Segons he sentit a la ràdio, avui es posa en venda l’últim best-seller de Ken Follett, que sembla que és la continuació de l’exitós Els pilars de la terra, publicat fa una colla d’anys. Alguns amics de qui em refio molt em recomanen insistentment aquest primer llibre però a mi em costa molt endinsar-me en aquest gènere.
Per acabar-ho d’arreglar, avui a la ràdio els editors només sabien parlar de tirades i del que ells anomenaven punts de venda. Es decoraran els punts de venda, deia un.
Com cantaven Golpes Bajos: malos tiempos para la lírica.
28.12.07
21.12.07
Los Secretos
Una certa reconcialiació amb la tele, ahir a la nit. La causa: l’humor de Polònia, el programa de llibres de l’Emilio Manzano i un nou programa de música a La 2, No disparen al pianista crec que es diu. Tres programes que es poden mirar, tres estels que brillen enmig de la foscor o, per ser més clars, enmig de la merda que ens aboquen contínuament a sobre. Segurament n'hi deuen haver més, però aquests són els que jo vaig veure.
En l’esmentat programa de música –simple, digne, basat en actuacions i entrevistes, sense massa complicacions ni invents- van interpretar dues cançons Los Secretos, un dels grups espanyols que més m’agraden. És també un grup senzill, amb una carrera llarga i sòlida, sense grans èxits ni estridències. De la mà d’Enrique Urquijo, un autèntic poeta (ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos), Los Secretos han creat i interpretat al llarg de la seva ja llarga trajectòria cançons rodones plenes de sensibilitat, amb aquell to malenconiós que té la vida quan és contradictòriament bella i trista, plenment real. Són cançons com Buena chica, A tu lado, Y no amanece o tantes altres.
Aquest aire de nostàlgia que acompanya la música de Los Secretos entronca directament amb el propi caràcter del grup i dels seus components, especialment del seu malaguanyat líder Enrique Urquijo. I és que darrera la imatge tanquil·la de Los Secretos s’amaga també la història tràgica de la mort en accident d’un dels seus membres i del passeig d’Enrique Urquijo pel costat salvatge de les drogues més dures, que finalment el va abocar a una mort nocturna i desgraciada, en un portal del barri de Malasaña de Madrid, pròpia d’un poeta romàntic com ell sempre fou. La contradicció permanent que suposava viure una vida com aquesta per algú de la sensibilitat i bonhomia d’Urquijo es palesa en les seves cançons (Tiene dos caras distintas, no sé cúal debo mirar; tiene dos vidas distintas, no sabe cuál es real y cuál debe ocultar; o també soy como dos, compréndelo, uno muy descontrolado, soy como dos, siempre soy dos, el otro es hasta educado). Aquesta bipolaritat va acabar sent fatal per Urquijo i insuportable per a les persones que l'envoltaven però, al mateix temps, va donar lloc a algunes cançons molt belles, d'una sensibilitat extrema.
En definitiva, ahir gràcies a La 2 vaig rememorar un dels grups que m’ha acompanyat en el camí de la vida: Los Secretos.
Per a més informació sobre el grup i l'origen de les seves cançons, aquest és un interessantíssim bloc:
http://enrique-urquijo.blogspot.com/
I per acabar, de Los Secretos, Buena Chica:
http://es.youtube.com/watch?v=kR8sih3vCIQ
En l’esmentat programa de música –simple, digne, basat en actuacions i entrevistes, sense massa complicacions ni invents- van interpretar dues cançons Los Secretos, un dels grups espanyols que més m’agraden. És també un grup senzill, amb una carrera llarga i sòlida, sense grans èxits ni estridències. De la mà d’Enrique Urquijo, un autèntic poeta (ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos), Los Secretos han creat i interpretat al llarg de la seva ja llarga trajectòria cançons rodones plenes de sensibilitat, amb aquell to malenconiós que té la vida quan és contradictòriament bella i trista, plenment real. Són cançons com Buena chica, A tu lado, Y no amanece o tantes altres.
