Quan compro el diari, ho faig sempre amb un cert escepticisme. Del d'ahir,
El País, més
Babelia, més tots els suplements, n'aprofito només l'article d'Ana Iris Simón,
Para el que mira sin ver, una apologia de la transcendència i la mística de tot allò que omple la vida, i una crítica alhora a qui redueix tot això als aspectes purament materials i negatius. Partint de la crítica que va rebre d'una periodista per haver escrit sobre la transcendència de la lactància -allà on ella se sentia unida a una cosa que la superava, l'amor, l'altra només hi veia molèsties i que
et succionin la vida- acaba escrivint Símón:
Por eso quien decide ignorar la tascendencia del vivir, del existir, del servir o del continuar, ese jamás se va a enterar de nada de esto aunque tenga la mejor vista o el oído más fino. Para él dar de mamar serán solo grietas y horarios, del mismo modo que probablemente las relaciones de pareja se reduzcan a discusiones y a tener que lidiar con las manías del otro. De la escuela se quedará quizá con el sueño que pasa uno desprertándose a las ocho o con el tedio de memorizar, y de la vida misma con aquel dia que le robaron la peonza... Ja m'imagino la posmodernitat, novament, contra Simón.
***
Parlo amb X. i em pregunta com es pot distingir, en aquests textos, algú com ell, que té un nom que comença per X, dels anònims X que apareixen aquí de tant en tant. I quedem que les X. inicials portaran sempre un punt el darrere, mentre que les X anònimes deixaran de portar-lo. Amén.
***
Economia de cafè. O de casino de poble. No deixa de sorprendre'm el contrast entre la crisi que venim arrossegant, la del 2008 més la coronavírica més l'actual crisi energètica i inflacionista, amb la proliferació de cotxes de bona marca pels carrers del meu poble.
No crec que, per més cimeres globals que se celebrin, es pugui revertir l'actual model de creixement. Bàsicament, perquè 'ha implantat un model que castiga, impositivament, l'estalvi i la quietud mentre es promou el consum, el moviment i el ritme frenètic. Des de l'aire, el nostre món és un immens formiguer. Però en comptes de recollir gra, les formiguetes el gastem com si cremés. Tothom a moure's, en una guerra desenfrenada per les millors retribucions, i a consumir. I després, mea culpa, per contaminar.
***
Els dogmàtics no resultarien molestos si no volguessin, indefectiblement, imposar els seus dogmes als altres. Són com els que escolten regueton, que són incapaços de fer-ho en silenci.
***
Novament, he tornat a perdre moltes idees per la ditxosa mania de no prendre notes.
***
Un llibre de converses i fotografies, luxosament editat, entre Barack Obama i Bruce Springsteen porta el títol de Renegados. Sent l'un expresident dels Estats Units i l'altre un dels cantants més exitosos i rics del món, el títol no l'acabo d'entendre.
***
Curiosament, feia molts anys que no anava un dissabte al mercat de Vic. Em va semblar que l'ecosistema havia canviat. Poques parades de bolets, que venien a preus astronòmics, i no hi vaig trobar J. Sí que vaig trobar l'altre J. amb la seva parada de llibres. Em vaig endur un Blai Bonet, Haceldama. Em va agradar l'edició d'Aymà, amb el títol imprès sobre la sobrecoberta de plàstic transparent i una vinyeta a la coberta.
***
Segueixo sense trobar el punt en les lectures. De El pont d'Alexander, de Willa Cather, m'agraden els ambients, determinades descripcions dels sentiments dels personatges, però el conjunt em resulta un xic lent i tediós. De Els virreis, de Federico de Roberto, el caràcter profundament interessat de tots els personatges i la visió tan negativa d'aquell món decadent de la societat siciliana del segle XIX, m'acaba pesant massa. Llegeixo que Pau Vidal, el traductor, qualifica l'obra de un Gattopardo sense pietat i és exactament així. I aquesta manca de pietat em pesa massa.
***
Diumenge. El dia es desperta amb alguna clariana tímida, però a migdia la grisor s'acaba imposant. Quan torno de comprar el pa, cullo algunes flors de lavanda que, curiosament, han florit a la tardor. El seu perfum m'impregna les mans i m'acompanya mentre escric això. Després couré els rossinyols i les trompetes que vaig comprar al mercat i així es mesclaran les olors de primavera i de tardor.
En dies així, rúfols i malenconiosos, trobo a faltar els pares i el món que se'n va anar amb ells.
***
Aquesta setmana va fer cinc anys que va morir Leonard Cohen. Recordo perfectament quan vaig sentir la notícia, a la ràdio del cotxe.
***
Les molèsties d'un refredat comú resulten estranyes i extemporànies a l'època de la covid.
***
Al suplement de viatges del diari, un article sobre els fragors de la nova Viena: nous museus, nous barris, nou art, nous hotels... Deixin-ho estar: a Viena hi anem a veure els dibuixos de l'Albertina, els Klimt i els Schiele del Belvedere, el vell art -alguns Durer, Vermeer, Brueghel, Velázquez...- del Kunsthistorisches, la biblioteca barroca, els edificis Sezession, els vells cafès, els carrers obscurs del Josefstadt...
