Cuinar és un art i menjar bé, un acte intel·lectual. Aquesta cita, amb una atribució a Josep Pla, apareix escrita, segons m'expliquen, en el mirall d'un restaurant barceloní. L'À., que és qui m'ho explica, ja té dubtes raonables sobre l'autenticitat de la cita, i jo em sumo amb vehemència a aquests dubtes, especialment pel que fa a la segona part de la frase. No seria estrany que Pla digués que la cuina és un art, entre altres coses perquè el concepte art és amplíssim. Així, la primera acepció del terme que dóna el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació. La cuina és, doncs, efectivament un art, però no cal confondre, com es fa sovint, un art amb una de les belles arts. I no, els cuiners -la feina dels quals té molt mèrit- no són artistes. Em sap greu dir-ho: l'emperador va despullat.
I sobre l'acte intel·lectual, modestament, penso que Pla no anava gaire en aquesta línia. Menjar bé és intel·ligent, tant si es fa des de la perspectiva de la salut com des del punt de vista -sovint incompatible amb l'anterior- del gaudi, però no crec que menjar bé sigui un acte intel·lectual.
Hem -utilitzo el plural perquè hem estat uns quants- estat incapaços de trobar la suposada cita en l'obra de Pla. Però l'obra de Pla -47 volums, 29.000 pàgines, alguns articles i llibres més, dispersos- és tan magna, que demostrar la falsedat d'aquesta cita és quasi tan difícil com haver de demostrar la pròpia innocència. Tanmateix -i potser algú em farà callar- penso que Josep Pla mai va escriure aquesta afirmació.
***
M'agrada, en canvi, trobar en el text introductori de El que hem menjat, la següent afirmació que sí que és de Pla i molt planiana: El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix.
***
En el pròleg de Desvío a Trieste, Javier Jiménez adverteix dels efectes perniciosos del turisme sobre el caràcter de les ciutats (i no només de les ciutats, afegiria jo) i cita Svevo: Nadie puede amar sinceramente lo verdadero y lo bueno si no aborrece a la multitud.
No crec que sigui elitista combregar amb aquesta afirmació, perquè és innegable que tots formem part de la multitud. Però sent-ne conscients, podem intentar escapar-ne, sempre que puguem.
Tot sovint penso que el món és un desastre i que hauria de canviar molt. Llavors se m'apareixen tots aquells que volen encapçalar aquests canvis, me'ls miro -imaginàriament-, reflexiono, i penso que val més que es quedi tal com està.
***
Hi ha dies, després d'encadenar lectures fallides, d'haver visitat llibreries amb una sensació de spleen, que experimento una por profundíssima. És un pànic a sentir un desinterès definitiu per la literatura, a que se m'adormi aquesta passió i ja no sigui el complement imprescindible i indissociable de la vida. Seria terrible que això acabés passant i, de vegades, en veig algun indici.
***
El món funciona per castes. Durant èpoques (o en determinades cultures), aquestes castes són més nítides i visibles, separades amb més cruesa, mentre que en d'altres moments o territoris són més difuses i s'oculten en telons d'hipocresia. L'ésser humà, un animal a la fi, cerca la seguretat i el refugi, i intenta trobar la protecció que dóna sempre pertànyer a una casta afavorida. Els individus que tenen una ambició més marcada intenten escalar envers castes més preminents, mentre que els més conformistes poden trobar un encaix còmode en nivells de seguretat més o menys raonables. Les castes no tenen, però, una estructura estrictament piramidal, sinó que formen un entramat en xarxa. Hi ha castes estrictament socials, però n'hi ha també de sectorials, laborals, territorials; hi ha castes polítiques, empresarials, funcionarials, professionals... És difícil que aquest sistema deixi d'existir, perquè és inherent a la naturalesa humana, però haurien de blindar-se els mecanismes que fan possible la mobilitat i el creixement dels individus. Durant dècades, la meritocràcia ha estat el principal mecanisme d'òsmosi entre castes i l'educació (acompanyada de l'esforç que requereix) l'eina principal per assolir-la. Ara, un mal entès igualitarisme a la baixa, debilita l'educació i posa en risc la meritocràcia, assolint un efecte invers al -teòricament- desitjat. Al mateix temps, l'elefantiasi d'alguna casta (que el lector tregui les seves conclusions) pot arribar a generar un autèntic parasitisme que trenqui els equilibris, ja de per sí intestables, d'aquest sistema.
***
És indiscutible que no tohom sap escriure novel·les. El novel·lista ha de ser un escriptor especialment dotat, una mena d'arquitecte en qui convisquin les habilitats artístiques i les capacitats tècniques; algú dotat tant per a l'estètica com per al càlcul d'estructures. L'assaig, en canvi, podria semblar un gènere més a l'abast de tothom que tingui coneixements d'una matèria, capacitat de recerca i habilitat constructiva. I sobre aquesta base s'escriuen i es publiquen infinitat d'assaigs. Ara bé, tampoc aquests elements, ni que estiguin sustentats per una erudició i/o una capacitat d'anàlisi infinites, són garantia de res. El caràcter plumbi de tantíssimes obres d'aquest gènere n'és la prova més evident. L'assaig necessita no només una tesi, un sentit, sinó una ànima. Molts assajos són una pila de llenya magníficament dissenyada i organitzada però no tenen la guspira que fa encendre el foc. Ara estic llegint un assaig que és una mostra de virtuosisme, amb un desplegament imperial de cites i referències, i una orfebreria d'enciclopedisme. Però al cap de cinc pàgines ja se'm tanquen els ulls.
