30.8.20

Apunts

Ja ho he descobert: un bon llibre és aquell que et fa venir ganes d'escriure. Així de simple.

***

Avui, el temps és tardoral, propi de la rentrée, sobre la qual escrivíem ahir. I llegint aquestes pàgines de Jorge Edwards sobre Montaigne, sobre la seva torre i sobre aquells paisatges francesos de bosquets de roure i vinyes ondulades, ens venen ganes de tardor. Havent dinat el termòmetre amb prou feines supera els vint graus, i aquest luxe, juntament amb el de la lectura d'aquest llibre, ens fa venir ganes de que aquestes vinyes gascones es tornin ja de color groc, roig i daurat, de que les fulles dels roures s'enrosseixin i les dels plataners volin, de servir-nos una copa d'Armagnac. Avui fins i tot es pot fer la migdiada al sol, amb la tassa de cafè buida al costat i deixant caure el llibre de tapes negres, pensant i desitjant la tardor. Però voldríem una tardor amable, d'abraçades amb amics i caps de setmana desitjats i fugissers. I sabem que no la tindrem.

***

Recorda Edwards una frase de Montaigne: en el tron més alt, seiem sobre el nostre cul. I aquesta frase em fa pensar en una dita de l'Hermós escrita per Pla. Després d'un sopar magnífic però senzill, d'unes sardines a la brasa acabades de pescar i regades amb un vi fresquet de la terra, d'un suquet de dèntol amb quatre patates o d'un guisat de conill de bosc acabat de caçar, deixava caure l'Hermós: i qui tingui més, que sopi dues vegades.

***

I reconforta també trobar, en aquestes pàgines magnífiques d'Edwards i Montaigne, un altre mestre: Azorín, que no és distant, en maneres i en aproximació a la vida, tal com constata Edwards, al savi bordelès.

***

Llegeixo una reflexió interessant de Marta Rebón al seu perfil d'instagram (avui en dia es poden trobar materials interessants en llocs impensats) sobre l'odi que sembla envair, i a vegades impulsar, la nostra societat i, curiosament, trobo que enllaça amb un fragment de Montaigne que acabo de llegir:

Odio els esperits malcarats i tristos que rellisquen pels plaers de la vida i s'aferren i s'alimenten de les desgràcies; com les mosques que no poden sostenir-se contra un cos ben polit i llis i s'enganxen als llocs escabrosos i aspres per a descansar-hi; i com les ventoses que només aspiren i absorbeixen mala sang.  

Cap comentari: