M'he passat una bona estona repassant, endavant i endarrere, les pàgines de Jill, de Philip Larkin, per mirar de trobar un parell de referències. La meva reticència a subratllar els llibres m'ha jugat, una vegada més, una mala passada. A Jill, apareixen pinzellades de realitats o sensacions que hom pot viure quotidianament i que no estem acostumats a veure reflectides en les novel·les. Com que no les llegim, fins i tot se'ns escapen a nosaltres mateixos en el moment de sentir-les o viure-les. En perdem la consciència. Són llambreigs com aquest, que fa referència a una trobada fallida entre el protagonista i una noia:
Lo que le repugnaba (pues sentía repugnancia) era constatar la enorme diferencia entre su imaginación y lo que realmente había pasado.
Però és una llàstima no haver trobat els que jo havia marcat en la meva memòria perquè les imatges eren més evidents que aquesta.
***
Crec que després d'aquesta novel·la m'he fet larkinià. He encomanat ja un llibre de la seva poesia.
***
Ja he escrit alguna vegada sobre la força de la por com a arma política: la por a la malaltia, la por a qui és o pensa diferent, la por a la pobresa, la por a la inseguretat, la por a perdre privilegis o benestar... En els nostres temps ho veiem més que mai; l'ús que es fa de la por és extraordinari. Ahir B. me'n posava un exemple: el kitde supervivència que ha recomanat ara la Unió Europea. Gens sospitós de ser un antisistema, B. em deia que li semblava immoral l'ús d'aquest subterfugi per fer empassar a la gent el creixement de la despesa en defensa. Un creixement que, sigui dit de passada, ni a ell ni a mi ens semblava malament, atès que Europa, orfe ara del primo Zumosol, ha de fer-se gran i aprendre a defensar-se soleta. Altra cosa són les maneres de fer-ho, aquesta permanent tendència a voler fer passar bou per bèstia grossa i a tractar els ciutadans com a súbdits indocumentats, habitants d'un món idíl·lic de dibuixos animats.
***
Recomano aquest article de Daniel Capó sobre la memòria i, sobretot, l'oblit. Conté també llambreigs, flaixos, que ens descobreixen realitats de les quals no som (prou) conscients.
La paradoxa d'estar molt polaritzat en contra de la polarització.
***
L'arrencada de la novel·la Jill, de Philip Larkin, esbossant amb quatre traços traços l'acomplexament propi de la joventut és extraordinària. A aquest complex inherent a l'edat s'hi suma el propi d'un nouvingut -de classe baixa, a més a més- en trobar-se immers, d'entrada i sense voler-ho, en un cercle d'estudiants benestants a Oxford.
És una lectura tot just encetada, però que promet molt.
***
El plaer que em causaria enviar a la merda a determinats personatges suposaria l'alliberament de tal quantitat de neurotrasmissors que segurament em provocaria la mort per sobredosi.
***
Em sorprèn enormement que les nostres autoritats vulguin commemorar els cinc anys de la pandèmia. Ni n'hem sortit millors, com en algun moment pensàvem, ni més forts, com deien els eslògans.
***
Precisament a l'inici del confinament vaig agafar l'hàbit de registrar tots els llibres que llegeixo. Ara, cinc anys més tard, veig que en porto dos-cents vint. Pocs? Molts? Es fa difícil de dir. En qualsevol cas, no tantes lectures com voldríem abastar. I, el que és pitjor, amb un horitzó per davant cada vegada més proper.
***
D'entre els obrers que treballen en les obres del camp de futbol del costat de la meva feina, el més afortunat és el que s'encarrega d'obrir i tancar la porta als vehicles que entren i surten de l'obra. Està assegut en un pedrís, mirant el seu telèfon mòbil la major part del temps, i només de tant en tant s'encarrega d'obrir i tancar la porta i controlar el trànsit, minso, del carreró. M'imagino que el lloc és rotatori i és una sort quan toca, perquè la resta de feina que fan aquests homes, vinguts ves a saber de quines parts del món, és dura. Els observo cada dia, quan entro i surto del meu treball, còmode en comparació amb el seu, i em pregunto quina vida deuen portar. Ahir a la tarda, la imatge del noi que controlava l'accés semblava pertànyer a un món irreal. No ell, sinó tot el que el circundava. Les grues i les estructures metàl·liques que envolten les grades configuraven, sobre el cel nebulós, un entorn futurista, d'un futur a mig confegir, com una urbs prefigurada o un estrany bosc de ferro. Queia una pluja fina, que barrejada amb la terra que deixen anar els camions, cobria la calçada d'una pel·lícula de fang, translúcida. Una boira tupida, impròpia de Barcelona, tapava completament les muntanyes, tan properes, de Collserola. Només s'albiraven les cases de les parts baixes. El brunzit de l'obra era incessant, elèctric. La vella masia semblava un cos estrany i amenaçat enmig d'un mar d'invasors. Al seu costat, un treballador agafava aigua d'una aixeta, amb un cubell. La boira inquietava. En aquell moment, em vaig creuar amb una parella de mitjana d'edat, que discutia. Semblaven sota els efectes d'alguna substància estupefaent força activa. Quan els vaig creuar, ella va voler penjar-se de la meva motxilla. No vaig saber què fer, vaig seguir caminant i me'n vaig desfer. Era un joc, una al·lucinació, un crit d'ajuda? No ho sabré. Quan passaven els cotxes, aixecaven un aerosol de fang. En lliscar sobre l'aigua fangosa, els pneumàtics emetien un so espurnejant i magnètic. La pluja fina, la boira espessa, el soroll incessant... m'empenyien a fugir de la ciutat.
