Ètica i creació: una reflexió molt simple (i segurament simplista)

L’altre dia vaig sentir una persona, de qui puc donar fe de la seva absoluta manca de principis morals (o més ben dit d’una forma d’actuar patològicament pèrfida), explicant que volia anar a veure una determinada exposició de pintura. La meva reacció instintiva –i pueril- fou sentir com un territori estimat era trepitjat i pensar allò de “treu les teves mans brutes d’aquí”. Després, la reflexió fou més serena.
Fa uns mesos vaig assistir a un determinat fòrum en el qual va sorgir el debat sobre la necessitat d’un transfons ètic en la creació literària. Ens deia el ponent que algú que no fos una bona persona –utilitzarem aquest terme potser excessivament simple però ben il·lustratiu- no podia crear una bona obra literària o almenys una obra de la qual ell en pogués gaudir. La tesi fou força discutida –van sortir noms com Rimbaud o Céline- i a mi mateix em va semblar exagerada. Però quan vaig acudir als meus gustos personals vaig ser incapaç de trobar un nom que la refutés.
Vaig pensar també en algú que conec que quan un llibre no li agrada –o més ben dit, no li agrada com és l’autor que es percep darrere l’obra- el llença a les escombraries i allí el troben, sorpresos, els seus familiars. Segur que estaria d’acord amb la tesi.
Ara, crec que es podria anar més enllà i fer extensiva la teoria no només al creador, sinó també al receptor de la creació: lector, espectador... Segurament això seria encara més discutible i, de fet, en moltes creacions literàries i cinematogràfiques apareix el clixé del personatge culte i refinat però alhora cruel i pervers. Possiblement, l’afirmació sigui aventurada però penso que difícilment es pot gaudir d’una cosa tan pura com l’art amb una ànima corrupta. I crec que en aquests personatges tan tòpics de les pel·lícules, llibres o de la mateixa història aquest suposat gaudi no deixa de ser una aparença fictícia, un tret patològic més.