Vaig a la biblioteca i m'emporto un parell de llibres en préstec. Un d'ells, tot i ser una novetat, està en força mal estat, brut i rebregat. Ho faig notar a la bibliotecària en el moment d'endur-me'l, perquè quedi constància de la meva innocència, i em diu que no pateixi. No et renyarem pas, afegeix, i penso que a la frase li falta un complement. No et renyarem pas a tu, crec que hauria d'haver dit, perquè penso que algú, amb anterioritat, sí que hauria d'haver rebut algun advertiment. Sí, ja em conec el discurs habitual: els llibres només són objectes, el més important és que la gent llegeixi, etcètera. Però també el més important quan un va a un bany públic és alleujar les necessitats i no per això deixa de ser igualment important la higiene de l'indret.
***
Llegeixo que ha mort I.A., un dels homes més rics del país. Ha mort d'un accident desgraciat, una caiguda durant una excursió. És un tòpic això de que la mort ens iguala, però no per això deixa de ser sorprenent. Potser tenim més assumit aquest igualitarisme en la mort quan la causa n'és una malaltia incurable, lenta i inexorable, però que un accident aparentment nimi, quasi un caprici de l'atzar, acabi amb la vida d'un home tan poderós produeix una profunda perplexitat. I.A. tenia a les seves mans poder aconseguir pràcticament tot el que volgués, tenia instruments per protegir-se davant d'infinites adversitats, podia fer dansar el món al palmell de la seva mà i una simple caiguda ha acabat amb la seva vida en uns segons. Tot el seu poder, les seves possessions, la seva fortuna, la seva capacitat d'influència... tot el que tenia no li ha servit de res davant del joc macabre de l'atzar.
***
Ho repeteixo cada any -fins al punt que alguns m'anomenen ja el Grinch- però no puc deixar d'insistir-hi: el sentit autèntic de Nadal i allò en què s'ha convertit són conceptes i realitats absolutament antitètics.
***
Ja fa uns dies que fa força fred. Si no fos per la factura del gas, diria que fins i tot m'agrada. I aquesta factura del gas em resulta profundament molesta, no només en sí mateixa, sinó perquè esdevé una metàfora de com la realitat i el pragmatisme s'immisceixen en la nostra vida; ens recorda que ja no podem viure aliens als rudiments del món, que ja no podem ser feliços amb el fred hivernal sense pensar que a final de mes ens arribarà una clatellada.
***
Hem sortit a caminar, com cada diumenge. Però a diferència d'ahir, que va fer un dia assolellat i dolç, avui el cel era gris i l'atmosfera boirinosa i humida. Recorrent els camins enfangats, envoltats de molsa per tot arreu, m'he arribat a creure per uns moments a Anglaterra. Amb els meus pantalons de pana vells i embolicat com anava amb una bufanda de quadres de llana, m'he sentit feliç, imaginant-me caminant per qualsevol racó de l'illa: Kent, Somerset, els Cotswolds, Cornualles... He trobat a faltar un setter o un beagle corrent al meu costat, però els ocres dels arbres, els verds dels camps i els grisos de l'aire m'han acompanyat prou bé en el meu somni.
Marxar a viure en un altre país és un somni, una mica ingenu, que tinc des de fa molts anys. Però ara mateix em costa pensar quin hauria de ser aquest país. L'objecte del desig sempre havia estat França -la França rural i eterna-, però d'un temps ençà la veig com un estat en fallida, un gegant amb peus de fang. Segurament ara la meva tria seria Grècia: una illa de les Cíclades, ben inaccessible. O algun indret amagat del Peloponès, com el Kardamili de Patrick Leigh Fermor.
Justament ahir vaig començar a llegir les Notes per a un diari, escrites per Josep Pla els anys 1967 i 1968. Les anotacions s'inicien a Buenos Aires, on l'escriptor agafa un vaixell per tornar a Europa. En el dia a dia monòton de la navegació Pla anota fins a dues vegades el desig d'anar a viure a una illa grega, de les Cíclades concretament.
***
Decideixo abandonar un parell de lectures fracassades -o, en algun cas, dubtosa- i arrecerar-me en el valor refugi de Pla. Aquest diari de vellesa no té la força de les anotacions de El quadern gris, però la realitat del seu dia a dia em resulta molt més interessant que certes ficcions delirants. Serveixen també aquestes anotacions per seguir el desenvolupament de l'escriptura d'altres obres de Pla. Així, Pla anota com, mentre viatge en el transatlàntic, va construint el volum Sobre París i França, i podem saber que determinats textos no són més que farciment. Constata Pla la necessitat d'omplir un volum i mostra fins i tot la seva insatisfacció amb el resultat final d'algun dels capítols del llibre. Aquesta és, certament, la realitat de l'escriptura i la dificultat que suposa de vegades allargar determinats textos. L'escriptura administrativa i/o professional és, tanmateix, una bona escola de farciment.
Per contra, hi ha autors -especialment en el gènere de l'assaig- que semblen especialistes en estirar el xiclet. Quines baluernes plúmbies no arriben a construir amb tesis que donen, com a molt, per un simple article!
