Passatge Tubella

L'altre dia em va escriure l'À. parlant-me dels passatges de Barcelona i vaig recordar que fa uns mesos havia fet un parell de fotografies del passatge Tubella, a les Corts.
Fins fa molt poc desconeixia l'existència d'aquest bell indret. Vaig passar un dia en cotxe per un dels carrers que l'envolten i el vaig veure de reüll. Després vaig voler conèixer-lo i em vaig desviar un dia del meu camí cap a la feina per passar-hi. Era per Setmana Santa -crec que Dijous Sant- i hi havia poca gent pel carrer. Estava a punt de ploure i el gris del cel apagava els colors de les cases, però tot i així la seva bellesa era evident. Les fotografies, by blackberry, no són capaces de captar-la. Ni la bellesa del passatge ni l'evident bona vida del gat que en aquell moment era el seu únic habitant visible.

Nocturn

Ahir, a punta de mitjanit, mentre llegia al llit, amb les finestres de l’habitació obertes i les mosquiteres posades, vaig sentir un soroll a l’exterior, que em va semblar de pluja. Una pluja d’aquelles de les nits caniculars, de gotes grosses i escasses, que no acaba de quallar ni es decideix a refrescar una atmosfera excessivament estival. Però no, quan vaig treure el cap per la finestra, vaig poder comprovar que el brogit que sentia era del vent. Un vent també inapetent, càlid, desidiós, que movia les fulles dels arbres i es feia notar en el silenci nocturn, però que no deixava de ser un aliat de la calor imperant. La campana de l’església va tocar mitjanit i vaig seguir llegint uns minuts més, fins que la son es va acabar imposant a la prosa precisa i civilitzada d’Anthony Powell.


***

A la nit m’ha despertat la tos de l’N. Era una d’aquelles tos nocturnes infantils, que coneixem tan bé i que sabem inofensives, però que amb la seva persistència generen un malestar i un nerviosisme totalment inevitable. Eren quarts de cinc i a l’habitació, aleshores ja tancada, hi feia molta calor. M’he aixecat per anar a veure l’N. i donar-li un vas d’aigua i he aprofitat per obrir una escletxa a la nostra finestra. Desvetllat, m’he estirat al llit i m’he concentrat en escoltar els sons de la nit que entraven per la finestra. El vent seguia bufant i ara s’endevinava més fresc. De tant en tant, un cotxe passava rabent per l’autovia, deixant una fressa de motors i pneumàtics, que s’esvaia lentament. Un gall llunyà i excessivament matiner cantava, mig asmàtic. Però la major part del temps imperava el silenci, un silenci que no acabava de ser absolut i resultava una mica inquietant, com ho són sempre els pensaments que ens assalten a la nit. Mica en mica, però, m’anava vencent la son. Quan ha sonat el despertador, un parell d’hores més tard, m’he adonat que m’havia vençut del tot.

Antropocentrisme

Mentre estic ajupit lligant les tomaqueres, apareix l'N. amb un bolet a la mà. Pregunta:

- Papa, per què surten aquests bolets si no són bons?

A South Kensington

Vaig passar ahir per davant d’aquest edifici. Les fotografies, fetes a cuita corrent amb el mòbil, no li fan justícia. A aquella hora, la llum de l’horabaixa -tènue, tímida i molt més civilitzada que el sol emblanquinador dels migdies d’estiu- feia lluir el vermell dels seus maons. Aquest roig intens contrastava amb el blau contundent del cel.

Durant una època de la meva vida, que pintaria més aviat amb tonalitats de gris, passava sovint per aquí i la visió d’aquesta façana roja m’il·luminava. M’il·luminava perquè em feia pensar –el color, els maons, l’arquitectura- en Londres. I d’una forma especial en el barri de Kensington. En alguns racons del sud de Kensington, per ser més exactes: aquells carrers al voltant de l’estació de metro, més populosos i populars que els de la part septentrional del barri. Predominen en aquells indrets els edificis victorians de totxo roig, una mica tronats i industriosos, però d’una bellesa indiscutible. Aquest vell edifici de la companyia d’electricitat m’hi fa pensar molt.
Sempre penso que m’agradaria viure una temporada a Londres. M’hi veig en el dia a dia de la ciutat, caminant pels carrers enganxosos del Soho, entaforat en aquells passadissos obscurs del metro i refugiant-me després en la pau de Chelsea o Hampstead, tan poètica. Possiblement sigui una visió idealitzada de la ciutat, que se’m feia en aquells dies encara més idíl·lica, però a aquest edifici li tinc una estima especial. Retrobar-lo ahir, inesperadament, de camí cap a l’estació, em va donar una alegria. S’imposava amb tota la seva elegància davant la buidor de la plaça Malraux i el fons, ben contrastat, de l’estructura metàl·lica –parisenca en aquest cas- de la vella Estació del Nord i de la imatge llunyana de la torre Agbar. Gairebé com un vaixell imponent, de pavelló britànic, ancorat al port d’una ciutat mediterrània.