Aquest aire de nostàlgia que acompanya la música de Los Secretos entronca directament amb el propi caràcter del grup i dels seus components, especialment del seu malaguanyat líder Enrique Urquijo. I és que darrera la imatge tanquil·la de Los Secretos s’amaga també la història tràgica de la mort en accident d’un dels seus membres i del passeig d’Enrique Urquijo pel costat salvatge de les drogues més dures, que finalment el va abocar a una mort nocturna i desgraciada, en un portal del barri de Malasaña de Madrid, pròpia d’un poeta romàntic com ell sempre fou. La contradicció permanent que suposava viure una vida com aquesta per algú de la sensibilitat i bonhomia d’Urquijo es palesa en les seves cançons (Tiene dos caras distintas, no sé cúal debo mirar; tiene dos vidas distintas, no sabe cuál es real y cuál debe ocultar; o també soy como dos, compréndelo, uno muy descontrolado, soy como dos, siempre soy dos, el otro es hasta educado). Aquesta bipolaritat va acabar sent fatal per Urquijo i insuportable per a les persones que l'envoltaven però, al mateix temps, va donar lloc a algunes cançons molt belles, d'una sensibilitat extrema.
En definitiva, ahir gràcies a La 2 vaig rememorar un dels grups que m’ha acompanyat en el camí de la vida: Los Secretos.
Per a més informació sobre el grup i l'origen de les seves cançons, aquest és un interessantíssim bloc:
http://enrique-urquijo.blogspot.com/
I per acabar, de Los Secretos, Buena Chica:
http://es.youtube.com/watch?v=kR8sih3vCIQ
19.12.07
Encara Josep Pla
Article publicat al butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
Catalunya és un país realment curiós. Enguany es compleixen cent deu anys del naixement d’un dels seus grans escriptors, possiblement el més gran i influent, i, en lloc d’aprofitar aquest fet per difondre la seva obra a tots nivells, encara estem discutint sobre si la seva trajectòria vital va ser o no modèlica.
Crec que tots plegats hauríem de tenir clar que el llegat d’un escriptor és la seva obra, no el seu comportament en vida. Dit això, quan s’entra en el terreny de jutjar conductes, cal fer-ho amb una certa equanimitat. Condemnar actituds mantingudes durant els convulsos anys de la Guerra Civil per algú que va haver de fugir del seu país per no ser assassinat , des de la comoditat de l’any 2007, és massa fàcil.
Josep Pla és una figura crucial per a Catalunya i per a la llengua catalana. Deixant de banda la seva extraordinària qualitat literària, l’obra completa de Josep Pla és un autèntic monument a la memòria del país. Difícilment se m’acut una forma millor de saber el que ha estat i és Catalunya que llegint les 30.000 pàgines de l’obra de Pla. Algú capaç de deixar-nos aquest tresor memorialístic mereix ja el nostre reconeixement. Per no parlar d’un altre gran llegat: una llengua viva, precisa, clara, vàlida com a model a seguir.
Què farien els francesos si tinguessin un Josep Pla? I els alemanys? I els anglesos? Ho hem pensat mai? Jo crec que hauríem de reflexionar-hi. No els veig barallant-se sobre la conducta d’un Goethe, un Molière o una Jane Austen. I possiblement ells no tinguin tanta necessitat d’un referent literari com nosaltres.
No sé quins són els motius que continuen avivant les brases de la polèmica al voltant de Pla. Les rivalitats, capelletes i enveges de fa quaranta anys ja han quedat enrera i, tanmateix, el foc segueix cremant en somort.
Josep Pla seria un referent indiscutible en qualsevol altre país i aquí, on més el necessitem, on no tenim encara una llengua i una cultura plenament consolidades, sembla que vulguem amagar-lo per no tenir un full de serveis immaculat. M’agradaria preguntar als joves que surten dels nostres instituts i escoles quants han llegit Josep Pla. M’aventuro a dir que el percentatge seria decebedorament baix. I és una llàstima, perquè en Pla (per exemple a El quadern gris) un jove hi pot trobar grans dosis de complicitat davant les inquietuds pròpies d’aquesta època de la vida. D’altra banda, l’obra de Pla transcendeix les fronteres de la literatura i s’endinsa en altres mons del coneixement, fet especialment enriquidor per a una lectura de joventut.
Però tornant al lligam de Pla amb el país, m’agradaria citar un fragment de la seva obra que, no per ser a bastament conegut hem de deixar de recordar com a referent d’aquest compromís amb el país, digui’s Empordà o, per extensió, Catalunya. Pertany al capítol El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, del llibre El meu poble del volum de l’obra completa titulat El meu país i fa referència a la influència del paisatge de l’Empordanet, vist des de Sant Sebastià, en els seus inicis com a escriptor. Aquestes són les paraules que clouen l’esmentat text: “...Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar ... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat.”
Pla és un home amb clarobscurs, com tants altres artistes, però la seva obra, que és el que compta, és una llum nítida que il·lumina un camí i que no podem menysprear . Llegim Pla, val la pena.
Catalunya és un país realment curiós. Enguany es compleixen cent deu anys del naixement d’un dels seus grans escriptors, possiblement el més gran i influent, i, en lloc d’aprofitar aquest fet per difondre la seva obra a tots nivells, encara estem discutint sobre si la seva trajectòria vital va ser o no modèlica.
Crec que tots plegats hauríem de tenir clar que el llegat d’un escriptor és la seva obra, no el seu comportament en vida. Dit això, quan s’entra en el terreny de jutjar conductes, cal fer-ho amb una certa equanimitat. Condemnar actituds mantingudes durant els convulsos anys de la Guerra Civil per algú que va haver de fugir del seu país per no ser assassinat , des de la comoditat de l’any 2007, és massa fàcil.
Josep Pla és una figura crucial per a Catalunya i per a la llengua catalana. Deixant de banda la seva extraordinària qualitat literària, l’obra completa de Josep Pla és un autèntic monument a la memòria del país. Difícilment se m’acut una forma millor de saber el que ha estat i és Catalunya que llegint les 30.000 pàgines de l’obra de Pla. Algú capaç de deixar-nos aquest tresor memorialístic mereix ja el nostre reconeixement. Per no parlar d’un altre gran llegat: una llengua viva, precisa, clara, vàlida com a model a seguir.
Què farien els francesos si tinguessin un Josep Pla? I els alemanys? I els anglesos? Ho hem pensat mai? Jo crec que hauríem de reflexionar-hi. No els veig barallant-se sobre la conducta d’un Goethe, un Molière o una Jane Austen. I possiblement ells no tinguin tanta necessitat d’un referent literari com nosaltres.
No sé quins són els motius que continuen avivant les brases de la polèmica al voltant de Pla. Les rivalitats, capelletes i enveges de fa quaranta anys ja han quedat enrera i, tanmateix, el foc segueix cremant en somort.
Josep Pla seria un referent indiscutible en qualsevol altre país i aquí, on més el necessitem, on no tenim encara una llengua i una cultura plenament consolidades, sembla que vulguem amagar-lo per no tenir un full de serveis immaculat. M’agradaria preguntar als joves que surten dels nostres instituts i escoles quants han llegit Josep Pla. M’aventuro a dir que el percentatge seria decebedorament baix. I és una llàstima, perquè en Pla (per exemple a El quadern gris) un jove hi pot trobar grans dosis de complicitat davant les inquietuds pròpies d’aquesta època de la vida. D’altra banda, l’obra de Pla transcendeix les fronteres de la literatura i s’endinsa en altres mons del coneixement, fet especialment enriquidor per a una lectura de joventut.
Però tornant al lligam de Pla amb el país, m’agradaria citar un fragment de la seva obra que, no per ser a bastament conegut hem de deixar de recordar com a referent d’aquest compromís amb el país, digui’s Empordà o, per extensió, Catalunya. Pertany al capítol El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, del llibre El meu poble del volum de l’obra completa titulat El meu país i fa referència a la influència del paisatge de l’Empordanet, vist des de Sant Sebastià, en els seus inicis com a escriptor. Aquestes són les paraules que clouen l’esmentat text: “...Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar ... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat.”
Pla és un home amb clarobscurs, com tants altres artistes, però la seva obra, que és el que compta, és una llum nítida que il·lumina un camí i que no podem menysprear . Llegim Pla, val la pena.
17.12.07
Més Georges Brassens
Aquest cap de setmana he començat a adaptar algunes cançons de Georges Brassens al català. És una d'aquelles idees insòlites que tinc de vegades. No sé què en treuré de tot plegat però l'exercici és prou interessant i molt millor que llegir segons quins llibres que m'han caigut darrerament a les mans. Si el resultat és mínimament acceptable, en publicaré aquí alguna versió (encara que ens falti aigua, no tinc cap intenció de cantar-les).
Coincidint amb una notícia d'actualitat (aquest Sarkozy no deixarà mai de sorprendre'm), he trobat a youtube aquesta versió de Le parapluie interpretada per Yann Tiersen i Carla Bruni (els que vulguin sentir només a la Bruni s'han d'esperar a l'últim minut):
Le parapluie (Georges Brassens)
Il pleuvait fort sur la grand-route
Ell' cheminait sans parapluie
J'en avais un, volé, sans doute
Le matin même à un ami
Courant alors à sa rescousse
Je lui propose un peu d'abri
En séchant l'eau de sa frimousse
D'un air très doux, ell' m'a dit " oui "
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi
Chemin faisant, que ce fut tendre
D'ouïr à deux le chant joli
Que l'eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J'aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi
Mais bêtement, même en orage
Les routes vont vers des pays
Bientôt le sien fit un barrage
A l'horizon de ma folie
Il a fallu qu'elle me quitte
Après m'avoir dit grand merci
Et je l'ai vue toute petite
Partir gaiement vers mon oubli
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi
Coincidint amb una notícia d'actualitat (aquest Sarkozy no deixarà mai de sorprendre'm), he trobat a youtube aquesta versió de Le parapluie interpretada per Yann Tiersen i Carla Bruni (els que vulguin sentir només a la Bruni s'han d'esperar a l'últim minut):
Le parapluie (Georges Brassens)
Il pleuvait fort sur la grand-route
Ell' cheminait sans parapluie
J'en avais un, volé, sans doute
Le matin même à un ami
Courant alors à sa rescousse
Je lui propose un peu d'abri
En séchant l'eau de sa frimousse
D'un air très doux, ell' m'a dit " oui "
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi
Chemin faisant, que ce fut tendre
D'ouïr à deux le chant joli
Que l'eau du ciel faisait entendre
Sur le toit de mon parapluie
J'aurais voulu, comme au déluge
Voir sans arrêt tomber la pluie
Pour la garder, sous mon refuge
Quarante jours, quarante nuits
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi
Mais bêtement, même en orage
Les routes vont vers des pays
Bientôt le sien fit un barrage
A l'horizon de ma folie
Il a fallu qu'elle me quitte
Après m'avoir dit grand merci
Et je l'ai vue toute petite
Partir gaiement vers mon oubli
Un p'tit coin d'parapluie
Contre un coin d'paradis
Elle avait quelque chos' d'un ange
Un p'tit coin d'paradis
Contre un coin d'parapluie
Je n'perdais pas au chang', pardi
13.12.07
Tecnologia i geografia
Quan estic en llocs públics com ara trens, autobusos o restaurants tinc una clara tendència a escoltar converses alienes. Ocult en la lectura d’un o altre paper, moltes vegades em venç la curiositat i el sentit de l’oïda s’imposa a la vista, captant tota l’atenció de la meva ment. No envaeixo la intimitat de ningú, ja que són converses en veu alta i, moltes vegades, obtinc dades d’un gran valor: frases aïllades gracioses (“El Rey Sol estoy casi seguro que era el Luis XIV”, vaig sentir un dia al tren), conspiracions de baix nivell, sociologia de cafè, xafarderies variades. Aquests espais són com una finestra oberta al món i no s’han de desaprofitar.