***
Tornant a Pla, la lectura dels diaris em porta precisament a llegir un text sobre la bullabessa que Pla escriu just en aquell moment. Pla hi fa una defensa de la bullabessa com una simple olla de peix tradicional, com la que elaboren els pescadors de qualsevol indret del Mediterrani amb allò que tenen a mà: peix acabat de pescar (i no el més noble), tomàquet, all, un raig d'oli i quatre patates. Com el suquet de la nostra costa. En critica, doncs, tots els intents d'ennoblir-la, complicar-la i, ai, encarir-la que fan els restaurants. I fa un parell d'afirmacions que resulten visionàries sobre l'embogiment actual del món de la cuina: Els cuiners professionals -escriu- -vull dir generalment, els sindicats- són perillosos i terribles. Més endavant segueix: Els artistes de la cuina, sempre que volen proporcionar, a través d'una carta impresa, les sensacions que l'antiquíssima i sàvia cuina popular produeix, s'equivoquen lamentablement i sovint cometen estralls irreparables. Seria una agradable bona notícia que tothom comprengués que el màxim problema de totes les arts és una qüestió de límits. 1967: fa gairebé seixanta anys.
***
I torno ara a França. Fent zàping vaig a parar a la retransmissió de la inauguració, reobertura, reconsagració -no sé quin seria el terme exacte- de Nôtre-Dame de París. Intercalen les imatges de l'interior de la basílica -potser massa blanc com assenyalava José Carlos Llop en un article- amb les de l'exterior. Dins, canta una escolania. Tota l'atenció se l'emporta una nena del quadrant inferior que canta amb un somriure radiant i permanent que omple la pantalla. A l'exterior, per contra, el president de la República, la primera dama i l'alcaldessa de la capítal aguanten la pluja i el fred en una posició gairebé marcial. A la primera imatge, i atesa la naturalesa de l'acte, confonc l'alcaldessa amb una monja: el seu abric gris em fa pensar en un hàbit. Per contra, el president i la seva dona són inconfusibles, especialment el primer pel seu posat i alçada bonapartians. Tots tres formen una mena de trinitat laica i em fa gràcia veure'ls aguantar estoicament la pluja mentre el bisbe repeteix la litúrgia inacabable de colpejar la porta amb el bàcul. Cada cop que hi dona -i ho fa unes quantes vegades- va acompanyat d'un salm i de la resposta cantada de l'escolania. Sembla que mai s'hagi d'acabar obrint aquella porta, tan historiada. Dins la nau, els assistents a la cerimònia deuen poder arribar a sentir una certa emoció, però la santíssima trinitat exterior segur que ho deu viure d'una altra manera.
Tanmateix, París bé val una missa. I una remullada.
***
L'endemà -avui- veig a les xarxes vídeos de projeccions lluminoses a la façana de la catedral. Tot acaba sent un espectacle. Així com l'incendi significà un xoc i tingué diferents lectures simbòliques i transcendents, tot aquest cerimonial em sembla venal i em provoca una indiferència absoluta. Més que l'au fènix renaixent em sembla un personatge de Disney.
***
Com que el dolor de la cama es manté tant si faig repòs com si no, decideixo sortir a caminar. Faig una passejada llarga, d'una dotzena de quilòmetres. El dia acompanya, fred i net. Només alguna bufada de vent puntual resulta molesta. Pujo fins a can Serra, des d'on el dia permet resseguir la silueta de la Calma, a l'altra vessant del riu. Identifico les cases de la Figuera i la Perera, a primer terme, el Clot, l'església de la Móra i la Caseta, una mica més enllà, al final, el Pujol i Serradussà. Totes elles constitueixen un territori quasi mític. Enfilo el camí del Sení, i quan començo a baixar cap a la Casanova se m'aixeca un rapinyaire -un astor o un aligot- que s'allunya planejant sobre la vall. Em sap greu no acabar de veure'l bé per poder identificar-lo. La veritat és que, més enllà del paisatge, el bosc hivernal m'ofereix poques distraccions: un parell de tudons que s'aixequen, un gaig que travessa el camí com una fletxa tocada de blau, algun pit-roig al marge i poca cosa més. Un cop he baixat fins el camí d'Avencó, decideixo acostar-me a la font de Pèl de Gat. Transito entre esbarzers i herbei encara gebrat, fins el riu. L'estampa és totalment hivernal, de calma absoluta. No s'hi percep cap tipus de vida animal. El curs de l'aigua configura uns miralls perfectes, d'una quietud i planària absoluta. Regna el silenci. En aquest lloc és fàcil ser víctima de qualsevol encanteri, sentir l'embruix de paitides o fades d'aigua. Intento evitar-ho creuant el riu per unes pedres i acostant-me a la font, d'on surt un rajolí d'aigua. En bec una mica i reprenc el camí cap a casa, creuant uns camps ombrívols i humits, que em deixen els peus ben molls.
***
Aquest episodi de la riera em fa recordar que divendres vaig anar a la presentació d'un llibre dedicat a una de les altres rieres del poble, la de Martinet. El llibre, Al llarg d'una riereta del Montseny, està basat en les anotacions de camp que feu l'ecòleg Ramon Margalef els últims anys de la seva vida. Són notes molt senzilles, que deixen testimoni del que el gran naturalista trobava al mateix riu, a les seves vores i, fins i tot, al jardí de casa seva. Les ha recopilat, ordenat i contextualitzat el seu fill, també biòleg. La presentació fou certament d'un gran interès i em feu adonar de quantes coses que ens envolten i tenim a tocar, arribem a desconèixer. Una autèntica lliçó socràtica.
El meu gust pels diaris, en contraposició -potser paradoxal- al meu escàs interès per les memòries, podria expressar-se amb un no m'expliquis la teva vida, detalla'm els teus dies.
***
Davant d'un xantatge, el preu mai és raonable.
***
Igual que hi ha un periodisme sensacionalista, hi ha també un tipus de literatura que podríem definir amb el mateix qualificatiu. Però a diferència de la premsa sensacionalista, que tothom acostuma a mirar per sobre de l'espatlla, arrufant el nas, la literatura sensacionalista -aquella que es basa en històries infatuades, recargolaments argumentals i personatges hipersensibilitzats- està molt en voga. És un fet que, tanmateix, no hauria de sorprendre'ns, perquè no deixa de ser un reflex del món en què vivim.
***
La hipersensibilització a què al·ludia anteriorment no és el mateix que la hipersensibilitat. La segona és un fet natural, propi d'algunes persones; la primera és artificiosa, buscada, recreada, terriblement carregosa.
***
M'agraden les pel·lícules de venjances. Entre tots els sentiments primaris i violents, la venjança (justa) és el meu preferit. Hom diu que s'ha de servir en fred, però a mi, com la truita de patates, tant m'agrada freda com calenta.
***
L'edat -el pas dels anys- ens fa arribar a conclusions a les quals hauríem preferit no arribar. Si quan érem nens no ens va agradar saber la veritat sobre els Reis de l'Orient, ara preferiria no saber que determinats problemes del nostre món són conseqüència inevitable de la cobdícia humana i, per tant, són irresolubles.
***
Al metro, tornant de dinar, veig l'M., a qui només conec d'instagram. En un moment determinat, aixeca la mirada cap on sóc -em fixo en que té els ulls verds-, però és una mirada velada, com és habitual en la gent de ciutat, que miren sense mirar.
És una situació curiosa aquesta de conèixer-se sense conèixer-se. I és una estranya coincidència més, en la línia del que escrivíem l'altre dia.
***
Els sons rítmics, intensos i molestos de l'aparell de ressonància magnètica em fan pensar en un concert de música electrònica. Només que dins d'aquell tub no et pots moure.
***
John Banville diu que li haurien de retirar el premi Nobel a Han Kang per haver dit que no podia celebrar el guardó mentre hi haguessin guerres al món. No sóc partidari de retirar premis ni reconeixements a ningú (altra cosa és debatre si són merescuts o no), però sí que penso que d'una premi Nobel caldria esperar declaracions més profundes que aquesta afirmació, més pròpia d'un concurs de bellesa.
Arran de la dimissió d'X, acorralat pels dirigents del seu mateix partit per voler desmarcar-se de les seves males arts, escric un missatge a Y dient-li que en política, els dolents sempre guanyen (i estic a punt d'eliminar la locució en política i generalitzar l'afirmació).
L'endemà, mirant una sèrie (sí, també miro sèries de vegades, però són l'excepció que confirma la regla), el personatge central -una diplomàtica- li diu al seu marit que està sorpresa pel fet que el ministre d'un govern (el bo) aconsegueixi fer prosperar una moció de censura contra el seu primer ministre (el dolent). Com pot ser que per una vegada guanyi el bo?- es pregunta l'ambaixadora.
Al final, l'intent de moció de censura, lògicament, fracassa.
***
M'escriu l'X. per comentar-me que un passatge de les meves últimes entrades, aquell en què descric la sensació de continguda alegria -o potser és esperança- que experimento en obrir, al matí, la porta del cancell i trobar-me amb un nou dia, li ha fet pensar en la pel·lícula Prefect days. I certament, després d'haver vist finalment la pel·lícula -ahir- cal dir que existeixen moltes similituds entre l'escena que descric i la que es repeteix a la pel·lícula, amb cada nou dia que comença, i en què el protagonista surt de casa, mira el fragment de cel que té damunt del seu cap i esbossa un mig somriure.
(Puc assegurar que no havia vist el film, ni tan sols cap tràiler, quan ho vaig escriure).
***
Perfect days m'ha semblat una pel·lícula excel·lent, que m'ha portat a sentir una proximitat total, potser idealitzada, cap al protagonista. He arribat a sentir fins i tot una certa enveja envers la seva vida, excepte, esclar, per la seva ocupació. I aquí està la trampa cap aquesta falsa enveja, i algú podria dir que o tot o res. Si et quedes amb la seva vida pausada, els seus llibres, els seus petits arbres, els seus cassettes, la seva bicicleta i el seu matalàs, t'has de quedar també amb la neteja de vàters públics.
***
M'he inscrit a un grup de correu -una mena de fòrum- de l'Anthony Powell Society. Just quan m'hi incorporo estan tractant sobre la guerra civil espanyola, arran de l'allistament d'un dels personatges de Una dansa per a la música del temps, Erridge, a les Brigades Internacionals.
Un dels membres del grup fa notar la coincidència, remarcant que justament aquest atzar és un del patrons recurrents en l'obra de Powell.
Entro en el debat assenyalant la tendència que es té des de l'exterior (no m'atreveixo a afegir que especialment des del món anglosaxó) a oferir una visió romàntica de la guerra civil espanyola. No sé si resultarà un debut gaire afortunat.
***
I seguint amb aquest fil, m'apareix a instagram el fragment d'una entrevista en francès a Paul Auster, en què parla precisament de l'atzar i l'innegable paper que té en les nostres vides. Perquè si en les novel·les Powell l'atzar és un element freqüent, en Auster és segurament el gran tema de la seva literatura.
Sovint em diuen que sóc pessimista i no ho nego. Però una cosa us diré: cada dia, al dematí, quan obro la porta de fusta del cancell de casa i veig per primera vegada la llum del dia, sento una gran alegria. Bé, potser no és ben bé alegria, és una mena d'alleujament de comprovar com tot segueix a lloc i la natura -el món de veritat- segueix el seu curs, determinat i indiscutible. Llavors experimento sempre una sensació d'esperança respecte a aquest nou dia que comença.
