Ahir, sortint de la feina, em vaig trobar amb un d’aquests personatges que han quedat exclosos de la societat per alcoholisme, malaltia mental o ves a saber per què. Ja l’havia vist moltes vegades pel barri, rient o parlant sol, però ahir per primera vegada em va dirigir la paraula per demanar-me un duro. Li volia dir que els duros ja no existeixen però per acabar abans li vaig dir que no en tenia.
Llavors em va etzibar un: “¿Sabes para qué lo quiero? Para tomarme una cerveza”.
Jo m’esperava alguna història trista, falsa per descomptat, però davant la gran sinceritat de la resposta em vaig sentir desarmat i li vaig donar un euro. Llavors em va preguntar què feia el meu germà i davant la meva cara de sorpresa em va interrogar: “¿No tienes hermanos?”. L’absurditat de la situació anava in crescendo però no em vaig estar de contestar-li: “Sí, tengo hermanos, y están bien, pero me parece que no los conoces”.
A continuació em va preguntar, sempre amb cara de felicitat i mig burleta “cómo tenía las manzanas este año”. Més cara d’estupefacció per part meva. Però ell va continunar: “Pero manzanas puedo comer, ¿verdad? ¿Blancas o rojas?”. Li vaig dir que sí, “que comiera lo que quisiera” i aquí vaig donar per acabada la conversa. Quan ja m’escapava, va abordar un altre vianant indefens i, tot senyalant-lo, em va dir: “Mira, ha ido al peluquero”.
Un cop lliure, no vaig poder deixar de pensar en el seu somriure burleta i em va quedar el dubte de si tot plegat no era una comèdia i l’individu en qüestió no tenia res de boig. En qualsevol cas, va arreplegar un euro per una cervesa.
Llavors em va etzibar un: “¿Sabes para qué lo quiero? Para tomarme una cerveza”.
Jo m’esperava alguna història trista, falsa per descomptat, però davant la gran sinceritat de la resposta em vaig sentir desarmat i li vaig donar un euro. Llavors em va preguntar què feia el meu germà i davant la meva cara de sorpresa em va interrogar: “¿No tienes hermanos?”. L’absurditat de la situació anava in crescendo però no em vaig estar de contestar-li: “Sí, tengo hermanos, y están bien, pero me parece que no los conoces”.
A continuació em va preguntar, sempre amb cara de felicitat i mig burleta “cómo tenía las manzanas este año”. Més cara d’estupefacció per part meva. Però ell va continunar: “Pero manzanas puedo comer, ¿verdad? ¿Blancas o rojas?”. Li vaig dir que sí, “que comiera lo que quisiera” i aquí vaig donar per acabada la conversa. Quan ja m’escapava, va abordar un altre vianant indefens i, tot senyalant-lo, em va dir: “Mira, ha ido al peluquero”.
Un cop lliure, no vaig poder deixar de pensar en el seu somriure burleta i em va quedar el dubte de si tot plegat no era una comèdia i l’individu en qüestió no tenia res de boig. En qualsevol cas, va arreplegar un euro per una cervesa.
2 comentaris:
Ahir el meu pare es va creuar, pel Passeig de Gràcia, amb un individu que anava, excepte un parell de sabates, totalment despullat. Devia tenir uns setanta anys i duia el cos tatuat de dalt a baix. Passejava com si tal cosa, l'aire content, sense símptomes de fred ni de pudor.
Aquest individu també el vàrem veure, dissabte passat, al mateix Passeig de Gràcia.
Publica un comentari a l'entrada