28.7.20

Notes

Sobre els nous usos de la informació. Cada vegada més, tenim sectoritzades les fonts d'informació (mitjans, opinadors, tuitaires...) i anem a buscar allò que volem llegir i allò que ens interessa llegir. Allò que ens interessa temàticament i també des del punt de vista d'opinió i posicionament; és a dir, allò que ens dóna la raó, la nostra pròpia raó. Portat a l'extrem, aquest rastreig informatiu personalitzat ens porta a buscar notícies i informacions d'allò que voldríem que passés i encara no ha passat. I que ens sembla mentida que no hagi passat.

***

Trobo a faltar aquests dies el bonrotllisme una mica naïf de l'època del confinament, aquella mena de cohesió en front de l'enemic exterior invisible. Vivim ara en una mena de salvi's qui pugui, en el qual l'enemic exterior -tot i estar, a priori, més dèbil- sembla més invisible que mai, i tots ens esforcem en salvaguardar els nostres interessos a la desesperada, sense un horitzó clar ni una autoritas -científica, moral, política o institucional- prou convincent com per actuar de referent.

***

Hi ha dies en què començo a veure les xarxes socials com una mena d'espoleta per a la destrucció de la civilització.

***

Sobre aquesta qüestió, un dia una persona em feia un símil benèvol. Em deia que, igual que les autopistes no són dolentes pel fet que hi hagi qui hi circula a 180 quilòmetres per hora, twitter tampoc és dolent pel fet que hi hagi qui s'hi comporti com un energumen. Vaig pensar que potser tenia raó. Els anys passats -i els fets-, em porten a pensar, però, que les xarxes, amb tots els seus avantatges, permeten també treure a la llum aspectes i realitats de la naturalesa humana que fins ara romanien ocults per la pròpia naturalesa humana o pels mitjans en què fins ara es basaven les nostres relacions. Aquesta transparència absoluta i aquesta capacitat d'interaccionar de forma permanent i sense límits -sense treva ni sense l'atàvic repòs nocturn- és quelcom inexperimentat que no sabem on ens durà.

***

Em pregunto què serà de la política el dia que es retiri Angela Merkel.

***

Hi ha moments en què, sense saber per què, tot sembla tòrcer-se. Ets feliç, passeges pel carrer d'una petita ciutat francesa on, pel comportament dels ciutadans, sembla com si la covid no existís, i de cop, una ventada s'emporta el teu barret carrer enllà. El persegueixes sense èxit i el vent el diposita just enmig de la calçada. Passa un cotxe i no s'atura; te'l xafa amb les rodes del davant i del darrere. El reculls amb pena. Quel connard!, deixa anar un vianant referint-se al conductor, però això no et treu la tristesa simbòlica de veure el teu barret malmès. Algú t'envia un missatge amb la notícia d'un eventual tancament de fronteres, gairebé com si fóssim uns empestats, i encara que saps que això no és imminent, no pots deixar de pensar en els teus fills, allà a l'altre costat de la ratlla. Com si visquéssim temps medievals. I la calor, aquesta calor provençal també medieval, t'envaeix, i comences a sentir-te malament, la gent omnipresent et fa nosa, les seves riallades resulten molestes. La seva felicitat vacacional se't fa aliena i la teva, provisional i transitòria com el cap de setmana, fuig de cop.

***

Altre cop sobre les polèmiques de twitter -que realment no sé per què m'haurien de preocupar- em pregunto si el seu grau d'exacerbació i freqüència és inversament proporcional a les dimensions del cercle on es produeixen. 

10.7.20

L'Espanyol i jo

(Molts lectors podríeu pensar que aquest text no va amb vosaltres però crec, modestament, que us equivocaríeu).  

