Barcelona, nits d'estiu

De vegades, tens coses davant dels ulls que no acabes de saber veure. Passa sovint. Kar Ove Knausgard escriu que quan tens una preocupació important et fixes en detalls nimis de la realitat, però els veus d'una manera diferent. El nom d'un supermercat, per exemple. És cert, en estats d'ànim especial, perceps les coses, els objectes, d'una forma distinta, estanya. Com si la ment hi posés un filtre. Però no em referia a això. Em referia, per exemple, a autors dels quals has sentit parlar mil vegades però, sense saber ben bé per què, mai has llegit. O a carrers, barris, que mai has trepitjat. O, per exemple, a grups de música. Mil i una vegades havia sentit parlar de Love of Lesbian, i n'havia sentit alguna cançó, però sense parar-hi l'atenció necessària. És cert que estic molt desconnectat del món de la música actual, però crec que hi hauria d'haver sapigut veure el valor abans. L'A. em va enviar un dia el vídeo d'una cançó, Bajo el volcán. Hi vaig percebre poesia i talent, però no hi vaig saber aprofundir. No em pregunteu per què. De vegades l'escoltava, quasi com un record. Però ara n'he començat a escoltar alguna cançó més, tampoc sense una explicació lògica. Potser perquè l'atmosfera de la seva música i les seves lletres combina -he tingut la temptació snob d'escriure marida, però l'he salvada- a la perfecció amb les nits barcelonines d'estiu.
Ho pensava l'altre dia mentre conduïa per la ciutat, escoltant-los. Mentre esperava parat a un semàfor a la plaça Letamendi, la llum vespertina il·luminava les palmeres lànguides i la part més alta dels edificis de la plaça, especialment una bella i ondulada cornisa blanca, colant-se per l'orifici ornamental que la coronava. Més tard, al nord de la ciutat, aquella mateixa llum exposava com un decorat les cases del Carmel convertint-les en un quadre hiperrealista d'una bellesa inaudita. Després, com un artista modest satisfet de la seva obra, va desaparèixer sense dir res i va donar pas a la foscor i al silenci, esmorteïts només per la llum d'algun vell fanal i el so llunyà d'un televisor, als carrers d'Horta, que tenien alguna cosa de Rusiñol. Gats, buguenvíl·lees, llum ataronjada, aire càlid, quasi antillà. I els ecos que encara m'arribaven de la poesia de Love of lesbian.

El día que el presente ya sea historia
Y las aguas se nos calmen de una vez
Entenderás en mis silencios tantas cosas
Las que ahora escribo cuando no me ves.

Escriptura

Com escrivia Josep Pla, una de les grans barreres de l’escriptura és aquella que configuren la intimitat i la sinceritat. Parlava especialment de l’escriptura autobiogràfica i diarística, però passa també, en menor mesura, en altres gèneres. Creuar aquesta frontera és extraordinàriament difícil i perillós. Suposa trencar convencionalismes, estripar el retrat afavoridor d’un mateix que tots ens dibuixem al llarg de la vida, obrir les portes de les nostres cambres més fosques. En contraposició, les dosis de ruda i pura veritat acostumen a projectar una gran força als textos. Sense ser una garantia absoluta, seguir aquest camí acostuma a definir els escriptors de raça, aquells que ho sacrifiquen tot a l’escriptura. Knausgard en seria un bon exemple.

Divendres a la nit, després d’un dia fatigosament i fastigosament càlid, enmig de lectures diverses i esperant una frescor que no arribava mai, se’m plantejaven aquests grans dubtes com a grans reptes a l’hora d’escriure. Rebutjar la comoditat, això que ara se’n diu sortir de la zona de confort, expulsar dimonis propis i aliens i convertir-los en paraula escrita, novel·lar des de l’experiència i crear ficció des de la pròpia realitat. Segurament aquest sigui ara mateix l’únic camí.