L’altra dia, en una d’aquestes converses, algú explicava que uns joves havien anat a esquiar a Andorra i, seguint les indicacions del GPS de torn, s’havien trobat al mig dels Monegros. L’explicació és senzilla: l’aparell els conduïa a la població d’Andorra, província de Terol.
Més enllà de l’anècdota estúpida i puntual, aquest fet posa de manifest una realitat preocupant relativa al nivell formatiu de la nostra societat. Una realitat, en la qual conviuen dos aspectes certament inquietants.
En primer lloc, els joves esquiadors en qüestió fan palesa la seva absoluta manca de coneixements geogràfics. I el més preocupant no és tant aquesta falta de coneixements com el desinterès absolut que denota cap al país on es viu. Un desinterès que, segurament, és extrapolable a la resta del món on es viu, entès en el seu sentit més ampli. Segurament això passa en una minoria de persones, però en una minoria important. El nostre sistema educatiu hauria de ser capaç de generar més interès cap al món que ens envolta: el país, el medi natural, la nostra cultura, les altres cultures, la ciència,...
El segon aspecte que es desprèn de l’anècdota és la dependència i confiança cega en la tecnologia. Si el GPS em diu que haig d’anar cap allà, vaig cap allà; si la calculadora em diu que dos i dos són cinquanta, són cinquanta. Dependència total i cap sentit crític. Potser exagero, però alguna cosa hi ha. Segurament el meu cas és patològic, però recordo que quan tenia un examen, primer feia les operacions amb la calculadora i després les repassava a mà perquè no s’hagués equivocat.
La conclusió que extrec de tot plegat (i potser és massa aventurada) és que hem arribat a una situació, ben desitjable, de prou benestar en què gairebé tothom té accés a la tecnologia (un GPS, per exemple) però, per contra, l’accés generalitzat a l’educació i a la cultura no ha donat els fruits desitjats. Hauríem de ser capaços de corregir aquest desequilibri.
L’altra dia, en una d’aquestes converses, algú explicava que uns joves havien anat a esquiar a Andorra i, seguint les indicacions del GPS de torn, s’havien trobat al mig dels Monegros. L’explicació és senzilla: l’aparell els conduïa a la població d’Andorra, província de Terol.
Més enllà de l’anècdota estúpida i puntual, aquest fet posa de manifest una realitat preocupant relativa al nivell formatiu de la nostra societat. Una realitat, en la qual conviuen dos aspectes certament inquietants.
En primer lloc, els joves esquiadors en qüestió fan palesa la seva absoluta manca de coneixements geogràfics. I el més preocupant no és tant aquesta falta de coneixements com el desinterès absolut que denota cap al país on es viu. Un desinterès que, segurament, és extrapolable a la resta del món on es viu, entès en el seu sentit més ampli. Segurament això passa en una minoria de persones, però en una minoria important. El nostre sistema educatiu hauria de ser capaç de generar més interès cap al món que ens envolta: el país, el medi natural, la nostra cultura, les altres cultures, la ciència,...
El segon aspecte que es desprèn de l’anècdota és la dependència i confiança cega en la tecnologia. Si el GPS em diu que haig d’anar cap allà, vaig cap allà; si la calculadora em diu que dos i dos són cinquanta, són cinquanta. Dependència total i cap sentit crític. Potser exagero, però alguna cosa hi ha. Segurament el meu cas és patològic, però recordo que quan tenia un examen, primer feia les operacions amb la calculadora i després les repassava a mà perquè no s’hagués equivocat.
La conclusió que extrec de tot plegat (i potser és massa aventurada) és que hem arribat a una situació, ben desitjable, de prou benestar en què gairebé tothom té accés a la tecnologia (un GPS, per exemple) però, per contra, l’accés generalitzat a l’educació i a la cultura no ha donat els fruits desitjats. Hauríem de ser capaços de corregir aquest desequilibri.
10.12.07
No m'ho puc creure
Titular i fotografia de la notícia publicats avui per La Vanguardia digital (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20071210/53416658257.html):
Un abogado turco pide a la UEFA una sanción contra el Inter por una camiseta que cree ofensiva para el islam
Subscriure's a:
Missatges (Atom)