9.10.07

Cor tan blanc i blau


Article publicat el 5 d'octubre a El 9 Nou.

A l’espera d’empassar-me el tercer i darrer volum de Tu rostro mañana, l’última novel·la de Javier Marías, m’entretinc amb la lectura de Salvajes y sentimentales, una selecció d’escrits sobre futbol de l’escriptor madrileny. Això m’ha empès, salvant qualsevol distància, a escriure també sobre l’esport de la pilota i, parafrasejant l’autor de Corazón tan blanco, parlar del meu cor, tan blanc i blau.
En aquests escrits de futbol, alguns dels quals tenen ja més de quinze anys i han perdut certa actualitat, Marías tracta sobre la personalitat d’alguns equips. Defineix el seu Reial Madrid com un equip per sobre del bé i del mal, acostumat a guanyar i sense por a la derrota, al Barça com un equip artístic però amb poca moral, amb tocs hamletians, o a l’Atlètic de Madrid com un club un xic macarra.
Del meu Espanyol pràcticament no en parla, però en canvi l’editor alemany Paul Ingendaay, en el pròleg del llibre, fa una referència als equips de l’escriptor francès Albert Camus que penso que pot ser plenament aplicable a l’equip del vell Sarrià. Explica Ingeenday que durant la seva joventut algeriana Camus va jugar de porter en el Racing Universitaire d’Alger i que, quan va traslladar-se a França, va haver de buscar-se un nou equip, encara que només fos com a seguidor. L’escollit fou el Racing de París, que compartia els colors blanc i blau amb l’equip algerià i també la seva capacitat de perdre partits que “científicament” tenia guanyats. Coneixeu algun equip de samarreta a ratlles blanques i blaves que perdi partits guanyats científicament? Jo sí, encara que en honor a la veritat en els darrers anys també hem guanyat algun partit vital amb intervenció gairebé divina. Sant Corominas taumaturg, ora pro nobis, Sant Tamudo totpoderós, ora pro nobis.
La veritat és que si hagués de definir la personalitat de l’Espanyol amb un adjectiu no sabria trobar-lo. Per a mi és un club extraordinàriament polifacètic. Si hagués d’equiparar-lo a un personatge potser l’escollit seria Astèrix. Contràriament a l’heroi gal no tenim cap poció màgica i rebem per tots costats dels nostres romans particulars (vestits de blau i grana) però increïblement resistim a la nostra aldea i som vistos com elements estranys i perillosos.
Moltes vegades quan explico que sóc seguidor de l’Espanyol em trobo que em pregunten: i com és això? Per què? Jo poso una cara d’ingenuïtat perfectament estudiada i, com els gallecs, responc amb un altre interrogant: i, per què no? I és que en el fons la primera pregunta deixa veure el sentiment prou arrelat que ser català i no ser d’un determinat equip és una anomalia i que només alguna raó oculta pot explicar que algú sigui de l’Espanyol. Com si l’Espanyol fos un equip de Samarkanda, quan nosaltres tenim els colors de Roger de Llúria i ells els de no sé quin cantó suís. També m’he trobat qui em diu: ets de l’Espanyol? No ho sembles. Com si per ser perico hagués de tenir la cara verda de marcià o banyes i cua de dimoni.
Ens ho podem prendre en broma i de fet no hem de perdre de vista que el futbol no és més que un esport, però aquest tipus de manifestacions amaguen un fons d’intolerància cap a la diferència. Personalment el futbol cada vegada m’avorreix més i m’interessa menys però, en canvi, cada cop sóc més perico. Sóc perico perquè m’ofèn extraordinàriament la uniformitat i l’uniformisme en tots aspectes. Sóc perico perquè n’he fet bandera de la diferència. Sóc perico perquè entenc que la diversitat enriqueix. Sóc perico perquè em molesta que els poderosos, podent ser magnànims, siguin prepotents. Sóc perico perquè les multituds unànimes em fan molta por. Sóc perico perquè no m’agraden les entitats “emblemàtiques”: ni l’altre equip de futbol de la ciutat de Barcelona, ni la caixa d’estalvis de l’estrella, ni el club automobilístic per excel·lència ni els clubs súper res. Sóc perico perquè em rebel·la que a les escoles cantin l’himne de l’equip oficial com en altres temps es cantava el Cara al sol. Sóc perico perquè sembla que ser d’un determinat equip sigui una obligació i d’obligacions ja en tenim prou. Sóc perico també perquè l’Espanyol és l’equip del meu pare. I si ens centrem en qüestions estrictament esportives, sóc perico perquè a Barcelona i a tot Catalunya l’ombra d’aquell club mastodòntic no deixa créixer els altres equips esportius. Per això, en bàsquet sóc de la Penya, en handbol del Granollers i en hoquei del Voltregà. Sóc perico també, perquè malgrat Javier Marías i les seves preciosistes disquisicions sobre el seu estimat Reial Madrid i el seu respectat Barça, per a mi aquests dos equips són les dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda brillant, daurada i atractiva, sense cap dubte, però no seré jo qui m’ajupi a recollir-la. Em quedo amb la hipoteca eterna que suposa ser de l’Espanyol i amb la xavalla de l’Atlètic de Madrid de Joaquín Sabina, del Manchester City d’Adrian Heath o del Racing de París d’Albert Camus.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Àlex Fidalgo...era una llicència.
Per una vegada a la vida no estic d'acord amb el que dius, ni en el tò...que hi farem. A més ho veig mes com una provocació i un atac. Potser hagues estat millor, és la meva opinió, una exposició en positiu i no una plena de tòpics i injustes generalitzacions. Per cert comparteixo absolutament la nostre animaversió a l'estrelleta mironiana.
De totes maneres t'envio una forta abraçada.
Pau V.