Horitzó

Em pregunta mentre, afortunats com som de viure aquest instant, mirem el mar des de les alçades de Cap Roig:

- Papa, algú ha arribat mai a l'horitzó?

La meva Barcelona

Rellegeixo algún capítol d'aquest llibre extraordinari -una autèntica joia- de Carlos Pujol que es diu Barcelona y sus vidas, i llegeixo aquest exercici que fa Andrés Trapiello a El País d'escollir alguns indrets del seu Madrid, i no puc resistir de fer alguna cosa semblant, amb resultats lògicament incomparables, sobre Barcelona. Però aquí estan.

El carrer d’Enric Granados

Conec algú a qui els amics diuen, amb sorna, que mai surt d’aquest carrer i que hi troba tot allòque necessita. Jo ho trobo comprensible: és un carrer ple de calma i amb una personalitat molt definida, dos ingredients cada cop més estranys en aquesta Barcelona hiperfranquiciada i turistitzada. I aquest caràcter també evoluciona al llarg del carrer, començant, a la part baixa que toca els murs de la universitat i el seminari, amb un cert to bohemi, artístic i estudiantil, i finalitzant amb una certa severitat burgesa i una mica britànica a mesura que s’enfila vers París, Londres i la Diagonal.
Amb el pas de les dècades, Enric Granados ha anat evolucionant i ha passat de ser un carrer trist convertit en aparcament de cotxes a paradís dels caminants, que no vianants (no m’agrada aquest terme tan administratiu) una mica solitaris.

 La rambla de Catalunya

Qui l’ha vist i qui l’ha veu! El carrer –bé, no sé si l’hauríem d’anomenar així- més bell de la ciutat, amb un pendent suau i digerible que crida al passeig i a la civilització, convertint-se a marxes forçades en feu de turistes omnipresents i omnipotents. Terrasses que proliferen arreu, oferint mediocritats a preus escandalosos, i velles botigues que tanquen per deixar pas a establiments inditèxics i parainditèxics, si se’m admeten els neologismes.
Però, quien tuvo retuvo, i, malgrat tot, resulta quasi impossible esborrar la bellesa noucentista d’aquesta rambla, on la felicitat es vesteix de capvespre de juny. És aleshores quan passejar, carrer avall i sentint com la fresca neix i la llum s’apaga, esdevé un dels grans plaers d’aquesta ciutat.

 Les llibreries de vell del carrer Aribau

Són poques, cada vegada menys, però encara mantenen la tradició de la seva presència en aquest barri, a redós de la universitat. Fa temps que no m’hi perdo, però encara tinc ben viva la sensació de caminar, ben de pressa, Aribau avall amb la coïssor de la promesa d’unes troballes que mai s’acaben de materialitzar.

 El carrer d’Aiguafreda

Hi ha una expressió, gastadíssima en un determinat àmbit, que detesto, però que en aquest cas no puc deixar d’utilitzar. Així doncs, diré que el carrer d’Aiguafreda és, com no podia ser d’una altra manera, un dels més bonics de Barcelona. I no podia ser d’una altra manera perquè porta el nom del meu poble, però és indiscutible que, objectivament, es tracta d’un carrer preciós.
Carreró d’horts, gats, pous i buguenvíl·lees, la ciutat aquí s’apaivaga i neix la il·lusió del poble...d’un poble de fa quaranta o cinquanta anys. M’agradaria poder viure-hi uns dies, a poder ser a la primavera o a l’estiu, i sortir al vespre a prendre la fresca, passejant-me amunt i avall, tot fumant, malgrat no ser fumador, una cigarreta.

La plaça de Sant Felip Neri

Si volgués ser una mica esnob diria que aquesta placeta, amagada i extemporània, ja no m’interessa des que apareix a les guies i comença a ser reconeguda com la més bonica de la ciutat.
I estic ben a prop de caure en aquesta temptació, a causa de la meva aversió al turisme massiu i al gregarisme, però quan hom es perd per aquests carrerons del Gòtic i acaba anant a parar a aquest bell racó –una mena de composició d’aigua, història i solitud- resulta impossible no caure rendit als seus peus.
La plaça de Sant Felip Neri exerceix d’imant amb la seva església tocada de veroles de la Guerra Civil, la seva font de ressonàncies italianes, la música dels crits dels escolars i l’elegància silenciosa de l’hotel de luxe discret.