Quan jo vaig néixer, l'Espanyol acabava de baixar a segona divisió. Ningú va tenir la delicadesa d'informar-me'n en aquell moment -potser per no provocar-me un disgust massa prematur- i me n'he hagut d'assabentar molts anys més tard. Era el segon descens del club en 69 anys d'història. Dues temporades a la segona categoria, que, en la meva infantesa, eren allí, com una màcula en les classificacions de permanència, però que no havia viscut, ni sentit ni patit.
Amb els anys, les coses es van posar a lloc. El meu primer record de la lliga de futbol, de quan tenia quatre o cinc anys, donava la següent classificació quant als quatre primers classificats: Madrid, Barça, Atlètic de Madrid i Espanyol. Un ordre de les coses que, en la meva concepció mental de llavors, em semblava prou lògic i raonable. De fet, m'ho segueix semblant, no entenc gaire què hi fan per aquí els getafes, villarreals, eibars... Durant aquells anys, les coses van anar més o menys així, segurament gràcies a un president, Manuel Meler, que responia a un perfil d'home cabal i seriós, molt allunyat de la majoria de dirigents que porten pel pedregar l'actual món del futbol. Recordo, però, amb un rictus de disgust, un any en què vam acabar catorzens a la lliga, una classificació impròpia, com si en les meves notes d'EGB hi hagués aparegut un suficient (fora de plàstica i gimnàstica, esclar, que, com és lògic, no comptaven).
Amb l'adolescència i la joventut, però, les coses acostumen a torçar-se. És un fet gairebé científic. I encara no entenc com vam passar del millor Espanyol de la història -de la meva història-, el de Xabier Azkargorta, i dels èxits de Clemente -ser tercers a la lliga era una cosa descomunal- al desastre de Novoa i de l'equip dels russos -i d'altres no tan russos que no esmentaré- que ens van portar novament a segona. Van ser dos descensos gairebé consecutius, al voltant de l'any 90, viscuts amb la despreocupació pròpia de l'edat -qui pensa en Korneiev quan tens totes les nits per a tu?- però que van generar un punt d'inflexió en un club que va acostumar-se des de llavors a transitar pel costat salvatge de la vida. Vam passar dels puros de don Manuel Meler a ser una mena de fumadors de marihuana, capaços de ser molt feliços, brillants i enginyosos de manera puntual, però irresponsables a llarg termini. Algú de qui no et pots refiar.
No m'oblido de Leverkusen. Qui vulgui viure-ho com un desastre, allà ell. Per perdre una final, s'ha de jugar, i per jugar-la s'hi ha d'arribar, li dic a l'N. quan perd una final tennística. Leverkusen fou un èxit mal acabat, un final propi d'un club amb esperit atormentat de tragèdia shakespeariana. Però que aixequi la mà el guapo que hagi eliminat el Milan d'Arrigo Sacchi.
La primera maduresa és una època de la vida bastant detestable. Tens trenta anys i et creus un ésser racional i acomodat al món. Tens fills i preocupacions i deixes de banda els sentiments romàntics. L'Espanyol gairebé es va esborrar de la meva vida. Recordo vagament el gol de Coro -no vaig ni seguir aquell partit, confesso que dormia- i lamento no haver viscut ni celebrat amb prou intensitat els dos campionats de copa que ens va donar una generació gloriosa de jugadors tocats per un geni irracional i irregular. L'esperit del gran Tamudo.
Però els fills creixen i cal transmetre'ls allò que és realment important. Cal ser exigent amb un mateix i tolerant amb els altres, va dir-me un dia la meva mare, i crec que és una màxima a seguir, prou sàvia. Del meu pare en vaig extreure altres aprenentatges, gairebé per òsmosi, no li agradava fer discursos. M'agradaria ser capaç de fer el mateix amb els meus fills. I penso que, si tens la sort de ser de l'Espanyol, és un patrimoni que has de ser capaç de transmetre amb perseverança, com qui lliura un salconduit per afrontar la vida des d'una perspectiva crítica, poc acomodatícia, amb un punt d'això que ara s'anomena resiliència. Fuck the winners. També és un carnet per viure una mica al marge. Altre cop take a walk on the wild side.
Curiosament, a la família, no havíem estat socis de l'Espanyol d'una forma regular. Jo he estat el primer. Potser perquè, en el fons, el futbol ens ha interessat poc. Com a espectador, sóc home de tennis, de Tour i d'atletisme. Quan explico que, a mi, el futbol en realitat no m'agrada, es produeixen dos tipus de resposta. La primera és de manual, d'escassa originalitat: esclar, per això ets de l'Espanyol. Hahahà. La segona no s'expressa en paraules sinó en una mirada de desconfiança que ho diu tot: estic davant d'un individu estrany i perillós. Efectivament, entenc poc de futbol i en gaudeixo poc. Podria dir que, en realitat, de bon futbol només n'he fruït en dues ocasions. Amb un futbolista, Diego Armando Maradona, al mundial de Mèxic'86, i amb un equip, la selecció de França de 1982, amb Platini, Tigana, Giresse et allii, apartats del títol per una salvatjada alemanya que, en altres temps, hauria pogut provocar una declaració de guerra.
I, així, el 2009 amb el nou estadi i la mort de Jarque, ens vam fer socis, gairebé per una obligació moral. I hem patit aquesta decadència horrorosa i paral·lela a la decadència global del futbol. Sentir una música atronadora i repugnant a les mitges parts, aparcar el cotxe en llocs inversemblants, suportar actituds xulesques d'àrbitres prims amb clara vocació provocadora, veure com any rere any marxaven els jugadors de referència mentre els intermediaris anaven fent caixa, experimentar la disminució progressiva de públic a les grades (perquè això de la gran afició de l'Espanyol és també un tòpic), perdre pràcticament tots els derbis (segurament no hi ha cap ciutat al món on hi hagi un derbi tan desequilibrat) i aguantar estoicament la uniformització que posa en dubte, d'una manera mendeliana, la nostra existència.
I ara hem baixat a segona. I igual que no sé què pot passar a partir d'ara amb el club i l'equip, perquè les circumstàncies socials són més difícils del que aparentment sembla des d'un punt de vista esportiu, tampoc sé què faré jo. Honestament, no ho sé.

