Mascotes

Anem al camp de l'Espanyol amb l'N. A la mitja part, amb desplegment de música i fums, es presenten les noves mascotes de l'equip, el Perico i la Perica, moderns, acolorits i flamants, contrastant amb el vell perico una mica descolorit i rònec que ens acompanyava fins ara. Lluny de deixar-se endur per la bellesa i la modernitat, el primer que diu l'N. és:

- Em fa pena l'altre perico.

I com m'agrada que sigui així!

Migdia

Al migdia, faig una escapada als estands de la Setmana del llibre en català que hi ha davant de la catedral per fugir d'humors negres. Estic a punt de comprar-me tres o quatre llibres, però faig un exercici de contenció (l'altre dia m'explicaven que en japonès existeix una paraula per expressar l'acció, tan practicada, de comprar llibres i no arribar a llegir-los). Finalment, el més valuós que m'enduc és l'escena que m'acompanya quan ja me'n vaig: mentre el sol m'enlluerna entrant pel carrer de la Palla, un guitarrista inicia els acords de Space oddity. Tanco els ulls al sol i deixo que la música m'acompanyi i es vagi apagant mica en mica, mentre m'allunyo lentament.


***
L'altre dia parlàvem amb l'A. de Montaigne i de la Boétie, perigordins ambdós; dels escenaris de la seva vida i de la seva amistat, tan intensa. També de l'assaig que el segon va començar a escriure als setze anys sobre la servitud voluntària, que sembla encara vigent. Per això, em fa il·lusió la coincidència de trobar a Sur les chemins noirs, una referència a l'obra d'Étienne de la Boétie, en concret al fet que Sylvain Tesson contraposa el seu desig de perdre's en la geografia -un dels eixos del llibre- amb la servitud voluntària. La desaparició  desitjada, antídot de la servitud voluntària, diu.

Els camins negres

Ull clínic de la G. en dir-me, a la llibreria Chemins d'encre de Conques, que em fixés en Sur les chemins noirs, de Sylvain Tesson, en edició de la blanche de Gallimard.

No tinc per costum subratllar els llibres, però en aquest cas estic temptat de fer-ho contínuament. El llibre, una mena de dietari d'un viatge a peu per creuar França a través de camins perduts (els camins negres), és un autèntic festival de reflexions intel·ligents i sumament crítiques sobre el nostre món, la tecnologia, el progrés (Tesson cita Cocteau per dir que podria tractar-se del desenvolupament d'un error)...

Ompliria aquest text de cites de Sur les chemins noirs si volgués ser exhaustiu a l'hora de recollir aquelles que m'han fet pensar o amb què he concidit amb major o menor grau. Molt propera em resulta la seva visió sobre les noves tecnologies o sobre el lloc que volem ocupar en el món: alguns homes volen entrar a la història mentre que d'altres volem desaparèixer en la geografia, diu per justificar la seva ruta pels camins negres, com una metàfora del seu pas per la vida al marge dels camins oficials. O, respecte al paper de les noves tecnologies, es pregunta retòricament si realment milloren l'espècie i ens fan més lliures i amables. En aquest sentit, cita el filòsof italià Giorgio Agamben, per assenyalar que respecte a la desorbitada proliferació de les tecnologies som el cos social més dòcil i més submís que mai ha aparegut en la història de la humanitat.

No he arribat ni a l'equador de Sur les chemins noirs, però tot i les dificultats lèxiques que em planteja en alguns moments (el registre no és simple), em resulta una lectura d'un interès extraordinari des de perspectives diverses i variades. Un d'aquells llibres que deixen petja.

Literatura portàtil

D'aquí uns minuts tinc previst acabar Dies de pluja, el volum cinquè de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgard. Llegits, doncs, 5 de 6 i a l'espera que L'Altra editorial publiqui el sisè. Aquest cinquè volum té exactament set-centes divuit pàgines. I ja sé que aquest criteri té poc de literari, però ara tinc una certa necessitat de -citant Vila-Matas- alguna cosa que pertanyi al món de la literatura portàtil.

Dic això perquè precisament ahir vaig trobar-me a la Central amb les últimes novel·les d'Auster i Marías, que per a mi són sempre cites ineludibles i que en aquesta ocasió em van semblar especialment atractives, però l'extensió dels volums és més que respectable i la seva lectura ha quedat de moment posposada.

Igual que hi ha moments en què ens atreuen les sales d'un museu que contenen pintures d'escenes intimistes davant de les grans composicions, o preferim escoltar un quartet decambra abans que una orquestra simfònica, ara és moment per a mi de lectures més breus, que no tenen perquè ser menys ambicioses ni exigents.