***
De vegades la realitat em fa dubtar sobre la meva visió de l'home, habitualment propera a les tesis de Hobbes. La dels voluntaris de València, per exemple (aquells que són anònims i a qui no interessa sortir a les fotografies ni que la seva mà esquerra sàpiga què fa la dreta). O la d'algun jurat popular -un cas recent a Mallorca- que demostra tenir més sentit comú que certs professionals de la judicatura.
Potser, penso, si les persones no estiguessin sotmeses a la intoxicació permanent, serien més lliures i, per tant, més raonables. I no parem de crear màquines i professionals de la intoxicació.
***
Parlant d'intoxicació, fa tretze anys vaig escriure això sobre twitter. No vull ser un exemple de l'odiós jo ja ho deia, bàsicament perquè els arguments que ara esgrimeixen molts per criticar i abandonar aquesta plataforma no són en absolut els que exposava llavors, i sobre els quals no he canviat d'opinió. Ara, més aviat es tracta de fugir dels arguments i opinions contràries. Per utilitzar un símil escatològic: entre la merda de twitter, si t'agrada més seca però en trobes molta de tova, doncs fots el camp.
***
I seguint amb l'escatologia: quina merda de país és aquell on el frontisme arriba fins i tot a haver de triar entre dos presentadors de televisió.
***
En el llibre Un erizo, tres juncos, dos rocas Lucía Boned repassa la trajectòria de l'editorial Pre-textos (més que una editorial, diria, si l'expressió no em portés mals pensaments) a partir dels testimonis dels seus tres artífexs. Manuel Borrás, Silvia Pretdesaba i Manolo Ramírez parlen de com va forjar-se l'editorial, en paral·lel a la seva vida en comú, i les converses -o monòlegs- acaben transcendint aquest seu món propi per anar més enllà. No hi ha res en els seus testimonis que no tingui interès, però a mi m'ha cridat especialment l'atenció una reflexió de Borràs sobre la llibertat i el que considera el seu principal fre: la por. Diu: El miedo es algo que se está imponiendo en nuestra sociedad a pasos agigantados, desde instancias estatales, instancias sociales, públicas, el miedo al atentado, a la falta de salud, el miedo a todo. El miedo al miedo es lo que genera la falta de libertad, lo que más coarta.
Efectivament, la por és una arma terrible.
***
Inesperadament -almenys per a mi- aquest diumenge ha aparegut plujós i extraordinàriament gris. Del llit estant ja sentia caure la pluja de la teulada. Ara, des de la finestra de la biblioteca, no aconsegueixo veure les muntanyes, les tapa una boira blanca i espessa com cotó fluix.
No sé per què, però avui m'esperava un dia de sol, per sortir a passejar i a feinejar i llegir al jardí. En canvi, m'estic aquí tancat. Només m'ha alegrat veure el primer pit-roig des de la finestra de la cuina. Saltironejava, juntament amb quatre pardals, sota el lilà i els quatre arbusts del parterre de darrere a casa, aixoplugant-se.
(Ara, la pluja sembla haver llegit el que acabo d'escriure, i m'ha respost fent-se més intensa. Sento com baixa l'aigua amb força per la canal. És un so que m'enfredoreix del tot i m'impulsa a deixar d'escriure i arrecerar-me al costat del radiador).
***
Cada vegada més sovint, sento la necessitat d'intercalar entre les meves lectures algun llibre de poesia. Mai n'he estat gaire bon lector i no és que intenti ara redimir-me, és simplement que ara en sento més la necessitat que abans. Però la lectura de poesia em resultat extraordinàriament exigent. No només perquè cal prendre-la a petites dosis -això, que és quasi un tòpic, no deixa de ser una realitat- sinó perquè requereix un estat de lectura -un estat de percepció, diria- que no es té sempre.
Així, pot arribar el cas en què hom comença a llegir un poemari trobant en cada poema allò difícilment definible que et fa viure'l i combregar-hi, i unes hores després reprendre'n la lectura i trobar els poemes embafadors, insípids o hermètics. Sempre he pensat -i crec que ho he escrit- que un llibre de poesia és com un museu, on trobem obres que ens fascinen al costat d'altres que ens resulten indiferents i on l'acumulació, unida al cansament i a la pèrdua de percepció, resulten fatals. La poesia seria, doncs, en certa manera més propera a les arts plàstiques que a d'altres formes d'escriptura.
***
En aquesta línia, escèptic com sóc amb els escrits sobre art -i també sobre poesia-, la introducció de Martín López-Vega a la selecció de poemes (Poemas escogidos) d'Adam Zagajewski feta per ell mateix i publicada per Pre-textos, em sembla un text extraordinàriament enriquidor i pedagògic per entendre l'obra poètica de l'autor polonès. Entrar en la poesia de Zagajewski (de qui havia llegit bàsicament prosa) de la mà de López-Vega resulta catalitzador i estimulant.
Dels primers poemes d'aquesta antologia m'agrada especialment -i potser indefectiblement- el que porta per títol Las iglesias de Francia, que les comença dibuixant així, amb gran realisme líric:
Las iglesias de Francia, más hospitalarias que sus tabernas
y sus poemas,
dispuestas como enormes racimos, entre parras, o en colinas,
suavemente
o inmersas en los valles, en el fondo del mar verde,
en el paisaje seco,
edificios abandonados, graneros vacíos de piedra gris,
entre casas grises, en grises aldeas,
más por dentro rosadas o blancas o adornadas por el sol que
ha traspasado las vidrieras.
