Penso, en fa un any, en com era el febrer del 20. I seria fàcil dir com de bons eren aquells temps, però crec que no era així. No sabria explicar-ho, però alguna cosa s'albirava ja llavors. Potser eren ja les notícies d'Orient o potser era la foscor hivernal. O simplement un estat d'ànim personal. Recordo que vaig anar a Madrid i la ciutat em va resultar llavors poc confortable. Llegia no recordo on que els catalans ens pensem que viure a Madrid és passar les tardes al museu del Prado i a la cuesta de Moyano. I és així, almenys per a mi, anar a Madrid és la il·lusió del Thyssen i del Prado, de les parades de llibres de la cuesta de Moyano, dels restaurants dels llibres de Peyró i del Rastro de Trapiello. Però aquells dies, no va ser així: després dels dies de feina intensa, vaig guardar-me una tarda lliure per a mi, però no vaig saber aprofitar-la: se'm va fer trista i pesant. El cel gris de Madrid era un mal presagi. Després, ja retornat, van anar passant els dies de temença creixent. La Xina, Itàlia... i nosaltres com si fóssim a la sala d'espera d'un dentista. Quan vas al dentista, el lloc pitjor és la sala d'espera. És millor la realitat dura de la cadira que la temença de la sala d'espera. És millor viure la pandèmia que esperar-la. Llegeixo a
Els anells de Saturn, de Sebald, que per a les borgianes escoles filosòfiques de Tlön el temps no existeix i el futur és només l'esperança o la por que es viu en el present. El futur a la sala d'espera del dentista és, efectivament, la por, com ho era el febrer del 20 mentre sentíem les notícies de la Llombardia. El futur, ara, és l'esperança. Una esperança una mica esquiva, però esperança a la fi. L'estada a la cadira del dentista sempre s'acaba, i no canviaria el moment.
Després va venir la realitat del març, i vist amb la distància, el record no és dolent del tot. Existia la por, sí, una por negre i dura, que en aquell cas vivia en el present més que en el futur, però també una certa ingenuïtat col·lectiva. Se n'ha parlat prou. Segurament aquells dies van treure el millor de l'ésser humà que som cadascun de nosaltres. Paradoxalment, el temps i el cansament ens ha fet recórrer el camí que hi ha fins l'altre extrem de nosaltres mateixos i ha acabat fent sortit el pitjor. La situació ens ha caricaturitzat i ha caricaturitzat de forma especial cadascun dels nostres mons: la vida pública, la política, els interessos gremials, l'individualisme, la dificultat en la convivència... Veiem ara dibuixats en gros, burdament, els grans defectes de la nostra societat i de la nostra pròpia existència.
A Els anells de Saturn, Sebald recorre caminant els estranys i inhòspits paratges de l'est d'Anglaterra: platges batudes pels vents, bruguerars solitaris i laberíntics, ciutats costaneres d'estiueigs remots... No és un món en absolut acollidor i Sebald se n'escapa amb digressions contínues, però la imatge de l'escriptor caminant per aquells indrets, sol, sense objectiu aparent, em rersulta ara mateix una vivíssima imatge de la llibertat. Caminar sense rumb, sense fronteres ni salconduits, de dia i de nit. Vagarejar, pensar i escriure, sense llegir diaris ni sentir notícies. Sense aquest martelleig incessant i inclement de dades; sense tuits ni campanyes; sense aquesta voluntat permanent de convèncer-te i fer-te arrenglerar, gairebé formar militarment, en un bàndol.
A Vic, un migdia, mentre camino per la ciutat deserta amb totes les botigues tancades, em quedo mirant una casa del passeig. És una casa bonica, de tres o quatre pisos, amb esgrafiats que decoren tota la façana. Hi toca el sol suau de les primeres hores d'una tarda d'hivern, que en fa ressaltar el color ocre, en contrast amb els dibuixos blancs. Me la quedo mirant una estona i m'adono que, a prop de la cornisa, s'hi reflecteix una bandera onejant. Només es veu l'ombra negra -o més aviat grisa- de la bandera sobre la façana de bronze. Em giro per intentar trobar aquella bandera que es projecta, però no aconsegueixo trobar-la. No és enlloc, és una bandera fantasmal, s'amaga, no sé quins colors té. Només en veig l'ombra grisa movent-se sobre aquella bella façana. Una ombra grisa que iguala totes les banderes.
També iguala la mort, tan present aquests dies. Sento relativament propera la mort, darrerament, en persones conegudes que se'n van, curiosament cap d'elles a causa del coronavirus. Gent que veia pels carrers del poble i tan sols saludava, i que ara no veuré més. Costa pensar en l'absoluta desaparició d'aquest món i costa creure en el reencontre. La sabiduria popular, dura, punyent i escatològica, diu que quan algú mor, merda per als vius. I aquests dies ho crec fermament. També m'adono que allò que en diem creure, i que tantes expressions por tenir, és un confort en èpoques difícils com la que vivim.