Àlex Figueras ha dit...

Amic Pau, discrepem. Què hi farem. Crec que la discrepància és bona. Com deia en l'article, no m'agraden les unanimitats. De totes maneres, voldria deixar clar que la meva crítica no va dirigida ni als seguidors ni tan sols a l'entitat sinó a una manera d'entendre-la i d'identificar-la amb el conjunt del país.
Per posar un exemple il·lustratiu, m'emprenya que les escoles vagin d'excursió al "Museu del Barça", donant per descomptat que tots els nens són d'aquest equip i ignorant que hi ha nens que potser són de l'Espanyol, del Madrid, del Betis, de la Penya o del Reus Deportiu.
Rep també la meva abraçada.

Àlex

Pau Ferrer ha dit...

Benvolgut Àlex,
em dic Pau Ferrer, 19 anys i sóc un perico de Vic, estudiant de lletres a l'IES Vic (Batxillerat).
Aquest curs, es realitza el Treball
de Recerca per part de cada alumne de 2n de Batxillerat. El tema que vaig escollir és "L'Espanyol a la Comarca d'Osona", i tracto sobre el sentiment blanc-i-blau a la comarca. Llegint el 9 nou del 5 d'octubre vaig llegir el teu article. Primerament felicitar-te per reflectir tan bé aquesta "sobèrvia" dels equips grans en detriment a la humilitat de clubs com l'Espanyol.
Bé, anem al gra, m'agradaria saber si t'agradaria contribuir a aquest projecte de final de curs donant una opinió de caire literàri sobre aquest tema i, si fóra possible, analitzar una mica la historia de l'Espanyol a la nostra comarca. Seria una entrevista breu per afegir als punts que segueixo al meu treball.

El meu e-mail és degonzalvo@hotmail.com per si et poguessis posar en contacte amb mi, i si no ja em passaré per el teu bloc.

Moltes gràcies

Pau

Àlex Figueras ha dit...

Benvolgut Pau Ferrer,
Moltes gràcies per visitar aquest bloc i pel comentari sobre l'article. Celebro que t'agradés.
Estaré encantat en col·laborar amb el teu treball, encara que no sé si podré aportar gaire cosa sobre qüestions històriques de l'Espanyol i Osona. De totes formes, em posaré en contacte amb tu al teu e-mail.
Salutacions i fins aviat.

Àlex Figueras

Pau Ferrer ha dit...

Hola Àlex,
sóc en Pau Ferrer, el del treball de recerca, i he pensat que em podríes respondre a un formulari molt curt amb quatre dades per omplir el punt que em queda del meu treball. Si fossis tan amable de posar-te en contacte amb mi al meu e-mail, just per tenir el teu i poder-te enviar el formulari. Espero resposta, moltes gràcies de nou.

Pau Ferrer

Àlex Figueras ha dit...

Hola Pau,

Ja et vaig enviar un correu el mateix dia del teu primer comentari. Es deu haver perdut.
Ara hi torno.
Salutacions,

Àlex

Àlex Figueras ha dit...

Pau,

Veig que els meus correus no t'arriben.
Escriu-me, si et plau, a alexgemma@mixmail.com

Àlex

Albert ha dit...

Doncs jo no sóc de l'Espanyol perquè es diu "Espanyol", i amb això jo no m'hi puc identificar.

No m'importa que aquest club tingui els colors de Roger de Llúria i el Barça tingui els d'un cantó suís; ja que, ja se sap, un Vidal-Quadras, un Piqué, un Sirera (amb cognoms catalans) no són el mateix que un Carretero, un Carrasco o un López Tena (per posar uns casos).

L'origen suís (com si fos andalús o camerunès) a mi no m'importa gens ni mica; a mi m'interessen les persones i les coses per allò que representen, no per allò que insinuen posseir però no han demostrat mai.

Potser per això els catalans prefereixen el Barça.

En tot cas, em sembla fantàstic que hi hagi gent espanyolista, per molt que el meu barcelonisme sigui una reacció contra l'espanyolisme i madridisme del meu pare andalús.