12.5.11

Piules i piulades

Article publicat avui a El Punt

Piules i piulades
Àlex Figueras

Recordo quan de petits tiràvem piules. Eren uns petards llargs i prims, de color verd, que petaven poc i, per això, no els teníem en gaire consideració. Podríem dir que les piules, que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix com a petards petits i de poca potència, no han estat una gran aportació al món de la pirotècnia. Em sembla que les piules encara existeixen, però ara el que realment està de moda són les famoses piulades. De fet, si hom fa cas de determinats fòrums d'informació i opinió, sembla que aquests missatges breus enviats a través del Twitter siguin un gran avenç en el món de les idees. Com si qui no segueix aquestes piulades estigués quasi fora del món.
No dubto de l'eficàcia d'aquest nou mitjà de comunicació, una eina més en aquest món que entronitza la informació d'actualitat, l'enginy ràpid i la socialització superficial. Però d'aquí a convertir-lo en un referent d'opinió i debat hi va un bon tros. Un comença a pensar que no és d'eixe món quan constata el temps que mitjans de comunicació seriosos dediquen a comentar les piulades de personatges –esportistes, opinadors, polítics– que no s'han caracteritzat especialment pel fet de ser líders de pensament. A més, mentre altres xarxes socials (Facebook) resulten clarament més frívoles i menys presumptuoses, el Twitter té unes certes ínfules una mica carregoses.
És significatiu el fet que les famoses piulades tinguin una determinada –i curta– limitació d'espai. Aquesta brevetat fa del Twitter un mitjà ràpid i eficaç en la immediatesa, però posa en evidència que no deixa de ser un element de comunicació superficial. L'anomenat microblogging pot ser d'interès a l'hora de tenir flaixos d'opinió i actualitat, però, modestament, crec més en les argumentacions raonades, que requereixen lògicament més espai. Que aquest mitjà s'arribi a convertir en un referent d'opinió posa en evidència la progressiva incapacitat d'aprofundir de la nostra societat. Anem malament si el que compta és només la brevetat, la immediatesa i el consum ràpid. Fent un paral·lelisme amb el fast food podríem parlar del fast think, que igual que el seu equivalent alimentari, omple i és vistós però nodreix poc i deixa un gran volum de deixalles en forma d'informació que ràpidament perd actualitat i, per tant, interès. Ja no és trending topic.
Sintetitzar idees en piulades pot resultar un divertimento estimulant, però els resultats no deixen de ser limitats. Com intentar fer un castell de focs d'artifici amb piules.

6 comentaris:

Àlex ha dit...

Bon article. Això és opinió!

ximo ha dit...

Un extraordinari article. Molt ben trobat el fast-think. Ara que la estupidesa potser siga la de sempre, el que pasa és que ens arriba més aviat i en quantitats siderals. Vol dir-se que desgraciadament som on érem pero amb la rèmora de creure que hem coronat el cim de la civilització.

Àlex Figueras ha dit...

Moltes gràcies, Ximo. Efectivament, la tecnologia, que té coses molt bones, ens fa creure de vegades que avancem molt mentre anem pedalant en una bicicleta estàtica.

Àlex ha dit...

Totalment d'acord, gran article!
#m'estimoméslestwittersdepatates

Àlex ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Àlex ha dit...

Això em fa pensar en les acampades a la Puerta del Sol, gestades en bona part a Twitter: saben que estan descontents i que volen concentrar-se. Però què és el que reivindiquen, això en 140 caràcters ja no hi cap.