Vivíem en uns temps en què intentàvem no exhibir aquella part nostra que podia ofendre, o simplement desagradar, als altres. I els altres miraven de fer el mateix amb cadascun de nosaltres. Això no era una renúncia, simplement volíem evitar ficar el dit a l'ull a les persones amb qui havíem de conviure. Era una barreja de convivència, educació i sentit comú.
Ara, en canvi, el que més ens agrada és mostrar allò que més pot ofendre a qui pensa o sent diferent. I no, no es tracta de ser més sincers i menys diplomàtics, es tracta sobretot de confrontar per guanyar i imposar.
***
Mentrestant, després d'un dissabte de treva, avui torna a ploure. Res millor que una pluja fina per acompanyar una tarda de diumenge. Allò que ahir era nítid i lluent, avui torna a estar cobert per una grisor que desdibuixa els contorns i difumina els colors. Des de la finestra el verd de les muntanyes més properes és trist i somort, les més llunyanes s'amaguen entre la boira i les cortines d'aigua, el cel és una massa amorfa de color gris perla. La pluja és tan lleu que ni tan sols se sent caure l'aigua per les canals.
***
Justament ara, llegeixo aquest fragment del Viaje en autobús de Josep Pla, que s'escau a la perfecció amb aquest dia d'avui. Llàstima de no poder seguir la seva recomanació:
Para matar la melancolía de un atardecer frío de invierno en París, no hay nada mejor que una docena de caracoles -o dos docenas- bien pertrechados con una botella de Ponilly (*) seco y ligero.
(* Imaginem que és un error de composició i es refereix a Pouilly).
En tot cas, malgrat ser diumenge a la tarda, sent a París (o al nostre ideal de París) segurament la malenconia es dissiparia sense necessitat de caragols.
***
Ahir, en canvi, amb el sol que lluïa, vaig passar-me bones estones a l'exterior. Em van acompanyar una bona estona una parella de lluers, confiats i silenciosos. No coneixia aquests fringíl·lids, vaig haver de consultar la guia. Són bonics, amb la seva combinació de grocs i negres. Picaven els cacauets i saltaven de branca en branca. Però la seva agitació no era inquietud. A estones, els acompanyaven les mallerengues. Ahir, fins i tot alguna de petita.
Convivien bé. Els pardals, en canvi, sempre acaben generant una certa inquietud. Arriben en grup, mascles i femelles, i són com els pinxos del barri. Els altres ocells no acaben de marxar del tot, però se'ls miren amb recança des de la distància. Em fa pensar en quan érem nens i jugàvem a futbol al camp d'esports. Quan arribaven segons quins grupets, l'ambient es tensava. És el que passa amb els pardals. Justament Pla en parla en el Viaje en autobús, contrastant els seus costums amb el dels rossinyols de vida ordenada:
Los gorriones, en cambio: ¡qué tropa descarada y libertina! Todos polígamos ¡Y qué poco amor sienten por sus hijos!
***
Pla publica el Viaje en autobús l'any 1942. Déu n'hi do amb el que és capaç d'escriure i colar. Fins i tot els versos d'un suposat poeta medieval català que bateja com a Cerverí el jove:
El vent de garbí
carmí,
a Nausica
afua la teta
sepia, rosadeta
i la hi pinta.
***
I per acabar, en l'epíleg del llibre, aquest fragment -de 1942, en plena guerra mundial- que, projectat als temps d'ara ens fa tremolar lleugerament:
Muchas personas han creído en efecto que estábamos pasando la época más brillante de la historia, el momento en que el género humano en tanto que impulso progresivo ha llegado al zénit. Sin embargo... ha venido la catástrofe. Catástrofe que ha sido más trágica que todas las anteriores porque el progreso material ha podido aumentar su nocividad hasta el infinito. Nuestra época contará con las catástrofes más grandes, más dolorosas, más aparatosas del paso del linaje humano sobre la tierra. Y así, ante la realidad, algunos espíritus europeos o llamados europeos, no totalmente cretinizados, han debido reconocer la dificultad de compaginar el optimismo del progreso con la paz y la tranquilidad de los hombres.
Fa vint-i-un anys que sóc pare i en fa dotze que ja no sóc fill. Potser per això la meva sensibilitat es decanta ara clarament cap a la banda paterna. Observo, des d'aquesta perspectiva, que els fills de totes les edats (exceptuant, és clar, els nens petits) acostumen a ser implacables amb els pares. No els en deixen passar ni una. Els pares, per contra, acostumen a ser sempre clements. No puc deixar de pensar que els fills haurien de fer seva una bona dosi d'aquesta clemència, que és sobreabundant en l'altre bàndol.
***
El meu pare m'explicava que un home vell del poble, quan hi havia un canvi de govern, deia:
- Malament! Ara n'haurem d'engreixar uns altres.
***
És ben sabut que, amb els anys, el cos perd fermesa. Es nota, sobretot, a les cames: hom se sent més insegur, especialment en terrenys irregulars. Això que ni la irregularitat ni la solidesa del sòl no canvien amb el pas del temps. En canvi, sí que ho han fet l'equilibri i l'estabilitat de qui els trepitja.
Paral·lelament, el món d'ara resulta extraordinàriament inestable, perillós i insegur. És un fet que, d'entrada, sembla indiscutible. Ara bé, no puc deixar de pensar que això no sigui conseqüència també de la pèrdua de fermesa de qui l'habita. ¿No podria ser que, també en aquest cas, el problema no fos del sòl i sí de les cames? ¿No serà que la por i la incertesa són també signes de la decadència d'un mateix?
***
Aquests dies la pluja és omnipresent. L'aigua regalima arreu. Les molses i els líquens colonitzen els sòls i les parets. Els verds pugen de to. Quan surt un raig de sol, les gotes d'aigua que pengen, en un equilibri fràgil, de les branques, s'il·luminen com petits cristalls. Si aquest sol és prou potent projecten sobre el cel negre, en un excés de virtuosisme, uns arcs de Sant Martí imponents. Aquests moments de calma són aprofitats pels ocells per sortir a alimentar-se i deixar anar la seva hiperactivitat continguda. Saltironegen i volen d'aquí cap allà empesos per una energia desbordant. El seu plomatge es veu més net, la seva silueta més nítida. El negre de les merles contrasta amb força amb l'àmbar del seu bec i el verd de l'herba. Les pasqüetes alcen la cua amb vehemència lluint el blanc i el negre, puríssims, de les seves plomes. Les mallarengues que acudeixen a picar els cacauets de la menjadora semblen orgulloses del seu groc elegant. Les carboneres són majoria, però de tant en tant en ve també alguna de blava, discreta i esporuguida, sempre a punt de fugir i, fins i tot, n'apareix alguna d'emplomallada amb el seu pentinat d'infant obstinat.
Però sobtadament tot s'enfosqueix, entra de nou el negre a l'atmosfera, es veu avançar una cortina gris de pluja sobre els vessants del Puigfred i, en pocs minuts, es comença a sentir la música de l'aigua. Si té prou força, se senten les gotes repicar sobre les teules, si no, només colpejar rítmicament el plàstic de l'hivernacle i discórrer per les canals, com rajolins d'una font de muntanya. Aquests dies hem arribat a passar nits senceres acompanyats d'aquesta remor inacabable de l'aigua, que acaba generant un cert estat d'agitació i alerta, com si no hi hagués protecció possible davant de la insistència d'aquesta pluja tossuda i infinita.
***
A la nit, quan surto a treure les escombraries, l'atmosfera és londinenca, en el sentit més literari -que no literal- del terme. Entre la boirina, només emergeixen les llums enterbolides dels fanals i de les cases de la muntanya. Al seu voltant, la boira cotonosa quasi podria tocar-se. L'aire té una humitat densa. Només la lluna, quasi plena, s'ha fet un forat entre els núvols i regna, alta, al zenit del cel.
***
So long, Marianne. Té raó José Carlos Llop en la seva valoració, tan negativa, de la sèrie greco-noruega sobre la vida de Leonard Cohen i la seva parella, Marianne Ihlen, a l'illa grega d'Hidra (quedará como uno de los hitos menores en esa competición por hacer el ridículo y dejar como ridículos a sus protagonistas, escriu). I, certament, la sèrie té elements de vergonya aliena. No sé qui s'ha encarregat, per exemple, de vestir els actors com a turistes pijos del segle XXI i no com el que eren: bohemis habitants d'una illa grega, ara fa cincuanta anys. Però hi ha també la presència del -suposat- paradís d'Hidra i la mitomania inevitable davant Cohet et alii, que ens acaben fent empassar la sèrie. També les cançons -So long, Marianne, omnipresent- acompanyen. I té interès la presència, entre els personatges, del matrimoni angloaustralià format per Charmian Clift i George Johnston. Possiblement siguin els escriptors més representatius del nucli intel·lectual establert a l'illa i, segurament també, els personatges més sòlids de la sèrie. Especialment, Charmian Clift, que apareix polièdricament dibuixada i que fou autora de dos llibres sobre el pas de la família per les illes de Kalimnos (Cantos de sirena) i Hidra (A la recerca del lotus). Llegit el primer i, a l'espera de llegir el segon, el seu testimoni equilibra el caràcter idíl·lic dels indrets amb les dificultats -econòmiques, organitzaives i d'altre índole- inherents a portar una vida al marge.
Per reblar-ho, m'empasso també el documental Marianne & Leonard: Words of Love. És una història agradolça, més agra que dolça, des del meu punt de vista. Sobretot perquè aquesta exploració dels límits acostuma a tenir conseqüències i víctimes innocents. En aquest cas, la més evident és Axel, fill de Marianne, que porta mitja vida internat en psiquiàtrics. S'ha fet també un documental, Little Axel, sobre la seva vida. Així mateix, un dels fills del matrimoni Johnston-Clift va acabar suïcidant-se, quan van tornar a Austràlia, igual que va fer la mateixa Charmian. Un altre dels fills va tenir una mort relacionada amb l'alcoholisme. Michel Houllebecq, amb la seva habitual absència de filtres diplomàtics, s'ha erigit amb les seves novel·les en el crític més sever d'una tipologia generacional -la dels hippies i derivats- entre els quals es trobaven els seus pares. Els critica precisament que ells, els nens, foren els conillets d'índies de la seva experimentació. Amb la imatge encara molt viva del petit Axel, rondant sempre mig perdut i desorientat per tavernes gregues, no puc deixar de donar-li la raó, encara que així pugui contradir, en certa manera, el meu primer text d'aquesta entrada.
El món és un bon il·lusionista. M'ha costat cinc dècades veure-li les trampes. O potser el món no és tan bon il·lusionista i sóc jo, que sóc un il·lús.
***
Acabo la revisió de les notes del diari dels anys 23 i 24. Ja tenim cinc anys a punt de solfa, la qual cosa em neguiteja més que altra cosa.
***
En aquesta revisió del diari de 2024 em crida l'atenció ara l'adjectiu que dedico al president francès: bonapartià. M'he avançat a l'actualitat.
***
Sense ànim de ser simplista, quan llegeixo determinats llibres no puc deixar de pensar en com de necessari és cenyir-se a la màxima planiana de l'escriptura. Allò de la porta és verda.
***
L'esforç de disfressar-se, la comèdia de la vida, és allò que em costa més d'afrontar. Cada dia més.
De vegades penso que un dels últims reductes de la nostra civilització és el món que apareix al programa Els quaderns de cuina de la Julie.
***
Avui no he pogut anar al forn a comprar l'esmorzar. M'he acontentat mirant, rere la finestra, una garsa passejant-se per l'herba, picant, de tant en tant, algun insecte i emetent els seus crits de pinxo de barri. Només una cotxa fumada s'ha atrevit a baixar al seu territori.
***
José Carlos Llop escriu una esplèndida introducció al catàleg de l'exposició de Pierre Le-Tan que es va fer l'any 2003 al Reina Sofía, de la qual va ser comissari. Cita Llop un fragment de l'extraordinari Paris de ma jeuneusse, de Le-Tan, en el qual l'il·lustrador i escriptor franco-vietnamita, que llavors era un nen, acompanyava el seu pare a visitar una senyora de la mateixa nacionalitat -Madame D.- que li regalava uns bitllets de banc amb la imatge de l'antic emperador del Vietnam, Bao Daï. La senyora en qüestió guardava una maleta plena d'uns bitllets que, amb el canvi de règim, havien perdut tot el seu valor. Llop recorda també que a casa els seus avis conservaven bitllets de 10 i 20 milions de marcs de la República de Weimar amb els quals jugaven els néts.
