Prolegòmens

Sóc de naturalesa impacient i poc partidari dels prolegòmens. Ni en l'escriptura ni en altres matèries. Ara, però, sembla que estan molt de moda. Com em deia l'altre dia un amic, això de les ombres de Grey (o Gray, no sé com s'escriu ni tinc cap intenció de saber-ho) farà molt mal. Ja l'ha fet, diria jo. A la literatura, segur, i a la intel·ligència potser també, si se'm permet ser políticament incorrecte. (Feia molt temps que no ho era i de tant en tant resulta inevitable).
Però parlem d'escriptura. Hi ha prolegòmens -pròlegs, prefacis- necessàriament llargs. Com hi ha també notes a peu de pàgina útils i inevitables. Però hi ha pròlegs narcicistes i plumbis, en què el prologuista sembla voler ser més protagonista que l'autor. I hi ha casos en què, després d'haver superat aquests exercicis d'onanisme prologuil extern, trobem després un prefaci de l'autor també de dimensions considerables. En alguns d'aquests casos, quan comença el cos del llibre el lector ja se n'ha cansat. Almenys jo, que sóc un curruixes. (Bonica paraula que només he sentit dir a la meva mare. Vol dir ansiós, impacient, apressat).
I si mantenim la serenitat i prosseguim la lectura, pot passar llavors -com em succeix a mi amb l'assaig que estic llegint ara- que ens trobem en un laberint de cites, recites, referències i contrareferències que no t'acaben explicant res d'original. Crec que tot assaig ha de tenir una història i no ser un mar d'informacions on el lector acaba navegant sense rumb. Quanta raó té Adam Zagajewski en allò que recordàvem no fa gaire dies dels historiadors-poetes.

Iaies

M'estic posant les sabates i sento que es desperta. Ens crida. Vaig a la seva habitació, treu el cap de sota la funda nòrdica i em diu que no vol dormir més perquè ha somiat unes coses que feien molta por.
- Què has somiat? -li pregunto
- Iaies dolentes.
- I què feien?
- Venien a casa a robar i ens volien matar.
Glups. Bandes de iaies assassines entrant a les cases a robar. Un concepte que se'm fa difícil d'imaginar.

Tabucchi

No sé per què vaig deixar de llegir-lo. Potser per cansament, encara que els bons autors difícilment cansen. Potser perquè algun dels seus últims llibres no em va convèncer. No ho recordo bé. El cert és que fa anys -disset, divuit- em vaig empassar els seus llibres l'un darrere  l'altre. Els comprava a la Central del carrer Mallorca, quan encara els embossaven en aquells sobres blancs, o a les llibreries de vell del carrer Aribau, on podies trobar els volums grocs d'Anagrama més bé de preu. I així em vaig anar llegint joies con Dama de Porto Pim, Réquiem, Sostiene Pereira o Pequeños equívocos sin importancia. I vaig començar a escriure llavors també contes que bevien notòriament, i segurament excessivament, de l'escriptor italo-portuguès. Aquelles atmosferes, aquells personatges... Amb alguna història d'aquelles fins i tot vaig arribar a guanyar algun premi (recordo unes inesperades cent mil pessetones que em vaig embutxacar), i així el meu deute amb Tabucchi és quasi econòmic i tot.

Divendres em vaig trobar en una llibreria amb la novel·la publicada pòstumament Para Isabel, i tampoc sense saber ben bé per què, me la vaig endur a casa. Havia llegit que en realitat era la seva primera novel.la i que mai va arribar a publicar-la. Costa d'entendre, perquè Para Isabel em sembla també una obra esplèndida, molt propera a la joia que és Réquiem. Personatges perduts però propers, un fil que enllaça realitat i quasi somni, una Lisboa omniprsent... són ingredients comuns a les dues històries. I aquí ho deixo, perquè encara em queden unes quantes pàgines per llegir, és més de mitja nit i es fa tard.

Nota: fotografia que il.lustra prou bé la devoció tabucchiana de qui escriu aquestes línies.