La ciutat

Hi ha qui és molt partidari dels retirs en entorns rurals i allunyats. Jo també. Sempre i quan ningú t'emprenyi, esclar. Si has de seguir connectat a les servituds del món, quasi val més submergir-se de ple en la ruleta de la vida. Penso tot això, mentre camino, aquesta tarda de dimarts pels carrers de la ciutat. La fosca de febrer ja s'ha imposat a una molt incipient primavera i la ciutat nocturna bull. Bull com poques vegades he vist bullir Barcelona. Són coses del congrés de telefonia. Passo per davant d'una botiga de cosmètics i una noia intenta atreure'm cap a l'interior:
- Do you speak English?- em pregunta.
Fa poc, en el bar d'un magnífic hotel, s'ha acostat la cambrera i ens ha demanat:
- Is everything ok?
Estrangers a la pròpia ciutat, així són les coses. Però avui estic de bon humor: el ritme de la ciutat m'hi posa. Passo per davant de bars i restaurants i els veig plens de gent. Gent que gasta, que riu, que viu. Barcelona em recorda el Londres de les nits de dissabte. L'Eixample fa de Soho. No estic ben segur del preu que paguem per aquesta vida importada i impostada. Però gairebé m'és igual. Com escrivia Pessoa, avui estic lúcid com si anés cap a la mort. Però no desitjo anar cap a la mort, sinó ser partícip d'aquesta vida que emergeix arreu.

Apunt

Mentre reviso proves de l’edició de textos de Bloc de notes en un cafè no puc deixar de sentir-me caricaturescament escriptor, però en el fons em pregunto quin sentit té aquest esforç, aquesta perseverància, aquesta lluita amb cada text, amb cada línia. Porta a algun lloc aquest camí o no deixa de ser un treball estèril.

Notes

Probablement una de les coses més insuportables per a l'espècie humana sigui la humiliació. L'oprimit resisteix millor la pobresa i la injustícia que la humiliació. L'amant desenganyat suporta més el desamor que la humiliació. La humiliació pot ser causa de guerres, revenges, crims. Cal evitar sempre la humiliació, ni que sigui en interès propi.

***

Una de futbol. Entre totes les desgràcies que acompanyen el nostre equip les darreres setmanes, curiosament, la que més m'ha afectat ha estat la marxa d'un jugador. No era un jugador especialment arrelat ni estimat, però sí que era un jugador honest. Corria, lluitava i defensava l'equip. Potser em va commoure veure'l plorant a la banqueta quan el van substituir i l'afició el va xiular pel seu poc encert en els últims partits. Sóc dels que penso que mai s'ha de xiular els jugadors propis, si tenen una actitud lleial. Sé que el futbol és un esport de mercenaris però de tant en tant, la poesia hi treu el nas, amb l'èpica de les grans batalles o amb l'elegia d'unes llàgrimes.
Que tinguis molta sort, Leo Baptistao.