El carrer de Petritxol

Il·lusió tardoadolescent lligada ja per sempre al record de la meva mare, que em descobria les galeries d’art, les xocolateries, els establiments d’una Barcelona càlida i popular que existia més enllà de l’Eixample. Petritxol, que recordo sobretot en època hivernal, vestit amb la llum ambarina dels fanals, se m’obria com un món distint a la Barcelona burgesa i quadriculada que coneixia, un món a mig camí dels contes de Nadal de Dickens i les històries vitals i una mica xarones de Rusiñol i la seva època.
Sempre ple de gent i de vida, impermeable –sembla-a l’uniformisme imperant i girant al voltant del refugi de la Sala Parés, el carrer de Petritxol manté la il·lusió de la Barcelona dels artistes amb barba i barret d’ala ampla, que giraven els ulls a París però tenien els peus ben arrelats a la seva terra.

 El passatge de Mercader

No és ni de bon tros el més bonic de Barcelona. No té edificis singulars ni jardins extraordinaris. Passa més aviat desapercebut enmig de l’Eixample. Però és el passatge que sento més proper i per on passo encara ben sovint.
L’antic museu de la medicina, tancat, les botigues d’antiquaris, tan angleses, un restaurant de nom ampul·lós, una atractiva botiga de decoració i alguna botiga de roba, un xic extemporània, constitueixen el meu camí per arribar a la Central, la millor llibreria de Barcelona i una de les millors -diria- d’Europa.

Puzzles

Algunes vegades m'ha caigut a les mans un puzzle, però no he tingut mai la paciència necessària per acabar-lo. Aquest tipus d'entreteniments -puzzles, sudokus, solitaris-, més que relaxar-me, m'enerven. Sempre penso que podria està fent alguna altra cosa de més profit. És una qüestió molt personal, segurament una raresa, però és inevitable: no m'agraden els passatemps ni els jocs de sobretaula. En el cas concret dels puzzles, més d'una vegada he intentat encaixar peces que, a priori, semblaven complementàries però que a l'hora de la veritat no acabaven d'unir-se del tot. I en algun moment, fent força, semblava que podien arribar a quadrar, però finalment la tensió física era evident i l'autoengany manifest.
Em temo que a la vida, de vegades, ens passa una mica al mateix. Ens trobem en situacions i entorns que ens sembla que podem arribar a forçar o dominar i, finalment, veiem que, ni amb tot l'esforç, encaixen amb els nostres trets o amb la nostra manera d'entendre la vida. Creiem -o ens forcem a creure- que acoseguirem una quadratura, però al final hi ha una peça que, per molta voluntat i força que hi posem, acaba fent aquella mena de tensió que fa saltar pels aires les altres peces del puzzle. I llavors, capcots, no tenim més remei que reconèixer els nostres errors i tossuderies, i tornar a buscar unes altres peces per recomençar un trencaclosques que no pot quedar mai inacabat.

Si no pots vèncer l'enemic, uneix-t'hi

Plora desconsoladament i es queixa, sanglotant, perquè el seu germà tota l'estona mira futbol i no li deixa veure els dibuixos, però no passen ni tres segons que, amb veu d'absoluta normalitat, li pregunta:

- A., quant van?

Diaris

Per raons que no vénen al cas vaig trencar ara fa un any la meva rutina de llegir diaris. És un fet que constato sense cap orgull ni esnobisme, més aviat amb una certa recança. Però el cert és que no els trobo gaire a faltar. Per sort o per desgràcia, les notícies ja m'arriben per altres camins i si se m'escapen bons articles, que abans estimava tant, no em sap tan greu com podria pensar. Segurament perdo aquell pols del món que només aporten els diaris, però, de quin món? Sempre m'ha agradat fer unes hores de cotxe cap al nord, creuar una línia més real que imaginària, i constatar com aquest món s'esvaeix, es volatilitza i se'n dibuixa un altre de diferent. I aquest món esdevé balsàmic pel sol fet de ser distint.Recordo també, ara que la corda s'ha tensat fins al límit, que molts del qui pontificaven a les pàgines dels diaris ara fan aigües i els més honestos tenen més dubtes que certeses. Els arguments giren en un cercle sense fi, viciós, que es fa cada vegada més aparent.
Em porta això al nihilisme periodístic? No. Segueixo llegint amb fruició un diari -dels bons- si em cau a les mans, però amb un punt d'escepticisme, distància i indolència. Recordo ara el suplement de diumenge passat d'un diari de prestigi. Previsibilitat absoluta en els reportatges; fredor total. I no parlem d'aquells que pretenen baixar a l'arena d'allò que interessa realment a la gent. Aparcar gratis en la playa será este año más difícil és el titular de portada -no menteixo- d'un gratuït d'avui. Mentre l'observo en mans d'una senyora, al metro, penso que per si sol explica totes les crisis: econòmiques, socials i morals.