Dues cites del pintor Ramón Gaya

”...yo no he dicho que la Modernidad no exista, sino tan sólo que no importa, que no puede importarnos, porque eso tan endeble, tan de superficie, tan de pasada, que llamamos Modernidad, no tiene valor propio, valiosa sustancia propia. La Modernidad no es, no puede ser -nunca-, valor, como frívola y descuidadamentente hemos terminado por suponer, la modernidad no puede ser más que un simple estado por el que pasan- y pasan irremediablemente- las más o menos pobres obras de arte nuestras, pero sin formar parte- carne- de ellas...” R. Gaya, 1978

"La desdicha del arte moderno, por el contrario, es haber creído ingenuamente, tontamente, en una especie de actualidad ingeniosa, más o menos inédita, que se llamaría, un tanto militarmente, 'las vanguardias'. El cubismo es, acaso, el 'movimiento' más noble, más pictórico de nuestro pobre siglo XX, pues todo lo que viene después -dadaísmo, expresionismo, surrealismo...- no es más que un constante galimatías falso, artificioso. Completamente inútil, además. Porque la Pintura es siempre ella misma." R. Gaya, 1997

El suplente del suplente

Mai se m’han donat bé els comentaris de llibres o de pel·lícules. Em resulta molt difícil explicar perquè un determinat llibre m’ha agradat. Normalment quan algun llibre o autor m’agraden és perquè hi trobo algun tipus de complicitat, ja sigui amb els temes, l’estil o la manera de pensar, que me’l fa interessant. Intentar transmetre-ho em resulta molt complicat i fàcilment caic en les frases buides i sense sentit d’una determinada crítica literària i, sobretot, artística. Sempre m’han fet molta gràcia els textos que acostumen a acompanyar els catàlegs de les exposicions pictòriques. I si es tracta de pintura abstracte, encara més. Normalment són expressions del tipus “l’artista explora amb aquestes obres una realitat fugissera i incòmoda, projectant un món interior viu i incontrolable”. Possiblement aquests textos només siguin superats per algunes descripcions del tast d’una ampolla de vi.
Doncs bé, quan comento un llibre em fa por caure en aquest tipus de paranys. Durant el batxillerat ja no se’m donaven bé els comentaris de text, encara que llavors potser era per altres motius. Tot s’havia de fer perfectament estructurat: títol, resum, moviment literari, recursos estilístics emprats, opinió personal,... Tot encorsetat i sense espai a la creativitat. Aquest esquema te l’imposava el professor de llengua i després venia el de filosofia i et col·locava un altre esquema igualment militaritzat però diferent. Au, home!
Però m’estic escapant de l’objectiu d’aquest text, que era comentar el darrer llibre que he llegit, El suplente del suplente, de Xavier Calicó. L’autor, segons se’ns diu en les cobertes del llibre, fou un artista reconegut fa anys que, de cop, va abandonar la pintura (un Bartleby de la pintura, vaja, segons la terminologia Vila-Matas) i que es dedica a dirigir un negoci familiar de numismàtica. Amb El suplente del suplente debuta, doncs, en la literatura.
El suplente del suplente és un llibre amè, divertit i que enganxa. Ui, quina por, dirien els puristes després de llegir aquests qualificatius, però la veritat és que es tracta també d’un llibre amb una història ben teixida, uns personatges (extravagants i molt divertits) ben construïts i una ambientació decadent molt ben trobada. Tot això li confereix aquell punt d’interès i de complicitat abans esmentada essencial en una novel·la. I no m’allargo més per por de caure en tòpics i frases buides. El recomano.

A temps real

Potser m’estic tornant un maniàtic, però cada dia em costa més suportar determinades tonteries del nostre món. Ja sabeu que els suposats avantatges de les noves tecnologies són un dels objectius preferits de les meves invectives. I un altre blanc de les meves ires és un determinat llenguatge, ple de neologismes estúpids i d’anglicismes cutres, que s’imposa en cercles cada vegada més amplis.
Quan s’ajunten les dues coses, ja no puc més i exploto a l’estil Eto’o.
Avui he sentit a la ràdio que l’Hospital Clínic de Barcelona ha implantat una nova tecnologia mèdica que permet detectar amb gran precisió els tumors mamaris i possibilita que els cirurgians puguin observar-los a temps real. Aquesta expressió a temps real, cada vegada més estesa, és realment fascinant. M’agradaria que algú m’expliqués si existeix algun temps irreal. Potser algun científic m’ho podria explicar. Potser la teoria de la relativitat tracta aquesta qüestió. No ho sé, jo amb Heisenberg i Schrödinger em vaig començar a perdre. Ara bé, tal vegada algun autor de novel·les de ciència ficció ha arribat a imaginar un temps irreal. Ho desconec, ja que no m’interessa gens aquest gènere.
Personalment només conec tres estadis del temps: passat, present i futur. I d’ells, l’únic que pot tenir una existència més ambigua, més hipotètica, és el futur. Però en qualsevol cas, penso que també és un temps real.
Però no crec que els creadors i difusors del terme a temps real aprofundeixin en aquestes qüestions; es tracta una vegada més de vendre fum, superficialitat. A temps real, que guai. Penso que el nostre llenguatge té prou termes per expressar la mateixa idea amb propietat. En funció del context, se m’acudeixen “en el mateix moment”, “en directe”, “al mateix temps”. Però ja se sap, a temps real és més modern, més actual, més cool.

