Camus i el repòs dels morts

Article publicat avui a El Punt:

Enguany és el cinquantè aniversari de la mort en accident de cotxe de l'escriptor francès Albert Camus. El 4 de gener de 1960 l'automòbil en què anava, conduït per Michel Gallimard, es va estavellar contra un d'aquests admirables plataners que voregen i ennobleixen tantes carreteres de l'estat veí.
Camus, dissident de l'aleshores línia oficial de la intel·lectualitat francesa d'esquerra liderada per Sartre, s'havia volgut distanciar dels cercles capitalins i, amb els diners del premi Nobel de literatura, s'havia comprat una casa a Lormarin. En aquest idíl·lic poble del Leberon, a la Provença, Camus escrivia, passejava, s'asseia a les terrasses dels cafès i es trobava amb l'amic René Char, poeta de la propera població de l'Illa de Sòrga, que li havia descobert la regió.
També, segons expliquen, ajudava l'equip de futbol local, pagant-li les samarretes. No costa imaginar-se Camus, porter en la seva joventut del Racing Universitaire d'Alger i seguidor després del Racing de París, seguint les evolucions dels jugadors del Lormarin amb una cigarreta a la boca. Quan va morir, foren aquests jugadors els que van portar el fèretre del malaguanyat escriptor. Des de llavors, les restes d'Albert Camus descansen sota una austera làpida de pedra al cementiri de Lormarin.
Ara, en el cinquantè aniversari de la seva mort, sembla que per iniciativa del president Sarkozy, es pretén donar glòria a l'escriptor traslladant-ne les despulles al Panteó de París, temple republicà de la memòria col·lectiva francesa on reposen tants homes il·lustres del país.
És de lloar la voluntat política de reconèixer Camus, però no entenc gaire aquesta dèria de moure restes mortals. Respectant totes les opinions i voluntats en una matèria tan delicada com aquesta, em costa trobar una explicació a aquestes decisions. I menys en casos com el de Camus. La marxa d'Albert Camus a Lormarin respon a una determinada situació personal i de l'entorn del moment, i el fet que fos enterrat en aquesta població després del tràgic i inesperat accident és una conseqüència d'aquesta decisió i trajectòria de l'escriptor, i passa a ser, d'alguna manera, il·lustratiu de l'evolució de la seva vida.
Salvant les distàncies, és ben clar que la vida i l'obra d'Antonio Machado no tenen cap mena de relació amb la població de Cotlliure, però el fet que hi morís i hi fos enterrat com a conseqüència de l'èxode de tants espanyols a la fi de la Guerra Civil té un alt valor simbòlic. Segurament fóra més lògic que Machado estigués enterrat, per exemple, a Sòria, però –a banda del debat intrínsec del trasllat de restes mortals– probablement la seva tomba a la ciutat castellana no ens diria el que ens diu al cementiri de Cotlliure.
En el marc del procés obert actualment al nostre país, i no exempt de biaix, sobre la memòria històrica s'estan obrint fosses perquè moltes persones puguin recuperar i traslladar legítimament les restes dels seus familiars, però també hi ha famílies –com és el cas d'alguns descendents de García Lorca– que consideren que, a banda de tot el reconeixement necessari, és millor que les restes romanguin on van quedar, com a homenatge pòstum a les víctimes d'una fi tràgica, bàrbara i absurda, i com la millor explicació possible d'uns fets que no hauríem d'oblidar.
El debat sobre el trasllat de les despulles de Camus dista molt d'aquests darrers casos, però no deixa de ser polèmic que es torni a la capital qui va voler allunyar-se'n i que se situï al Panteó qui sempre va voler estar al marge de l'oficialitat. A més, no se m'acut una forma millor de recordar Camus que amb una senzilla pedra amb el seu nom, ni una manera més agradable de descansar eternament que sota el cel blau de Lormarin, envoltat de xiprers i lavanda.