Entre les esglésies que apareixen en el poema la más bella es la de Chartres, donde la piedra sofoca el deseo, o la basílica de Vezelay rosada como labios salvajes como fresas, o la d'Albi, enfundada en piel de dragón.
És extraordinari Zagajewski quan està tocat pels àngels o quan nosaltres sabem percebre-ho.
***
Mentrestant va caient la pluja fina, que envernissa les taulades i fa sortir tot el verd de l'herba molla.
¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú en el 77? ¿Dónde estabas tú? -preguntava reiteradament Loquillo en la cançó estrella d'un àlbum (EP) injustament oblidat que tenia precisament com a títol aquesta pregunta. Era potser l'àlbum més punk d'un cantant i d'una banda d'origen i estètica rocker que, encertadament, flirtejava amb altres corrents musicals. Quan d'adolescents escoltàvem aquesta cançó, a mitjans dels 80, responíem irònicament que nosaltres l'any 1977, el de l'esclat a Anglaterra del moviment punk, estàvem fent la Primera Comunió. Així que, per edat, no vam poder viure aquella onada musical, que suposava un trencament absolut amb el rock tradicional, a temps real que dirien els cursis. Sí que el vam transitar, però, amb posterioritat. Amb quinze i setze anys escoltàvem Sex Pistols, The Clash, Stranglers, Bowie... En aquella època no existia una globalització cultural i la prova n'és que al poble veí, on cursàvem el batxillerat, tenien uns gustos ben diferents als nostres: els agradaven Iron Maiden, Barón Rojo o Scorpions. Van tenir la mala sort de que en una festa major els van portar el grup heavy Leño i això els va marcar per sempre (ara, als festivals dels nostres pobles i viles hi porten coses pitjors, però no em ficaré en aquest jardí). Així que nosaltres, a més de superar-los en resultats acadèmics, també passàvem la mà per la cara als nostres veïns en gustos musicals. Per no parlar de l'estètica: la nostra confusió pijipunkmod (polos Lacoste amb botes militars, serrells o cabells tallats al dos) era, malgrat tot, millor que aquelles grenyes -no sempre netes-, els pantalons skinny o les jaquetes texanes amb cromos de calaveres. Només empatàvem -a zero- en una cosa: els resultats obtinguts en el sexe oposat. I sí, el nostre punk era façana (érem nois ordenats) i era estrany encabir Hombres G o Los Nikis en aquells gustos radicals, però estàvem al corrent de la movida a través d'uns cassettes que ens gravava l'amic J. quan anava a Vinarós i rèiem molt amb les lletres de Siniestro Total, algunes de les quals han resultat macabrament premonitòries del que vindria dècades després (ayatola, no me toques la pirola).
Però després va aparèixer The Cure a les nostres vides. Bé, The Cure ja havia fet entrada al món quasi una dècada enrere, però, com deia a l'inici, per qüestions d'edat, nosaltres anàvem amb retard. Igual que l'acceleració punk va durar poc, donant lloc a la new have o el postpunk (llavors en dèiem after punk), els nostres gustos van evolucionar també en una línia similar. Vam passar a escoltar els Smiths, Siouxsie i, sobretot, The Cure. L'any 1986 va aparèixer un elapé de recopilació de singles del grup britànic: Standing on the beach. Fou el primer àlbum dels Cure, del qual vaig viure'n la publicació en el mateix moment. No parava llavors d'escoltar-lo, totes les cançons eren immenses. També estava obsessionat amb el grup el meu amic J., que el posava a totes hores. La seva mare, quan sentia la veu, tan personal, de Robert Smith li deia mira, ya está llorando otra vez. Ens feia gràcia això i, de fet, encara me'n fa.
Llavors jo me'n vaig anar, en contra de la meva voluntat, a cursar l'últim curs de batxillerat -COU, a l'època- a una escola de la Barcelona més benestant. Vaig fer un amic que tenia una vespa de color taronja i recorríem amb ella -jo de paquet- els barris pijos de la ciutat. Ell insistia en què ens acostéssim als grups de noies pijas, però jo estava de pas, estudiava i només pensava en tornar els caps de setmana al poble. En tot cas, si alguna cosa m'interessava era algun grupuscle alternatiu: nois i noies esquius que tocaven música, escoltaven precisament els Cure i fumaven substàncies prohibides. Però jo no he fumat mai substàncies prohibides -ni tan sols legals- i aquests individus s'acostaven poc a classe, així que mai vaig entrar en aquells cenacles. Vespa, bàsquet i complir l'expedient fou el resultat d'aquell curs.
Però a partir dels singles de Standing on the beach, vaig estirar el fil de The Cure i vaig anar escoltant -i comprant en la mesura del possible- tots els seus àlbums. La professora de francès va fer-nos llegir L'étranger de Camus, que vaig enllaçar feliçment amb Killing an arab, un títol que ara seria objecte de clamorosa cancel·lació. Pertanyia aquest tema a l'insuperable primer àlbum Three imaginary boys, que després escoltaria una vegada i una altra en un cassette, ara perdut, al cotxe. L'himne Boys don't cry encara em fa vibrar.