Això m'ha fet pensar en com algunes persones volem atresorar encara valors, habilitats, maneres de fer, preferències... que en el nou món que s'està construint comencen a ser tan inútils com els bitllets de banc amb l'efígie de Bao Daï de la maleta de Madame D. Veient la vergonyosa escena d'ahir de Trump i Vance amb Zelenski no puc deixar de pensar-ho. Com tampoc puc deixar d'imaginar-me a Reagan i Bush pare, allà on siguin, regirant-se.
L'estat de malaltia, ni que sigui malaltia lleu, té una relació directa amb el de lucidesa. Hom esdevé conscient de la seva total vulnerabilitat i també de la seva irrellevància, del seu caràcter accessori, superflu. El món més proper, com si es tractés d'un fluid, s'expandeix ràpidament per ocupar el lloc que l'absent temporal deixa. Aquest món, el de la realitat, actua amb una determinació inconscient però implacable. Al mateix temps, la malatia, especialment si ve acompanyada d'estats febrils, difumina els contorns de la pròpia percepció, fent que la realitat esdevingui un món aliè, quasi irreal, fílmic. Les imatges oníriques prenen una major dimensió, ultrapassant els límits del somni, la presència del propi cos es fa més evident i física, les lectures, quan es poden dur a terme, tenen un major protagonisme, potser perquè són llavors l'autèntic substitutiu de la vida. ¿Quants no recordem allò que llegíem al llit quan érem petits i estàvem malalts)? En aquest estat de malaltia, el zumzeig de la ment és palpable, sonor, producte segurament d'alguna inflamació física. Al final del procés, la remissió ens deixa en un estat d'indefensió, entrem de nou al món sense sentir gaire els seus sons, però alhora som, paradoxalment, més vulnerables als seus estímuls, com un ninot sotmès al pim-pam-pum.
***
Escriure una biografia deu ser realment difícil i hom no valora les bones biografies fins que en llegeix una de realment dolenta. Em demano fins a quin punt l'interès per un personatge, posem per cas Javier Marías, pot justificar la pèrdua d'hores dedicades a la lectura d'un artefacte il·legible.
***
El valor del treball d'un artista (o científic o literat o filòsof o...) dotat i talentós condueix a una admiració que acostuma a fer més passables aquells trets, conductes o opinions que ens poden resultar més incòmodes o contraris als nostres punts de vista. Tot té un límit, és clar, no estem parlant de delictes ni d'abjeccions, sinó d'allo que en altres ens molesta, però que arribem a tolerar en determinats mestres pel fet de ser qui són. Però no cal dir que aquesta butlla atorgada a l'individu admirat no es fa extensiva a qui li va donant cova, posem per cas un biògraf, reblant totes i cadascuna d'aquestes opinions.
***
En el seu discurs d'entrada a la Real Academia, Javier Marías tracta sobre el sentit i la necessitat de la ficció, amb la novel·la com a principal exponent. En aquest sentit, cita Cioran, qui en la mateixa línia argumental que Josep Pla, assegurava no llegir novel·les perquè, havent passat tantes coses al món, no li semblava gaire lògic interessar-se per allò que ni tan sols havia succeït. Per això, Cioran es decantava per les memòries, els diaris, les cròniques, la correspondència i la història. Tanmateix, Marías acaba explicant, i té raó, que en general les figures històriques s'acaben esborrant en les boires del temps si no són embolcallades per la construcció literària.molts personatges de ficció es mantenen vius gràcies, precisament, a l'empremta i la vivacitat de la construcció literària. Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, existió, (escriu Marías) pero su imagen y sus hazañas nos serían turbias, abstractas, descoloridas y frías de no haber sido él retratado en un Cantar de hace más de ochocientos años y en incontables romances, dramas, novelas y hasta películas posteriores. Lo mismo puede decirse de tantos Reyes de Inglaterra, de los que no sabríamos nada, y que sobre todo no nos importarían nada, de no haberlos visco actuar y hablar —ficticia, imaginariamente— en las tragedias de Shakespeare; y es más: lo ignoramos casi todo de aquellos infortunados de los que el Bardo no se ocupó, como si no ser materia de la literatura fuera la mayor maldición.
Contràriament a això, i més alineat amb Cioran, justament fa uns dies intercanviava missatges amb l'R., arran de Stendhal, dient-li que en els seus diaris o en la seva Vida d'Henry Brulard hi trobava, de forma totalment apriorística, molt més interès que en les seves novel·les, pel simple fet de que allò havia passat.
