***
I mentre penso tot això, conduint per aquestes autovies infinites del centre d'Espanya, miro el paisatge erm, sota un cel blanc i un sol tan despietat com el pas del temps. És un món infinit, gairebé lisèrgic, com una al·lucinació, on perdre's i desaparèixer.
***
Llegeixo a Clarín un text de José Cereijo sobre Gil de Biedma. El que més m'interessa és l'inici. Cita l'autor un text de Gil de Biedma que fa referència a un poema de Corneille que, segons sembla, va sentir-se ferit per les referències que va fer una marquesa a la seva edat, ja avançada. Escriu Corneille:
Marquise, si mon visage / A quelques traits un peu vieux,/ Souvenez-vous qu'à mon âge/ Vous ne vaudrez guères mieux.
Le temps aux plus belles choses/ Se plaît à faire un affront/ Et saura faner vos roses/ Comme il a ridé mon front.
Le même cours des planètes/ Règle nos jours et nos nuits/ On m'a vu ce que vous êtes,/ Vous serez ce que je suis.
Magnífic Corneille, però la poesia i la raó no esmenen la realitat del moment, i això és el que va saber veure segles després Tristan Bernard, que, segons ens recorden Gil de Biedma i Cereijo, va escriure una suposada resposta de la marquesa:
Peut-être que je serai vieille,/ Répond Marquise, cependant/ J'ai vingt-six ans, mon vieux Corneille/ Et je t'emmerde en attendant.
Què val, doncs, el futur que ha de venir davant del pes de la realitat del present?
***
A Madrid ens allotgem en un hotel de la Gran Via. És aquella part de les ciutats que mai m'ha agradat. Podria ser el Broadway manxec -no sé si ho va dir Ramón Gómez de la Serna, però ho podria haver fet-, però està clar que ja no ho és. Molts teatres s'han reconvertit en botigues de grans cadenes: Primark, H&M, etcètera. Se salva l'arquitectura art-déco de molts edificis, que contrasta amb una temperatura infernal. Ya no hace calor como antes, ens diu un taxista tornant del Prado, mentre el termòmetre marca trenta-sis graus a les vuit del vespre. Prèviament, hem passat una estona a la piscina de l'hotel, situada al terrat. Les vistes són magnífiques: palaus, cúpules i el mar de teulades dels barris que ens envolten. És una ciutat una mica il·lusòria, et fa preguntar com és possible que hagi crescut allí una urbs així. Potser és el silenci de l'alçada o l'aire calent, que enterboleix els sentits i crea una atmosfera irreal. Només l'aigua de la piscina alleuja de la calor, del sol incendiari i d'aquesta mena d'estat narcòtic. De fons, sona una música d'aquestes que hom anomena de chill-out, i els cossos se sotmeten al sol en un món d'un hedonisme venal, que em resulta amarg i potser fins i tot, desagradable: olis solars, copes de xampany, llits balinesos (sic), grans ulleres de sol, músculs de gimnàs i pits de cirurgia. Ens sentim estranys allí, i només la immersió sota l'aigua ens permet escapar d'aquell món, estrany, irreal, absurd.
***
En un pàrquing on abunden els cotxes d'un cert estatus, diu l'N., quan pugem al Scenic:
- El nostre és un cotxe de campesinos.
***
S'ha escrit a bastament sobre per què escrivim. Necessitat, egolatria, dèria... Per què tants homes primitius van pintar cérvols i braus a les parets de les seves cavernes? El que no sé si és comú és l'esperança, infantil, totalment ingènua, d'escriure algun dia algun text sublim, definitiu.
***
De la ciutat d'Àvila, més enllà de muralles i edificis històrics, em quedo amb les cases i els carrers de la part baixa, intramurs, Cases baixes, d'un sol pis, d'un altre temps, arrenglerades en carrers silenciosos, com de poble. Però d'un poble de fa gairebé cent anys: sense comerços, sense estridències. Em fa pensar en les novel·les de Baroja.
***
El turisme és, per definició, invasor. Però hi ha un tipus de turisme que encara ho és més. Famílies sorolloses, gents prepotents, individus profundament cretins, que es comporten com si fossin sols al món. Pares que han de fer fotos als seus fills fent la vertical-pont davant d'un monument com si mai ningú hagués valgut el que ells valen.
***
La costa de Begur. Ni les multitud poden espatllar la seva bellesa magnètica. El blau profund del mar i el verd suau amb què acarona les petites platges. El reguerol que baixa fins Aigua-xellida, on viu encara l'esperit de l'Hermós. Les cases blanques sobre les roques, les agulles verdes dels pins, que freguen l'aigua del mar. La barraca de pescadors amb la teulada de volta. L'olor de sal i de resina. El roig de les roques amb les seves formes monstruoses. Els troncs retorçats. Els textos de Pla que retornen sempre. L'enyor d'aquells temps, de l'Hermós, dels gussis, el desig d'una vida lliure. I el dibuix dels omòplats d'una noia endinsant-se a l'aigua.
***
Després, els camps dolços de l'Empordanet. La silueta de Pals, a contrallum. El vermell d'una masia deixada. Els arcs blancs d'una rectoria. Els rostolls banyats de llum daurada. La placa antiga d'un carrer, de ceràmica blava. El bisbe mort i les Medes. El record dels pares. El temps que passa i el moment que perviu.
