The gray notebook

Llegeixo al Quadern de El País l'article de Valentí Puig sobre la publicació de la traducció a l'anglès de El quadern gris i la ressenya de Carles Geli sobre la feina del traductor Peter Bush.
De l'article de Puig, que reprodueix una part del pròleg escrit per ell mateix a aquesta edició americana, en destacaria la voluntat de situar Pla com un dels grans escriptors europeus de l'època. Dit en les seves pròpies paraules: Però la meva idea del pròleg a l’edició americana d’El quadern gris va ser presentar un Pla a l’altura d’un escriptor europeu de pes. Era tot el contrari del Pla casolà de tantes anècdotes falses, l’espia, el xerraire, el cul de cafè. ¿Com ens agrada que ens presentin un autor de primera —potser d’un país petit— que fins ara ens era desconegut? No va ser altre l’ànim del pròleg per a El quadern gris.
Precisament, quan, en la meva primera joventut, vaig començar a llegir Pla -justament amb El quadern gris- el que més em va sorprendre d'aquesta lectura fascinant fou com l'obra desmentia l'estereotip que tenia jo de l'autor, configurat a través del que esmenta Puig: anècdotes -autèntiques o falses-, converses de cafè i, fins i tot, de la pròpia disfressa que el mateix Pla s'havia anat creant amb el pas dels anys. Resultaria reconfortant que aquesta traducció permetés al lector anglosaxó, verge de prejudicis, descobrir l'autor de primeríssim nivell que El quadern gris evidencia.
I del testimoni del traductor, Peter Bush, jo em quedo amb els dos símils que fa entre l'autor empordanès i dos corrents pictòrics que -segurament no és estrany- coincideixen amb els que més aprecio. És una mena d’impressionisme literari, gens barroc; a mi em recordava Proust perquè no hi ha un escriptor com Pla a tot el món anglosaxó, diu primer, per reblar després: Sembla influït per la pintura holandesa: aparenten retrats senzills, però el joc de perspectiva és complicat.

Retorn a Killybegs

Avui mateix, al tren, m'acabo Retour à Killibegs, de Sorj Chalandon. És la història de la traïció d'un membre de l'IRA als seus companys, a la seva causa i al seu país. I és també la història d'un país i d'una gent colpejada per tots costats per la violència, la divisió, l'odi, el resentiment, la pobresa.
Recordo encara que quan cursàvem sisè o setè d'EGB teníem cada setmana l'encàrrec d'elaborar, per grups, una mena de mural on enganxàvem notícies dels diaris i un resum personal sobre un tema d'actualitat. Una setmana vam escollir la mort de Bobby Sands, que va venir seguida de la d'altres membres de l'IRA, a causa de la vaga de fam  en protesta per l'estatus de presos comuns que els havien imposat, en un dels episodis més obscurs del mandat de Margaret Thatcher.
A Retorn a Killibegs he retrobat aquest episodi i molts altres d'aquesta trista història de la Irlanda dividida per tots costats: el nord i el sud, els catòlics i els protestants, els republicans i els unionistes, els violents i els pacifistes... Una història que acaba amb la sutura d'aquestes divisions gràcies a un procés de pau que, en rememorar la llarga llista de ferides històriques des de 1916, sembla gairebé un miratge.

Novel·les: experiència i invenció

És difícil descriure la sensació que hom experimenta quan troba escrit per un altre allò que sempre ha pensat o sentit. Aquesta mena de satisfacció íntima l'he viscut de vegades durant la lectura d'alguns dietaris, en què m'he trobat acompanyat en una determinada mirada -que el dia a dia em demostra minoritària- davant del món. Això succeix també algun cop davant d'algun article periodístic en què l'autor sembla haver-se avançat als nostres pensaments.
Això és precisament el que vaig pensar dissabte en llegir a El País l'article de Vicente Verdú titulat Novelas de verdad, en el qual l'autor defensa, en la novel·la, l'experiència davant la imaginació, la vivència davant la ficció. Són arguments contundents i discutibles, que el mateix autor arriba a posar en dubte (no estoy seguro de tener toda la razón, escriu), però que comparteixo quasi totalment i que moltes vegades m'he trobat defensant en minoria. Segurament en el matís trobaríem l'acord però així, d'entrada, no puc deixar d'enllaçar aquest article, recomanar-lo i, fins i tot, reproduir-ne algun fragment: "La novela ha ido despojándose de pensamiento y eligiendo, como el cine, la acción por la acción. En ese camino, los novelistas más celebrados como bestsellers son quizás los que poseen mayor capacidad de mentir vertiginosamente y convertir la historia en un agitado juego de niños, ideal para pasar el rato; o para matar el tiempo. Aunque bien pensado es siempre el tiempo quien a nosotros nos mata y es el rato el que como roedor nos menoscaba."