3.1.17

Chelsea (II)

El vespre de cap d'any sortim a caminar pels carrers de Chelsea, fins arribar al riu. Fa fred i ningú s'hi passeja. Moltes cases són fosques i tancades; d'altres mostren els seus interiors elegants, amb sostres de motllura, prestatgeries de fusta carregades de llibres i làmpades de llàgrimes. Ens parem davant les plaques blaves que assenyalen les cases on van viure Mark Twain, Bram Stoker i Oscar Wilde. Una estranya combinació. El pis de Wilde, a Tite Street, es pot llogar per airbnb i ho hauríem fet, per pur fetitxisme, si ens hi haguéssim pogut encabir tots quatre. Recordem com, en una habitació d'un pis del mateix carrer Tite, hi vam passar una setmana d'estiu, fa més de quinze anys, quan érem pobres i feliços que diria Hemingway (i no és que ara siguem rics i infeliços, és que la cita se m'ha fet ineludible). Davant d'un pub, un noi amb corbata i vestit impecable, ens saluda amb educació. Més enllà un cotxe negre amb xofer descarrega davant d'un restaurant de luxe una noia d'aspecte dubtós. Arribem a la vora del Tàmesis, per on els cotxes circulen apressats, amb ganes d'acabar l'any. L'Albert Bridge és bonic, blanc i il·luminat. Per la resta, l'indret resulta inhòspit: fred, fosc i desert. Retornem sobre els nostres passos. Algú ha perdut un guant just al costat d'un pas zebra. En la foscor de la nit, les portes blaves, verdes, vermelles s'uniformitzen. Passem per davant d'un altre pub i comprovem com aquí, fins i tot la gent que surt al carrer per fumar i beure, ho fa gairebé en silenci. Segurament tanta perfecció i contenció deu conduir a perversions ocultes, però d'entrada resulta confortable. I entre aquest silenci omnipresent arribem a Smith Street, el nostre carrer, i a la porta verda del número 17-18. L'empenyem i ens acompanya l'escalfor interior que ja no ens deixarà en tota la nit.

Cap comentari: