Quan els semàfors duraven un minut

Arribava tard a una cita i, mentre caminava apressadament, anava fent càlculs del temps que trigaria en arribar. No m'agrada gens que em facin esperar i, en justa reciprocitat, encara em molesta més fer esperar. Estimava el meu retard en uns cinc minuts fins que m'he trobat en vermell el semàfor per creuar la Gran Via. L'espera ha durat una bona estona i ha estat llavors quan he recordat que, de ben petit, la meva àvia -que llavors vivia a la ciutat mentre nosaltres ho fèiem al poble- m'explicava els rudiments de la vida barcelonina. Els semàfors duren un minut, em deia, i quan el senyor verd, que duia un barret, comença a moure's vol dir que està a punt de posar-se vermell. M'ho deia mentre passejàvem de la mà per aquells carrers de l'esquerra de l'Eixample que llavors eren encara un autèntic barri. Fèiem camí cap al mercat del Ninot, la botiga del mut, el colmado d'en Rossendu o la sabateria de la valenciana. I m'explicava que a les cantonades es podia aparcar fins a les vuit del matí, que els camions travessaven Barcelona pels carrers de Mallorca i València i que els semàfors duraven un minut. No sé quan ha trigat a posar-se verd l'actual semàfor de la Gran Via, però segur que no ha estat un minut. De fet, segurament hi deuen haver comptats semàfors que durin exactament un minut, però moltes de les veritats de la infantesa resulten així d'inexactes. Tanmateix, amb el pas dels anys, trobem a faltar aquestes certeses. Aprenem que les veritats són, en general, relatives però no per això ens sentim més còmodes davant d'una realitat tan elàstica. I de vegades enyorem els semàfors que duraven -tots, sense discussió possible- un minut.

Lana

Un famós dissenyador de moda -no recordo quin- deia que es podia portar una corbata lletja, sempre i quan se'n fos conscient. L'amic X. m'explicava un dia que estava totalment convençut d'haver-se enamorat de la noia equivocada, però que era incapaç de resistir-ne l'atracció.
De vegades ens sentim captivats per certes obres d'escriptors, músics, artistes, tot i saber que no passarien determinats exàmens objectius, o bé sent conscients que vénen acompanyades d'una estratègia de mercat que posa en dubte la seva autenticitat. És en aquest context d'un cert dubte i alhora d'evidència sobre la innegable pàtina comercial que l'acompanya, que s'emmarca la meva fascinació per la cantant nord-americana Lana del Rey.
Però la veu càlida de la novaiorquesa, la seva elegància de portada del Vanity Fair, la seva sofisticació retro i la torbadora atmosfera de les seves cançons em resulten profundament captivadores. L'estètica art déco que acompanya Lana del Rey, envoltada sempre d'un filtre de llum tènuement antiga, resulta extraordinàriament harmònica amb la seva veu inconfusible i la seva inquietant bellesa. Càlida i gélida, fràgil i dura, moderna i vintage, musa d'una tristesa sofisticada, així és Lana del Rey. I no resisteixo impregnar-me d'aquesta tristesa d'estiu:

Kiss me hard before you go, summertime sadness