De la primavera, Keats i la malenconia

Després de les intenses i persistents pluges d'aquests dies, coincidents amb el canvi d'horari, el dia d'avui s'ha mostrat rotundament llarg, lluminós i expansiu. Quan he sortit a córrer, els reguerols d'aigua apareixien d'arreu, la riera baixava amb una força inusual - i era com si ella mateixa se sorprengués del seu poder-, els brots dels arbres es mostraven incontinents, el verd omnipresent quasi enlluernava. La tarda, acompanyada d'una llum dolça i terapèutica, s'ha fet inacabable. Aquesta força irrefrenable de la vida m'ha fet anar a buscar aquests versos de Keats, de l'Oda a la malenconia, que, crec, cal citar en la versió original:

But when the melancholy fit shall fall

Sudden from heaven like a wheeping cloud,

That fosters the droop-headed flowers all,

And hides the green hill in an April

     shroud ;

Then glut thy sorrow on a morning rose,

Or on the rainbow of the salt sand-

    wave,

Or on the wealth of  globed peonies ;

I, malgrat aquests versos de Keats i el poder de la vida i la natura que s'expressen en dies com avui,  em queden dubtes sobre la seva capacitat real de vèncer la força de la gris i roent malenconia.

Knausgard / Morrissey

Durant l'última setmana he dedicat les meves hores de lectura a Ballar en la foscor, el quart volum de l'obra autobiogràfica de Karl Ove Knausgard. Feia temps que no em sentia tan intensament implicat en una lectura ni tan viscudament transportat a uns escenaris literaris -reals, però literaris a la fi- com en aquest Ballar en la foscor, on Knausgard narra la seva etapa adolescent i post-adolescent en diversos escenaris de la Noruega dels anys 80. I segurament aquesta immersió profunda no té altra explicació que les analogies que -salvant totes les distàncies- un lector mínimament receptiu és capaç de trobar entre l'adolescència narrada i la pròpia. Sempre i quan, és clar, l'autor tingui la capacitat de saber expressar-se amb absoluta sinceritat i despertar així la complicitat necessària. I en això Knausgard és un mestre.

Tot allò que configura i defineix la primera joventut -rebel·lia, dubte, inseguretat, despertar sexual, contradicció, permanent cerca dels límits- és el centre de Ballar en la foscor i això la fa profundament interessant i viva, potser més que cap altre dels volums de La meva lluita que he llegit fins ara (i que són tots els traduïts aquí, excepte el primer).

I la música, element essencial en la vida del protagonista, juga també un paper important en l'obra. I la coincidència d'edats fa que els referents musicals de l'autor-protagonista siguin també en molts casos compartits. Dic això, perquè curiosament aquesta lectura ha coincidit amb la recuperació que he fet aquests darrers dies de la música dels Smiths, que apareixen en algun moment del llibre (crec recordar que el protagonista posa un disc seu per impressionar alguna noia), però que sobretot, amb les seves lletres, combreguen a la perfecció amb l'atmosfera i l'essència rebel i introspectiva de Ballar en la foscor i del seu protagonista. Penso sobretot en l'excel·lent Half a person, que comença ja amb una declaració d'intencions (Call me morbid, call me pale), i que després desgrana alguns versos meravellosos que demostren el geni de Morrissey i la seva capacitat de dibuixar una realitat, una imatge, amb quatre paraules:

And if you have five seconds to spare

Then I'll tell you the story of my life:

Sixteen, clumsy and shy

That's the story of my life

Fantàstics The Smiths!