***
La biodiversitat, llegia no sé on, no només ens enriqueix sinó que ens aporta felicitat. Vaig situar aquesta informació en el calaix del pensament màgic, però, reflexionant-hi una mica més, he de reconèixer que observar els ocells, més si són d'espècies diferents, em fa feliç.
Els arbustos de darrere casa semblen atreure'ls especialment, encara no sé per què. Més a les hores baixes i ombrívoles que el migdia, quan hi toca el sol. A les branques s'hi gronxen pardals i mallarengues (ahir en vaig veure una d'emplomallada). Entre els plançons que surten del lilà hi he vist aquesta setmana, mig amagats, un mosquiter i una femella de tallarol de casquet, amb el seu barret groc. També hi van les cotxes fumades, lluint la seva cua vermella. M'han alegrat una mica els dies de malaltia.
***
The Wire, quina obra mestra! I quina visió tan preclara, en el seu pessimisme, del món de la política, del món de la premsa, del món en general. I de l'home en particular.
***
M'agrada trobar literatura -o més ben dit estil literari- en llocs inesperats. Com en aquest manual ornitològic Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Així, diu de la merla que quan fuig d'un perill emet un "kui-kui-kui-kui" histèric. O de la cotxa fumada que el seu cant, emès des d'un lloc promiment, inclou un "xrrggrrx" com d'arrossegar graves i el seu reclam és un "tec" molt sec, com de colpejar pedres. Són imatges, a més d'una precisió total i absoluta. No puc deixar d'esmentar tampoc que el bell oriol només ocasionalment es detecta com un esclat de color quan fugaçment travessa una clariana. Només he tingut ocasió de viure-ho un cop i és exactament així: un esclat de color groc viu. M'ha agradat saber, però, que l'oriol, tan car de veure, té les seves debilitats ja que, tot i ser insectívor, es deleix també per les cireres i les figues. No té mal gust.
***
Cioran, l'escriptor i filòsof franco-romanès, l'he vist citat infinitat de vegades i no l'he llegit mai. Des d'aquest desconeixement total, arrossega per a mi, des de fa uns anys, una càrrega notable. Vanessa Springora, en el seu llibre autobiogràfic Leconsentement explica que, sent una adolescent, davant la inquietud i el malestar que li generava la relació d'abusos i domini que li havia imposat Gabriel Matzneff -que llavors tenia cinquanta anys- va anar a buscar consol, ajuda o orientació en Cioran. Però segons consigna Springora, Cioran li va respondre que G. (Matzneff) es un artista, un grandísimo escritor, algún día el mundo se dará cuenta. O quizá no, ¿quién sabe? Usted lo ama y debe aceptar su personalidad. G. nunca cambiará. Es un inmenso honor que la haya elegido. Su papel es acompañarlo en el camino de la creación, y también doblegarse a sus caprichos.
No he trobat refutacions al paper pugat per Cioran en aquest cas, més enllà d'un article d'Ignacio Vidal-Folch que posa el focus en les contradiccions entre el que explica Springora sobre com eren la casa i la dona de Cioran i la realitat que ell va conèixer.
Li hauríem de donar, doncs, a Cioran el benefici del dubte, bàsicament perquè és mort i no es pot defensar, però no a la manera de pensar i actuar de tota una generació de la intel·lectualitat francesa. Resseguint aquest cas, és difícil no topar amb un un vídeo del programa Apostrophes, de 1990, amb Matzneff de convidat, que retrata a la perfecció aquell món, en el qual només s'aixeca una veu, honrosa i estrangera, la de la periodista quebequesa Denise Bombardier. Crec que en casos com aquests -i nosaltes tenim un Gil de Biedma- sí que no s'hi val emparar-se en allò de que eren uns altes temps. Mme. Bombardier ens ho demostra:
Quan obro la porta de fusta del cancell em trobo amb un dia ben emboirat; les muntanyes, ni es veuen. En sortir, m'adono que la boira és lleugerament pixanera, amb mínimes guspires d'aigua, suficients, tanmateix, per deixar els carrer molls. Els ocells estan agitats, les mallerenges i els pardals volen d'aquí cap allà, inquiets. Al cable del telèfon reposa un tudó gros, talment un bisbe. Els arbres alts estan deserts. Crida un estornell sobre la teulada dels veïns. A la llunyania, sobre la riera, veig volar un grup de gavines en cercle: ocellots invasors, que aquí no hi fan res, a banda de colonitzar els abocadors. Potser l'agitació autòctona prové d'aquesta presència incòmoda i indesitjada.