Ràpidament vaig recuperar el terreny perdut dels àlbums publicats fins aquell moment: Seventeen seconds, Faith, Pornography, Japanese Wishpers, The top i The head on the door. Dibuixen l'estel·la insuperable del grup a la primera meitat dels 80. Després vindria la primera publicació d'un nou disc que vaig viure, el doble i desigual Kiss me, kiss me, kiss me. Conté un altre himne, Just like heaven, i concessions als aires disco, que ja havia fet la banda en el passat, amb temes com Why can't I be you? o Hot, hot, hot. Tenien, aquestes cançons, l'avantatge que podien ser punxades en les discos de Platja d'Aro i eren com un clau roent al qual ens podíem agafar enmig de les merdes que ens havíem d'empassar en aquelles nits que val més oblidar.
Clausurarien la meva època estudiantil dos elapés més, Disintegration i Wish, la publicació dels quals, no sabria dir per què, no vaig viure amb tanta intensitat, tot i incloure, sobretot el primer, grans cançons. L'ombra de l'edat adulta i la responsabilitat començava a fer aparició, la música passava a un segon terme i li apareixia un enorme competidor que engoliria els meus interessos: la literatura. Als Cure, els dec, tanmateix, la meva primera publicació escrita. Fa pocs dies la vaig recuperar. Era una carta de l'any 1990 a la revista Rock de Lux. La revista havia anat evolucionant amb l'entrada dels 90 i en les seves pàgines s'evidenciava, número rere número, una polèmica encesa entre els columnistes que defensaven aquests canvis i els lectors que volien que la revista es mantingués fidel a les essències indies. En el meu escrit, amb la moderació montaigniania que em caracteritza, afirmava no voler entrar en polèmiques estèrils i em limitava a preguntar quelcom que avui es pot obtenir fàcilment amb un simple clic: la llista de singles publicats per la banda en tota la seva trajectòria. Arqueología curativa, van titular el text que incloïa la meva petició i la resposta que hi donava la revista.
Han passat tres dècades i mitja. La vida ha canviat, els interessos també. I el món. Els cabells crepats de Robert Smith fan una mica de llàstima (els meus no, perquè són inexistents), però la seva veu manté la força i el seu to inconfusible. Conservo com un tresor aquells discos. Sovint, cansat de la ràdio, escolto al cotxe les cançons de The Cure i, empès per la moda actual, faig el que abans no feia: anar als concerts que programen a Barcelona. Em suposen una sensació una mica agredolça, l'evidència d'un temps que passa i resulta inaferrable, encara que ens aferrem al repertori d'aquests concerts, com fèiem abans a aquelles cançons que sonaven esporàdicament en hòrrides discoteques.
***
L'extraordinari elenc de cançons dels Cure fa que puguis anar redescobrint temes i variant les perferències amb el temps. Ara mateix, la meva cançó absolutament favorita és Push, de 1985. Semiinstrumental, la música aguanta més de dos minuts fins que no apareix la veu de Robert Smith, entonant -o plorant- una lletra minimalista. Aquí, en directe al teatre romà d'Orange (amb petita pífia final de Robert Smith):
Feia molts dies -mesos- que no sortia a mig matí a fer un cafè -un te, en aquest cas-. He fullejat el diari. Com aquell que troba un tresor entre la brossa, un article de J.F. Yvars sobre Monet a Londres. Escriu: La manera pictòrica dels impressionistes dona a la figura la mateixa consistència que a l'aigua, per exemple. I aquesta mena d'indiferència davant dels continguts objectius es pot explicar amb claredat. Els impressionistes no es proposen de reproduir la materialitat dura i palpable del món físic, l'experiència com a costum visual, sinó traslladar a la tela únicament el que es precipita en l'acte visual espontani.
***
Alguns amics són molt escèptics amb la meva creixent inclinació a escoltar pòdcasts. Com en un assaig clínic, jo els sotmetria a l'experiència de tancar-los tres hores al dia en un cotxe -bona part de les quals fent cua- escoltant primer les notícies i tertúlies de diverses emissores de ràdio (passades pel biaix ideològic i/o d'interès políticoempresarial de cadascuna d'elles) i després fer-los escoltar les entrevistes d'algun dels pòdcasts de Javier Aznar o Helena Farré Vallejo, per exemple. A veure quin tractament triarien.
***
Estic fent una relectura -lectura, en algun cas- dels contes de Javier Marías. Lògicament, no m'agraden com les novel·les (i dic, lògicament, perquè, sentint-ho molt, continuo considerant el conte com un gènere menor), però sí que hi ha en molts d'ells l'empremta del gran escriptor, una mena de força que la limitació -d'espai- del conte no pot arribar a contenir. I té interès trobar-hi en algun cas elements embrionaris de les seves novel·les: esbossos d'històries, personatges, obsessions... Llegir aquest recull, Mala índole, és com viatjar per la perifèria, per racons més o menys ocults de l'univers de Marías.
***
Em trobo l'M. al forn i, mentre fem cua per compar el pa i l'esmorzar, em diu que va llegint aquest blog i que, fins i tot, el recomana. Li estic agraït però, alhora, experimento una sensació d'exigència. Sovint publico aquests escrits com qui llança al mar un missatge dins d'una ampolla, sense tenir gaire clar si arribarà mai a alguna platja habitada. La immediatesa de la publicació en línia -a diferència del procés d'edició i lectura d'un llibre, que té un ritme i una disponibilitatdiferent- té molts avantatges, però aquesta accessibilitat permanent, a tothora i per a tothom, és un desafiament afegit per a l'autor, Tirar al mar aquestes ampolles, arribo a pensar, no deixa de ser un exercici d'inconsciència.
***
És curiós com en alguns escriptors la seva veu fònica (el timbre, l'entonació, l'accent) difereix substancialment de la seva veu literària.
