Diaris

Per raons que no vénen al cas vaig trencar ara fa un any la meva rutina de llegir diaris. És un fet que constato sense cap orgull ni esnobisme, més aviat amb una certa recança. Però el cert és que no els trobo gaire a faltar. Per sort o per desgràcia, les notícies ja m'arriben per altres camins i si se m'escapen bons articles, que abans estimava tant, no em sap tan greu com podria pensar. Segurament perdo aquell pols del món que només aporten els diaris, però, de quin món? Sempre m'ha agradat fer unes hores de cotxe cap al nord, creuar una línia més real que imaginària, i constatar com aquest món s'esvaeix, es volatilitza i se'n dibuixa un altre de diferent. I aquest món esdevé balsàmic pel sol fet de ser distint.Recordo també, ara que la corda s'ha tensat fins al límit, que molts del qui pontificaven a les pàgines dels diaris ara fan aigües i els més honestos tenen més dubtes que certeses. Els arguments giren en un cercle sense fi, viciós, que es fa cada vegada més aparent.
Em porta això al nihilisme periodístic? No. Segueixo llegint amb fruició un diari -dels bons- si em cau a les mans, però amb un punt d'escepticisme, distància i indolència. Recordo ara el suplement de diumenge passat d'un diari de prestigi. Previsibilitat absoluta en els reportatges; fredor total. I no parlem d'aquells que pretenen baixar a l'arena d'allò que interessa realment a la gent. Aparcar gratis en la playa será este año más difícil és el titular de portada -no menteixo- d'un gratuït d'avui. Mentre l'observo en mans d'una senyora, al metro, penso que per si sol explica totes les crisis: econòmiques, socials i morals.