Pla i les falsilles

De El quadern gris:

–Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren d’escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern –diu Coromina al cafè.
Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.

Jo tampoc, mestre Pla. El fet d'escriure sobre una falsilla fou una de les primeres coaccions a la llibertat individual de les quals vaig ser conscient. Em molestava extraordinàriament, igual que resseguir les lletres dels quaderns de cal·ligrafia.

Recordeu que podeu accedir a El quadern gris en línia aquí.

Maig del 68

Aquests dies, llibres, reportatges, articles i exposicions ens recorden els quaranta anys del Maig del 68.
Jo em quedo amb l’article de Francesc-Marc Álvaro a la revista VIA del Centre d’Estudis Jordi Pujol titulat El paradís dels “soixante-huitards”, que tracta sobre l’especial influència dels valors d’aquest moviment en el pensament polític dominant a Catalunya. En cito un fragment:

De fet, entre determinades elits polítiques i intel·lectuals de Catalunya opera una mena de compensació simbòlica que utilitza el mite del Maig del 68 (o allò que se se li pot assemblar) com una font de legitimitat especial que permet fer i desfer obviant les agudes contradiccions entre allò que es diu i allò que es viu, que és un dels mals endèmics de la cultura progressista local. La fractura que hi ha entre discursos i fets en el món de l’esquerra institucional cerca una fugida fàcil mitjançant la vinculació amb un relat mitificat que correspon, si fa no fa, amb els fets de l’any 1968 i tots els seus corol·laris més sabuts.

També voldria recordar el llibre de Julian Barnes Metroland (versió castellana d'Anagrama, Metrolandia), en què el protagonista viu el Maig del 68 a París però està massa ocupat amb una noia com per perdre el temps amb manifestacions.

Vinil

Des de fa unes setmanes tinc un iPod. És un aparell extraordinari que permet emmagatzemar gran quantitat de música i reproduir-la en qualsevol moment amb una qualitat excel·lent. El disseny és elegant, marca de la casa Apple. Les possibilitats immenses. Estic encantat amb aquest iPod, que és una prova de l’extraordinària evolució de la tecnologia. Però resulta que sóc una mica romàntic i després passa el que passa.
Ahir a la nit vaig estar reubicant el meu vell equip de música i els meus discos de vinil. Feia molt temps que no en posava cap i vaig punxar-ne un. Fou com una mena de flashback. L’agulla desplaçant-se ondulant pels solcs, el cric-cric irregular de la pols acumulada i el so acerat de les guitarres de The Clash tocant London calling. Va ser fantàstic i alhora estrany. No ho sé, com agafar el volant de fusta d’un cotxe esportiu dels anys seixanta després d’haver-te acostumat a conduir un cotxe actual amb tots els equipaments. Menys còmode però amb més vida.

The Clash, London calling:

Giorgio Perlasca

Tot i que no vaig poder acabar de veure-la, vaig trobar molt interessant la pel·lícula que TV3 va emetre dissabte a la nit, El cònsol Perlasca.
Ja havia llegit alguna cosa sobre l’activitat duta a terme durant la Segona Guerra Mundial per l’ambaixada espanyola a Budapest, amb el diplomàtic Ángel Sanz Briz al capdavant, i que va ajudar a salvar la vida a milers de jueus perseguits pel govern col·laboracionista hongarès.
Desconeixia, però, el paper que va jugar l’italià Giorgio Perlasca en aquesta autèntica trama humanitària. La pel·lícula revesteix Perlasca d’una aura autènticament èpica i heroica, que pel que sembla no està lluny de la realitat. Sens dubte un personatge novel·lesc, amb alguna contradicció, però mereixedor de record i reconeixement.