***
Algun vespre, quan anem a caminar amb la G. resseguint la carretera, sentim sobtadament uns crits estridents acompanyats d'un fort aleteig. Són els ànecs que es mouen d'un lloc a un altre de la riera, en vols llargs i veloços. És bonic veure'ls passar, al capvespre, amb la seva silueta inconfusible perfectament retallada sobre el blau, mig elèctric mig apagat, del dia que s'acaba. Me'ls imagino com pilots d'avió de guerra, enderiats i llunàtics, però alhora heroics i festius.
***
Diumenge passat, mentre baixàvem dels camps de l'Aregall, pel camí que travessa pel mig del bosc, s'aixecaren dos rapinyaires grossos, que, malauradament, no vam poder acabar de veure. Per les dimensions, hom diria aligots o, potser fins i tot, àligues. Els arbres i la corba del camí ens impediren seguir el seu vol.
Ahir, en aquest mateix sender, sentirem el toc-toc-toc ràpid i inconfusible, d'un picot. Massa lluny per poder localitzar-lo.
***
Em meravellen cada dia més les construccions de pedra seca dels nostres vorals. Els murs pugen fins a indrets avui en dia impensables. Totes les feixes han estat colonitzades pel bosc. Potser algun ullastre ens recorda velles oliveres, però no queda rastre d'ametllers ni de vinyes. Es poden comprovar els diferents nivells de traça de qui va construir aquestes parets: n'hi ha d'impecables i d'altres més tosques, però la majoria es mantenen dretes. M'imagino els homes que les construiren, tampoc fa tant de temps: vides fràgils i curtes, carregades de feina i amb poques recompenses, però alhora riques en temps. Hi ha també algunes -poques- barraques, que s'haurien de preservar. Potser la més bonica i sòlida és la que hi ha de camí a can Serra, prop d'on ara hi ha un dipòsit d'aigua. És quadrada, forta i robusta. Ferma, com eren aquells temps.
***
Els mecanismes que fan funcionar la maquinària del record són inescrutables. Amb el pas dels anys, sobtadament, se'ns apareixen -com flaixos- imatges i sensacions oblidades, com si una ventada imprevisible s'emportés de cop sediments acumulats durant dècades. Per contra, se'ns esborren noms comuns i vivències relativament recents s'empassen pel desguàs, com si mai haguessin existit.
Llegeixo aquests dies El rellotge verd, de Julià Guillamon. El llibre pren com a títol un objecte -un rellotge- que portava l'autor als anys 80. Era un rellotge de la marca Benetton, aleshores paradigma de la modernitat, fabricat per Bulova. El llibre llueix a la coberta una fotografia del rellotge. Em va fer gràcia veure'l perquè jo, als anys 80, també portava un rellotge Benetton by Bulova. El meu, que s'ha perdut, era majoritàriament blau: duia una corretja blava de plàstic i la caixa era daurada, mate, amb el fons de l'esfera blau i un dibuix d'un mapamundi daurat. Almenys aquest és el meu record. L'he buscat per internet, per ebay i per wallapop i els que he trobat no són exactament iguals i, per tant, parlo del record, que sempre acostuma a ser inexacte. El rellotge me'l van comprar els meus pares en un viatge a Suïssa. La idea inicial era comprar un Swatch -era l'època en què aquests rellotges arrasaven el mercat- però al final em va cridar més l'atenció aquest Benetton. Segurament llavors ja tenia una pulsió contrària al mainstream. No puc recordar on el vam comprar, potser a Interlaken, on vam estar uns dies. Al cap dels anys, la corretja de plàstic estava molt bruta i malmesa i en algun moment el deuria llançar; ara em sap greu.
Guillamon parteix d'aquest rellotge verd, i d'altres rellotges i objectes del seu passat, per anar teixint històries de la seva vida, centrades especialment en els anys 80. M'agrada llegir-les perquè hi trobo un món molt proper al meu., tot i que jo sóc més jove -ell és del 62, jo del 69- i tinc la sensació d'haver-me perdut gran part del que va passar en aquella dècada, que jutjo com a especialment benigna i interessant. Nosaltres, per contra, ens vam fer grans en els 90, passada la febre olímpica, i ens va enganxar de ple la crisi i la ressaca que va venir després del 92, quan el geni de la làmpada va desaparèixer i, amb ell, la màgia i els desitjos. Malaguanyats i perduts anys 80! Si n'hagués de buscar algun símbol triaria una camisa marca Golo, de color, rosa i una americana a quadres blaus i negres, sense estructura, que tenia un aire de Miami Vice, amb les quals anava, tot orgullós, quan tenia setze anys. Al canell, és clar, el Benetton.
