14.3.17

Knausgard / Morrissey

Durant l'última setmana he dedicat les meves hores de lectura a Ballar en la foscor, el quart volum de l'obra autobiogràfica de Karl Ove Knausgard. Feia temps que no em sentia tan intensament implicat en una lectura ni tan viscudament transportat a uns escenaris literaris -reals, però literaris a la fi- com en aquest Ballar en la foscor, on Knausgard narra la seva etapa adolescent i post-adolescent en diversos escenaris de la Noruega dels anys 80. I segurament aquesta immersió profunda no té altra explicació que les analogies que -salvant totes les distàncies- un lector mínimament receptiu és capaç de trobar entre l'adolescència narrada i la pròpia. Sempre i quan, és clar, l'autor tingui la capacitat de saber expressar-se amb absoluta sinceritat i despertar així la complicitat necessària. I en això Knausgard és un mestre.
Tot allò que configura i defineix la primera joventut -rebel·lia, dubte, inseguretat, despertar sexual, contradicció, permanent cerca dels límits- és el centre de Ballar en la foscor i això la fa profundament interessant i viva, potser més que cap altre dels volums de La meva lluita que he llegit fins ara (i que són tots els traduïts aquí, excepte el primer).
I la música, element essencial en la vida del protagonista, juga també un paper important en l'obra. I la coincidència d'edats fa que els referents musicals de l'autor-protagonista siguin també en molts casos compartits. Dic això, perquè curiosament aquesta lectura ha coincidit amb la recuperació que he fet aquests darrers dies de la música dels Smiths, que apareixen en algun moment del llibre (crec recordar que el protagonista posa un disc seu per impressionar alguna noia), però que sobretot, amb les seves lletres, combreguen a la perfecció amb l'atmosfera i l'essència rebel i introspectiva de Ballar en la foscor i del seu protagonista. Penso sobretot en l'excel·lent Half a person, que comença ja amb una declaració d'intencions (Call me morbid, call me pale), i que després desgrana alguns versos meravellosos que demostren el geni de Morrissey i la seva capacitat de dibuixar una realitat, una imatge, amb quatre paraules:

And if you have five seconds to spare
Then I'll tell you the story of my life:
Sixteen, clumsy and shy
That's the story of my life

Fantàstics The Smiths!


Cap comentari: