Anotacions

La tesi que afirma que per escriure cal viure es fa ben palesa aquests dies. En els últims tres dies cauen quatre o cinc poemes, un article que veurem si el diari publicarà, i les darreres entrades d'aquest bloc. Durant el mes de juliol, amb tot el dia ocupat en absurditats, sequera gairebé absoluta.

***

Escàs interès del diari davant les meves propostes de reportatges sobre una pintora russa, l'estada a Catalunya dels artistes europeus d'avantguarda durant la Primera Guerra Mundial i la relació entre el ceramista Artigas i Gallifa. Altre cop els llasts l'actualitat i l'interès social em passen pel damunt com un corró.

***

Veig Cuento de Verano d'Eric Rohmer. A diferència d'altres pel·lícules que havia comentat del cineasta francès, aquesta història m'hipnotiza des del primer moment. Per sobre dels bells paisatges, tan recents, de Dinard, Saint-Malo o Saint-Briac, del propi argument o de la forma d'explicar la història, sobresurt el personatge de Margot, que em captiva. Avui, a la piscina, li escric un poema.

Gallifa

T. m'ha recomanat infinitat de vegades que anés a veure l'exposició de Josep Llorens Artigas a la Pedrera. Mai m'ha interessat excessivament la ceràmica i el cert és que no li he fet cas. Ara me'n penedeixo.
Ahir vàrem anar amb el mateix T., que m'ha deixat el magnífic catàleg de l'exposió, i amb l'À. a Gallifa, on Artigas s'establí durant les darreres dècades de la seva vida. És curiós com racons tan propers ens resulten absolutament desconeguts. Vam recórrer la sinuosa carretera que, des de Centelles, s'enfila fins Sant Martí i, al capdamunt del coll, vam deixar a una i altra banda magnífics masos com el Pou o el Mas Blanc. Sobrevingué allí el record d'excursions juvenils: banys a les piscines de Can Miqueló, pedalades inacabables per les cingleres o l'estudi de les masies de la zona en aquells anys dolços del batxillerat. Seguírem després fins Sant Feliu de Codines, acaronant també pel camí Puigdolena -una altra visita pendent-, i arribàrem finalment a Gallifa.
La Fundació-Taller Artigas, que no és un museu sinó un espai de treball per artistes, era tancada però va valdre la pena conèixer el lloc. El genius loci ha estat sempre una obsessió per a mi i poques coses m'atreuen més que conèixer els llocs que han ajudat a concebre o modular l'obra dels artistes. El racó -i mai més ben dit, ja que així s'anomena el mas del ceramista- on treballà Artigas a Gallifa és d'una bellesa que ajuda entendre l'atracció de l'artista pel lloc. La vella teulada del mas, quasi sobrevolada per la petita església romànica de Sant Pere i Sant Feliu, les xemeneies de maó dels forns, la vista sobre les valls i les imposants cingleres... Tot plegat ens ajuda a entendre Artigas i ens el fa més proper.
Vam recórrer el caminet que, travessant un parell de torrents, passa just per sota del mas, sentírem el lladruc de gossos, l'À collí móres i figues (tot i sentir-se curiosament una mica decebut per no poder veure cap museu) i va ametrallar T. amb infinitat de preguntes. Tarda d'agost ben aprofitada i interès creixent per Artigas i la seva obra.

Foto de Francesc Català Roca trobada en aquest bloc sobre pessebrisme.
 

Tomàquets

Satisfacció, ahir, en collir els primers tomàquets a l'hort. L'olor tan característica de les tomaqueres impregnant les mans, la lluïssor de la maduresa dels primers fruits enmig de la verdor de les plantes i, sobretot, la sensació d'haver produït una cosa real i tangible. Acostumats a viure entre l'artificiositat de les tasques del dia a dia, la recompensa de la realitat i del lligam amb la terra. Com em deia avui algú: la terra, la família, els vincles més primitius són el reducte inexpugnable que tenim en aquests temps tan difícils.