3.7.20

Barcelona

Amb només una setmana de diferència, avui la ciutat m'ha resultat amable i còmoda. El termòmetre marcava vint-i-tres graus, gairebé deu menys que fa vuit dies, i això ha estat un factor determinant. Els núvols cobrien el sol, l'aire era fresc, el passeig resultava agradable. Amb l'americana posada, es podia caminar a bon ritme, pel centre de la ciutat, sense sentir la incomoditat de la transpiració. La Rambla presentava una densitat raonable, el carrer Petritxol era del tot desert. He entrat a la Sala Parés -feia anys que no ho feia- i, després, he badat a la Central. Només algun turista despistat -i valent- recorria els carrers del centre. Fins i tot semblaven més elegants que de costum: dues noies rosses i belles es fotografiaven -incomprensiblement- davant d'una botiga de souvenirs, una parella nòrdica de mitjana edat -ell amb pantalons blancs- passejava, com acabada de sortir d'un telefilm de sobretaula. Uns ionquis, que es barallaven a crits al mig de la Rambla, hi posaven un avís de realitat.
Després, al cotxe, la ràdio advertia de l'empitjorament de la situació sanitària i aquest altre avís de realitat semblava xocar amb aquestes escenes -gairebé decorats- d'una ciutat confortable i aparentment invulnerable. M'he fixat avui en les cares de la gent. La mascareta em donava una falsa sensació d'ocultació, i m'he entretingut a mirar les persones amb més franquesa, menys veladament, com si els volgués llegir els ulls i el pensament. I confesso que no n'he tret cap conclusió: no sé si la gent que passejava, entrava a les botigues o seia a les terrasses, se sentia segura o temorosa, còmoda o tensa, fràgil o dura. Però mirar les cares amb profunditat sí que m'ha servit per veure la ciutat d'una manera diferent. Normalment mirem i ens fixem en els edificis, els carrers, els racons, els arbres, les finestres, els efectes de la llum sobre determinats detalls, el tros de cel que es retalla damunt nostre... També mirem a les persones en el seu conjunt, però gairebé mai els seus rostres, les expressions, els detalls de les mirades, la gestualitat, la postura... Tot això, que tan bé saben mirar els fotògrafs, conforma la realitat de Barcelona. Avui he sentit com si a la ciutat li haguessin tret tot allò que ens distreu i és sobrer, i quedés la seva essència, la seva ànima, la seva vida. És segur una imatge falsa, un autoengany, fruit de l'al·lucinació dels vint-i-tres graus d'un migdia de juliol. Gairebé com beure una copa de xampany glaçat en l'ombratge frescal d'un jardí modernista.

2.7.20

Breus

La impossibilitat de trobar una lectura adient al moment és una font de profund malestar. Aquests dies, recorro a Pla.

***

Parlant de Pla, corre per les xarxes un fragment d'una entrevista a un vell i murri Pla, de l'any 80. Hi trobo afirmacions d'una profunda vigència. La gent ha de poder viure, diu.

***

Sí que m'ha agradat, entre tanta lectura fallida, Enfermos antiguos, de Vicente Valero. Un llibre còmode, acollidor, d'un autor a seguir.

***

L'estiu, aquest any, tot i no ser tan calorós, és més hostil.

***

Dino amb l'À. a una terrassa de Sant Gervasi. La calor transforma la ciutat, la fa boirosa, difumina els seus contorns. També alenteix els moviments de la gent, inhibeix l'enginy, impossibilita vestir adequadament.

*** 

Gregorio Luri publica una imatge d'una estàtua de Voltaire vandalitzada a París i l'acompanya d'aquesta cita del pensador francès: En la meva vida només he adreçat una pregària a Déu, una de molt curta: Oh, Senyor, fes ridículs els meus enemics. I Déu m'ho ha concedit.
No deixa de ser, però, una victòria pírrica, que provoca un mig somriure amarg.

***
Llegeixo el següent fragment en un article d'un suplement de moda -que, evidentment, no hauria de llegir, d'un gran diari. Sembla ser que acompanyava una imatge icònica d'un prestigiós activista progressista milenial (no sé quina d'aquestes quatre paraules posar en cursiva, així que opto per posar-les totes):

Claro, por supuesto, la generación milenial ha tenido que vivir la gran recesión de 2008, la guerra de Irak, el incremento de las deportaciones, la emergencia climática, la Administración Trump y la pandemia del coronavirus antes de cumplir los 35.

I no puc deixar de pensar, ¡oh Déu meu, quina vida tan dura!, més tenint en compte que les recessions són periòdiques i totes les generacions les han viscut (majoritàriament sense sistemes de protecció social com els actuals), la guerra d'Irak va afectar bàsicament els iraquians, no veig gaire milenials occidentals deportats i els grans afectats de l'epidèmia del coronavirus han estat persones grans que sí que havien viscut en primera persona guerres i penúries, i ara han mort sols, en molts casos.
Recordo que fa uns anys va sortir a la televisió una dona francesa que havia assolit un rècord de longevitat. Havia viscut la Gran Guerra, on havia perdut el seu marit (portava vuitanta anys vídua), la crisi del 29 i totes les successives, la Segona Guerra Mundial i l'ocupació, la postguerra, la mort dels fills...
Així que, milenials...