Trobada curiosa

Ahir, sortint de la feina, em vaig trobar amb un d’aquests personatges que han quedat exclosos de la societat per alcoholisme, malaltia mental o ves a saber per què. Ja l’havia vist moltes vegades pel barri, rient o parlant sol, però ahir per primera vegada em va dirigir la paraula per demanar-me un duro. Li volia dir que els duros ja no existeixen però per acabar abans li vaig dir que no en tenia.
Llavors em va etzibar un: “¿Sabes para qué lo quiero? Para tomarme una cerveza”.
Jo m’esperava alguna història trista, falsa per descomptat, però davant la gran sinceritat de la resposta em vaig sentir desarmat i li vaig donar un euro. Llavors em va preguntar què feia el meu germà i davant la meva cara de sorpresa em va interrogar: “¿No tienes hermanos?”. L’absurditat de la situació anava in crescendo però no em vaig estar de contestar-li: “Sí, tengo hermanos, y están bien, pero me parece que no los conoces”.
A continuació em va preguntar, sempre amb cara de felicitat i mig burleta “cómo tenía las manzanas este año”. Més cara d’estupefacció per part meva. Però ell va continunar: “Pero manzanas puedo comer, ¿verdad? ¿Blancas o rojas?”. Li vaig dir que sí, “que comiera lo que quisiera” i aquí vaig donar per acabada la conversa. Quan ja m’escapava, va abordar un altre vianant indefens i, tot senyalant-lo, em va dir: “Mira, ha ido al peluquero”.
Un cop lliure, no vaig poder deixar de pensar en el seu somriure burleta i em va quedar el dubte de si tot plegat no era una comèdia i l’individu en qüestió no tenia res de boig. En qualsevol cas, va arreplegar un euro per una cervesa.

Els powerpoint

Durant els meus anys de facultat els professors més ineptes, en lloc d’explicar-se com Déu mana, utilitzaven el que llavors es coneixia com a transparències, una mena de fotocòpies sobre plàstic transparent que es projectaven en una pantalla. Ells passaven aquestes transparències, les anaven llegint i es quedaven tan amples. A més, deixaven aquests reculls de fotocòpies a la copisteria de la facultat i pretenien que les compréssim. I algunes vegades, per por de no passar els exàmens o pel que sigui, ho havíem arribat a fer. Realment, una de les grans alegries d’haver arribat a l’edat adulta és sentir-me a anys llums d’aquell món.

Amb als anys, la tecnologia avança però determinada estupidesa es manté. L’equivalent actual de les antigues transparències són els powerpoint. Avui en dia no hi ha conferència, presentació, xerrada o el que sigui sense el seu corresponent powerpoint amb els seus colorets i dibuixets de rigor. I emparades amb aquests powerpoint moltes d’aquestes explicacions són, em sap greu dir-ho, lamentables. Ser que aquest mitjà és necessari quan s’han de donar moltes dades i no vull dir que no es puguin utilitzar powerpoint o mitjans gràfics per donar suport a una explicació o per il·lustrar determinades qüestions, el que em sembla patètic és que es primi el mitjà per sobre del missatge i que es vulgui substituir el contingut per la imatge, el fons per la forma, la profunditat per la gracieta o el dibuixet. Trobo irrisori que ningú es plantegi si li cal o no un powerpoint per explicar-se. És com una obligació. I molts oradors es limiten a llegir el que diu la pantalla. Pràcticament es podrien absentar de la sala i deixar que l’audiència anés llegint. Mentrestant podrien preparar nous powerpoint. Francament, i malgrat honroses excepcions, penso que els bons professors, conferenciants o comunicadors en tenen prou amb les seves explicacions per captar l’atenció i l’interès. I no necessiten subproductes informàtics.