Campions i herois

L'altre dia, durant la sobretaula d'un sopar, va sonar la cançó Under pressure i vam coincidir en què ens agradava. Jo vaig manifestar que el meu gust per aquesta cançó venia, evidentment, per la banda de David Bowie, cosa que em va deixar una vegada més en minoria: el gust majoritari s'inclinava del costat de Freddy Mercury. Tenia molts arguments per defensar la meva posició, però com que la nit ja era entrada, ho vaig voler concloure amb el pes simbòlic d'un sol vers, d'una sola cançó:
- We can be heroes, just for one day, vaig dir, mentre apurava una copa de vi, com una conclusió inapel·lable.
Però L., amb enginy, va contraatacar ràpidament:
- We are the champions, my friend.
Era una expressió que no sé si amagava alguna indirecta futbolística, però que, en qualsevol cas, em portava a la derrota dialèctica.
He reflexionat sobre el valor simbòlic d'aquests dos versos, que potser també podrien definir els dos personatges que interpretaven cadascuna de les cançons i, al mateix temps, dues actituds davant la vida, dues maneres d'entendre les aspiracions.
Els llorers i les trompetes de la victòria, dels campions, em resulten estridents i estranys. En canvi, aprecio la glòria efímera i intangible dels herois. Uns es vesteixen d'or davant la història, els altres viuen un instant de glòria que els treu momentàniament de la boira. Just for one day, diu la cançó, però podria ser només per un minut, per un segon. Herois volàtils perquè nothing will keep us together, we can beat them forever and ever.

La lliberia Mollat, un "premier cru" de Bordeus

Enllaço l'article que he escrit pel Blog de l'Escola de Llibreria de la Universitat de Barcelona. Inicio així una sèrie de cròniques sobre llibreries que es publicaran sense periodicitat fixa.

Pel·lícules, llibres, dormir

L’altre dia vaig haver d’escriure unes frases relacionades amb el son: hàbits saludables i aquestes coses. Allò de dormir un mínim d’hores, per exemple. I resulta que jo em llevo molt d’hora, massa d’hora pel meu gust, i me’n vaig a dormir massa tard. No perquè no tingui son, que en tinc molta, sinó perquè és l’estona que tinc per llegir, escriure, etcètera. Moltes vegades se’m tanquen els ulls llegint, però em costa renunciar-hi. Tot i això, hi ha dies que faig el propòsit d’anar a dormir d’hora. Com ahir, per exemple, que estava especialment sensible a les recomanacions de salut que jo mateix havia revisat i escrit. Però vaig cometre l’error de fer una passada pels canals de televisió. No ho acostumo a fer, perquè habitualment és una pèrdua de temps. I tampoc he adquirit els nous hàbits de consum televisiu: això de les sèries no m’atreu gens, més aviat em fa mandra i em genera un efecte de rebuig. De sèries n’hem vist tota la vida sense fer tants escarafalls i crec modestament que el cinema de debò continua estant a les pel·lícules. Però tornant a la razzia televisiva d’ahir, vaig anar a parar a una pel·lícula francesa que feien a betevé, París.

És una pel·lícula de l’any 2008 que ja havia vist, però em va passar allò que succeeix algunes vegades amb històries que ja has vist o llegit, que les recordes i no les recordes al mateix temps, una mena de sensació que les fa encara més atractives. Jo acostumo a oblidar els arguments, em quedo més amb els personatges, les sensacions, la manera d’explicar les històries.... M’agrada veure com un film o un llibre ens dibuixa els comportaments humans i ens deixa veure els seus perquès. I tot i no ser especialment reconeguda per la crítica, crec que París és una gran pel·lícula en aquest sentit. Una pel·lícula d’històries i vides creuades sense caure en gaire tòpics i amb un repartiment excel·lent encapçalat per una magnífica Juliette Binoche. El cine, com la literatura, és, al capdavall, una qüestió de gustos, i no ens posarem ara a fer de crítics cinematogràfics, però la qüestió és que a mi, ahir a la nit, em va ser impossible anar-me’n al llit sense acabar de veure aquesta pel·lícula ni fer el recorregut final del protagonista en taxi pels carrers de la ciutat –una altra gran protagonista del film- camí de l’hospital, acompanyat per la música d’Erik Satie.

I cinc hores i mitja més tard ha sonat el despertador.

Somriure

Aquests dies posteriors a les festes, quan en la recollida selectiva d'escombraries que tenim al poble toca el paper i cartró, les portes de les cases s'omplen de bosses i restes de paper d'embolicar. Aquest any he detectat moltes caixes amb el logo del somriure d'Amazon. Quan les veig, la meva expressió facial fa el dibuix oposat.