Mentre ressegueixo amb la mirada, absort, els títols dels llibres que descansen sobre el tauler d'una de les casetes de la fira de llibres vells del passeig de Gràcia, sento una veu que pregunta si jo sóc jo. Em giro i veig a X. i Y. És una feliç coincidencia trobar-nos precisament allí, entre tants llibres. I allà mateix ens posem a parlar una bona estona, feliços de retrobar-nos després de força temps. Ens expliquem breument, a traç gruixut, allò que la vida ens ha posat entre mans -projectes, feines, imprevistos- i inevitablement sortim a parlar de Binissaida. Allí, enmig de la gran ciutat, la imatge de la casa gran, blanca, majestuosa i ara llunyana, se'ns apareix amb tota nitidesa, com un indret mític. I mentre en parlem, com una altra feliç coincidencia, X. m'explica que acaba de veure, en una de les parades, una colla de volums dels dietaris de Trapiello.
No sap donar-me'n gaire referències més, però ara el meu únic objectiu -no sé ben bé per què, ja tinc tots aquests llibres- és trobar aquests salones. I tot i que la tasca no és fácil, no em costa gaire trobar-los, com si em guiés una intuició. Són allí, sobre un altre tauler, en l'edició de Pre-textos: sis o set volums, gastats, llegits amb avidesa. Només un d'ells, Una caña que piensa, és en el format antic, més petit i reproduint a la portada un fragment d'una pintura de Carpaccio. Modestament, he de dir que m'agradava molt més aquest format -el tamany, el paper, el disseny- que no pas l'actual, així que, tot i que ja el tinc, no puc evitar comprar-lo.
Quan arribo a casa, l'obro i el fullejo. Conté, a mode de punt, un tros de paper que porta escrita a mà una adreça en l'anvers, i imprès l'escut i l'anotació Ayuntamiento de Santander en el revers. Les pàgines contenen algunes anotacions a llapis que serveixen, com les equacions que fèiem a l'escola, per identificar les X. del llibre: Juan Goytisolo, María Zambrano, José Bergamín, Jiménez Lozano... Algunes d'elles van acompanyades d'interrogants, fet que demostra la inseguretat del resultat d'alguna equació. Però més enllà d'aquests apunts més superficials, hi ha alguna anotació més personal. Allí on l'autor escriu Oía tejer a las arañas, el lector escriu Oía el tejer de las arañas (versión mía). I en un altre punt, el lector sembla corroborar amb un ok, un dels episodis del diari, com si n'hagués estat partícip. Però sens dubte, l'apunt més personal és aquell on fa seva una de les entrades del dietari de Trapiello. Escriu aquest:
Ella no sabe que muchas mañanas, cuando me quedo en casa solo, reparo en las cosas de las que se ha ocupado en las pasadas horas o en los últimos instantes antes de irse... Hoy,esas flores que ayer puso en una jarra. O me levanto, y paso la palma de mi mano por la cama que ella acaba de hacer, como si quisiera quitarle a la colcha una arruga que no tiene. Y entonces siento un amor más violento aún del que siento cuando está aquí, como si pudiese morir en ese mismo instante. Me llevaría eso, digo. Y vuelve uno más tranquilo a la mesa y siente, en la nuca, la mirada de las flores, y en el perfil izquierdo la sonrisa y la complicidad de la colcha blanca.
Y así, entre esas cosa y yo mismo, pasamos la mañana, y nos hacemos compañía en nuestra orfandad, que a veces siento tan definitiva que estoy tentado de hacer conmigo mismo alguna caridad.
I el lector assenyala aquest fragment amb una clau com les que dibuixàvem, també, al col·legi i escriu Para mi M., fent palesa així una de les grans virtuds -segurament la gran virtud- d'aquests diaris: la universalitat de les situacions i els sentiments que trobem en les seves pàgines; el to dels apunts d'una vida que, si utilitzéssim la terminología de la física, podríem dir que oscil·la en la mateixa longitud d'ona que la nostra. I és aquesta complicitat la que fa que aquest lector desconegut s'apropiï, per a la seva M., d'un text que Trapiello va escriure per a una altra M. i que tots nosaltres sentim que pertany a cadascuna de les M., G., A... que ens acompanyen en el nostre tortuós camí. Perquè d'aquests diaris podria dir-se allò que Màrius Torres escrivia de la poesia de Rosselló-Porcel: Com si alguna cosa pogués ser mai més original que un sentiment sincer expressat amb exactitud!