***
Al capdavall, i per molts esforços que fem, tots acabem sent contradictoris i incoherents. Però en aquest món nostre, incoherent per sí mateix, en el qual acaba triomfant qui té més força o habilitat per imposar el seu relat, encara que estigui ple d'incoherències, em pregunto si tenen sentit els sacrificis i renúncies personals per mantenir una certa coherència en les accions i els principis. La consciència és acomodatícia, em deia la meva mare quan era un nen. En moltes persones ni tan sols existeix, penso ara.
***
La bellesa, i en un concepte ampli de bellesa hi incloc la netedat, la cura pel detall, l'harmonia i, fins i tot, el silenci, no és garantia de res, però acostuma a ser una contribució a la civilització. La incúria personal, el desordre, els crits, el soroll, la desídia... en són l'antítesi.
Decideixo premiar els lectors fidels. De vegades, les versions inicials dels textos seran més completes i, portser, agosarades que el que romandrà publicat passades vint-i-quatre hores.
***
Topo amb aquesta cita de T.S. Eliot: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol ser important. Jo li ampliaria la base: La majoria de problemes del món venen causats per gent que vol fer coses (i mostrar-les).
I les xarxes socials són l'aliat perfecte a aquesta perversa agitació humana.
***
Fa dies que reflexiono sobre les conseqüències dels aiguats de València. No em refereixo a les desgràcies que ha patit la gent, ni tan sols a les mancances en la gestió, sinó a les reaccions sociopolítiques que s'han produït. Volia escriure-ho, certament, però les conclusions serien tan negatives que prefereixo estalviar-m'ho.
***
Una de les conclusions sí que la deixo negre sobre blanc, però. I va més enllà d'aquesta situació concreta. Tinc la sensació que els règims autocràtics s'adapten millor que les democràcies a aquest nou món marcat per la sobreinformació, habitualment esbiaixada, i per la polarització. Potser perquè tenen mecanismes que els permeten ignorar o silenciar el soroll ambiental i la sobreexposició que tant fa trontollar els governs occidentals. La prova d'això és que no sóc capaç d'identificar un sol líder dels grans països occidentals que tingui actualment un lideratge clar i indiscutit, tal com passava dècades enrere. Els autòcrates de diferent índole, en canvi, semblen liderar amb més comoditat i solidesa. I aquesta és una mostra més de que no anem pel bon camí.
***
Amb tots els errors que els governs cometen (especialment en aquest cas concret) i tot i les escasses simpaties que pugui tenir cap alguns d'ells, afirmar que els governs ho fan tot malament i que la gent -el poble- és una massa beatífica que ho fa tot bé, em sembla clarament populista. Només el poble salva el poble em sembla un eslògan perillós.
(Reconeixent, tanmateix, la bona fe i les bones intencions (i accions) de tantíssima gent.)
***
La ciutadania, el poble... Millor, les persones.
***
P. m'envia els dos darrers quaderns que ha publicat. Els salvo, gairebé de miracle, de la pluja que cau diàriament i s'infiltra dins de la bústia. Són magnífics, poesia d'una gran puresa de dos autors que desconeixia: Lola Mascarell i Víctor Herrero de Miguel.
Mica en mica, i com qui no vol la cosa, aquesta col·lecció de quaderns de El Mirador va fent forat i recollint el bo i millor de la poesia espanyola contemporània, amb l'afegit de fer-ho en un format d'edició preciós i limitadíssim. I jo tinc la sort de formar part dels escollits que anem rebent, com un regal, aquests petits quaderns.
***
Del poema Un amigo que aguarda, de Víctor Herrero de Miguel, l'evocació dels ocells i altres petits animals que l'acompanyen en un passeig matinal en el instante exacto en que se cruzan la oscuridad y el alba:
Cada ser que me encuentro me parece
un amigo que aguarda justo ahí,
en la rama, en la verja, junto al río,
una presencia plena de vida
hecha a mi pequeñez.
Com acompanyen, certament, aquests ocells que trobem, quan estem sols, de matí, i que són com un miracle de vida i un motiu per estimar-la.
I no gens llunyana d'aquesta visió és la comunió, en aquest cas amb un paisatge, que expressa Lola Mascarell a Montgó:
El paisaje que admiro esta mañana
desde lo alto del cerro
no está fuera de mí,
los dos parpadeamos
en el mismo compás:
mi sombra en esas matas es paisaje
y es paisaje también
mi aliento acelerado,
la pestaña que vuela
de mi ojo hacia el mar
***
Quina enveja que fan, els bons poetes. Potser més que els bons prosistes.
***
A mig matí, rebo un missatge de whatsapp: Papa, com es diu la galeria d'art on està la Santa Cena de Leonardo? (les majúscules són meves).
És l'À., que se'n va a Milà amb els amics d'aquí a uns dies. Em fa feliç aquest interès.
(Li passo l'enllaç del convent de Santa Maria delle Grazie però ja no queden entrades per aquell cap de setmana).
***
Els objectes que ens acompanyen i que acumulem, no sé ben bé per què, seguiran aquí quan ja no hi siguem. Els gravats que hem comprat i emmarcat al llarg de la vida, la vaixella que reservem pels moments importants que, o bé ja han passat o bé mai arribaran, fins i tot alguna ampolla de vi que guardem, o tants i tants llibres que hem llegit (o no) i que formen una paret que ens protegeix. Es fa estrany pensar que siguem els més fràgils i provisionals d'aquest món més proper.
