals deixen passar l'escassa llum exterior. Mentre fullejo el diari, m'arriba un fragment de la conversa de la parella de la taula del costat. La noia, amb accent de ponent, diu:
- Aquesta tarda m'aniré a comprar roba interior per deixar-la a casa teva.
És una noia joveneta, rossa, amb el cabell lleugerament ondulat, d'ulls blaus. Quan entrava m'he fixat que portava unes botes d'aigua Hunter de color verd.
El noi respon amb un monosíl·lab, sorprenentment lacònic:
-Val.
*
L'objectiu de la passejada i de la brevetat del dinar era perdre'm una estona a La Central. Segueixo les recomanacions d'R. i busco els llibres d'Adrià Pujol. Però com que no puc ser tan submís i fer-li cas en tot, compro primer Picadura de Barcelona, abans que Escafarlata d'Empordà, invertint l'ordre aconsellat.
L'ingent volum de nous títols i reedicions m'acaba atabalant. En fullejo algun. En un d'ells em sorprèn la fotografia d'un autor britànic, considerat no fa gaire -o almenys em sembla a mi que no fa gaire- una dels nous exponents de la literatura del país, la veu dels suburbis i la immigració. La mata de cabells enrinxolats ha desaparegut i s'ha esblanqueït notablement, els trets facials mostren un avenç imparable de l'edat. Penso que la gran utilitat de mirar-nos al mirall cada dia és estalviar-nos patir algun dia aquest impacte amb la nostra pròpia imatge.