Curiosament ahir, després de llegir una bona estona El rellotge verd, vaig enganxar per casualitat a la televisió una pel·lícula que em va captivar de seguida. Saint Elmo's fire (Saint Elmo, punto de encuentro en castellà), es deia. Fins ahir, no en sabia res. Després n'he llegit algunes coses. D'entrada, em va cridar l'atenció el repartiment: sobretot una Demi Moore joveníssima, amb els cabells castanys clars, l'inefable Rob Lowe, amb la seva cara de nen, o Andie MacDowell, extraordinàriament guapa. És la història d'un grup d'amics graduats a la universitat de Georgetown, amb dificultats per encaixar a la vida adulta. La pel·lícula és de 1985; nosaltres aquesta difícil adaptació al món real la vam viure el 92 o el 93, just després d'aquells meravellosos, però també enganyosos, jocs olímpics de Barcelona. El grup d'actors protagonistes tenien tots la mateixa edat i, a diferència del que passa amb molts films, la seva edat real encaixa amb la dels seus personatges. Demi Moore és nascuda l'any 1962, Rob Lowe, el 64, Emilio Estévez -un altre dels protagonistes- també el 62. Altres membres del repartiment menys coneguts -almenys per a mi- ronden la mateixa edat, excepte Andie MacDowell, que és més gran -del 58- i ja en la pel·lícula representa una doctora de més edat. El personatge interpretat per Estévez n'està bojament enamorat, d'una forma literalment boja, perquè amb prou feines la coneix. Però no m'estranya: Mc Dowell és, en la pel·lícula, angelical. Rob Lowe, mite eròtic de les noies de la meva generació, fa el paper del típic esbojarrat: un músic seductor incapaç de sostenir una feina per més d'uns dies. Demi Moore coqueteja amb l'alcohol, la cocaïna i el desenfrè econòmic propi de l'època. La pel·lícula no és gaire bona però a mi em va seduir, per l'estètica i la història: la nostàlgia que s'endevina pels joves que hauran de deixar de ser-ho i es veuran obligats a separar els seus camins. La banda sonora ajuda a submergir-se en aquesta nostàlgia una mica ensucrada, com també l'escenari del bar, el Saint Elmo.
Saint Elmo's fire va rebre crítiques força dolentes, fins i tot algun d'aquells premis que donen als Estats Units a les pitjors interpretacions, però al grup d'actors protagonistes se'ls va batejar amb una etiqueta generacional -el Brat Pack (alguna cosa així com el grup de mocosos)-, la qual cosa vol dir que una certa empremta deuria deixar. A mi, quaranta anys després de ser rodada, em va fer passar una tarda de dissabte i em va portar, indefectiblement, als meus anys 80, que són els 90, i no em vaig poder estar de posar als protagonistes el rostre d'alguns amics. Algun d'ells -i d'elles- qui sap on són, qui sap on paren.
Ha plogut tota la nit. Des del llit sentia caure la pluja i regalimar l'aigua des de la teulada. M'agrada que plogui a la nit i trobar, l'endemà, els carrers molls i l'aire net, però al mateix temps, sentir ploure a la nit m'inquieta, sobretot quan ho fa amb insistència. Avui ha estat plovent hores i hores, així que, quan he obert la porta per sortir a comprar el pa, m'ha sorprès veure fragments de cel blau i núvols blancs sobre els cingles. A la banda del Montseny, en canvi, el cel era fosc, d'un gris intens i tèrbol; el pla de la Calma estava cobert per aquestes boires fosques. Totes les xemeneies del poble fumejaven, les de les llars de foc ho feien més poèticament amb un fum espès i olorós, de llenya cremada. Als grans arbres, avui només hi he vist dos ocells: una tórtora mig amagada, adormida, i una garsa sorollosa, que cridava l'atenció perquè tothom admirés el seu vestit, un frac negre i blanc, d'enterramorts. M'he fixat en la paret del jardí de la casa que havia estat d'en J., una paret vella i ben feta, amb les toves cobertes d'uns líquens verds, que avui brillaven amb força. La magnòlia de la casa de la cantonada lluïa també imponent, amb les fulles netes i brillants, d'un verd fosc i rotund. He pensat en què el paisatge d'aquests carrers nostres ha canviat ben poc -només que ara hi ha més cotxes- però sí que ho han fet les persones que hi viuen. Dels grans, la majoria ja són morts i altres veïns de sempre han marxat; d'estiuejants n'hi ha ben pocs i ara hi ha gent jove que amb prou feines conec. Per això m'agrada xerrar amb en P., quan el veig davant de casa, o trobar-me l'N., com avui al forn. Són els ancoratges que ens queden al món d'on venim.
