12.12.25

Diaris i memòries

Sempre he preferit els diaris a les memòries. En primer lloc, perquè les memòries semblen estar reservades a personatges importants, a gent que ha fet coses a la vida. El diari, en canvi, està obert a la quotidianitat, a la nimietat més absoluta. Això no vol dir que el diari sigui un gènere de pràctica més fàcil que les memòries. En absolut. Perquè el diari funcioni cal una mirada (perdó pel terme) determinada i un cert pòsit -uns fonaments- sobre el qual bastir l'edifici. El seu caràcter democràtic (perdó, altra vegada) és, doncs, enganyós, però d'entrada el té, això és innegable.
Les memòries tenen també menys graus de llibertat que els dietaris, estan més encotillades. Acostumen a seguir un fil conductor cronològic lineal. Majoritàriament, no s'escapen de l'esquema vital humà: orígens familiars - infantesa- joventut - plenitud - maduresa. Perquè és a la maduresa, o fins i tot a la vellesa, quan s'acostumen a escriure les memòries, a mode de balanç. Respecte d'això, seré una mica brusc. A no ser que es tracti d'un autor molt ben dotat, capaç de transmetre els fets i impressions amb una sensibilitat o virtuosisme especial (Proust, per exemple, encara que no siguin unes memòries), no m'interessa la infantesa de ningú. Allò que per a l'autor -i puc incloure'm aquí jo també- pot tenir una significació especial, a la resta ens acostuma a deixar indiferents i avorrits. Enid Blyton ja la vaig llegir quan tocava i Gerald Durrell m'explica unes històries determinades, no m'explica una infantesa globalment. Així que oblideu-vos d'episodis de pantalons curts i pastissos de maduixa. Amb la joventut em passa, amb perdó, tres quarts del mateix, fins que no s'arriba a tocar el primer dels grans arguments de la vida: l'amor. És en aquest moment quan comença a dibuixar-se l'interès de l'individu. Però fins arribar aquí, alguns potser ja haurem abandonat (especialment si pel mig hi ha experiències militars).
Tornant a la diferenciació entre els dos gèneres, crec que ja he escrit alguna vegada que m'interessen més els dies que els anys. Un dia ben explicat és una meravella; un any, un lustre, una dècada, difícilment es poden copsar. En aquest sentit, les memòries són un gènere més narratiu, més novelístic fins i tot, mentre que els diaris poden acostar-se més a la poesia. (Faig un parèntesi: en contraposició al que escrivia abans, la poesia amb ressò d'infantesa, inclús d'experiència infantil, sí que m'acostuma a semblar valuosa, perquè neix d'una impressió vaga, d'una pinzellada de realitat). Una reflexió, un aforisme, la descripcions d'un paisatge o d'un passeig són elements definitoris del gènere diarístic, que el distancien de la narrativa pura i l'acosten més a la lírica o a la metafísica. Pictòricament, les memòries són més figuratives, mentre que els diaris són impressionistes. Si uns i altres cauen en l'abstracció, malament rai, però això ho penso ja en un sentit literari i artístic més ampli.
Tot això no treu que no hi hagi memòries excel·lents -Sagarra com a paradigma- ja sigui per la capacitat de l'autor o per l'interès de la vida del personatge. Però al memorialista ens el mirem sempre des de baix, amb el cap alçat envers el seu pedestal, mentre que el bon dietarista és un amic, un germà, que ens acompanya i ens dona la mà mentre passegem per la vida.
Totes aquestes reflexions, una mica aventurades, escrites a raig, sense filtres ni paracaigudes i, evidentment, sense cap ànim de teoritzar ni de ser exhausiu, em sorgeixen de la lectura de Quemar los días, les memòries de James Salter. Salter és un escriptor de raça, extraordinari, que sorgeix en qualsevol moment del text amb tota la seva plenitud. Les seves novel·les són excel·lents. Ara bé, des del meu modest punt de vista, crec que en aquestes memòries sovint es perd en històries, de la milícia per exemple, que em resulten d'escàs interès. En aquests casos, ni la seva enorme capacitat em pot rescatar del tedi. Tanmateix, en la meva lectura encara sense finalitzar, estic entrant ja en àmbitd de la vida que em semblen més reals -o potser més propers- on emergeix el gran Salter. L'episodi dels seus amors amb una noia novaiorquesa a qui apenas la había besado, però per la qual es desviu durant anys és, en la seva brevetat (tres o quatre pàgines) una lliçó d'exercici de la literatura de l'experiència viscuda. És un text farcit de frases d'una gran contundència, d'imatges impecables i implacables. Quan va a buscar-la a una casa de camp: Las estrechas señales pasan como exhalaciones, la hora de las sombras y la última luz espectacular. Ella espera en un porche umbrío, sola en la casa. Yo vuelo por la carretera secundaria, exultante de vida. Por supuesto, no salió como yo preveía.  Després va a veure-la un dia quan ja s'havien casat. El marit era de viatge i surten a sopar: Llevaba un vestido azul de seda. El mismo pelo oscuro, la piel de la blancura del abedul, los labios carnosos, los dientes impolutos. El mismo cuerpo de diosa. Bebimos, hablamos como en otros tiempos, pero ya no era lo mismo, aquello se había agotado. Pasamos la velada en armonía, como dos bailarines veteranos, reunidos pero ya sin brillo. Els anys passen i acaba sabent que la noia -casada amb un segon marit i amb quaranta anys, hermosa e inalcanzada hasta el final-  ha mort i ell escriu: En las ventiscas de Nueva Inglaterra donde la veo, la nieve, las casas viejas escondidas debajo, las cálidas luces en las ventanas. En invierno atravieso en coche su pueblo: los robledales, el cielo claro, un cobertizo de piedras para barcas, evocaciones. Me acuerdo de su madre, la vida de su madre, cuando trajo a sus hijos a vivir al Este, ¿o su madre se quedó en California y los envió a casa de unos tíos a West Newton? Da igual, ahí sigue el estanque, gris y helado, y el puente del ferrocarril que ella cruzaba en sus paseos, en su infancia, en su juventud y perfección ya lejanas.

9.12.25

Escriure

Les cites llargues no convencen tothom, però en aquest cas Pla m'obliga a fer-ne una. És sobre l'escriptura. El text és llarg, miraré d'obviar-ne algun fragment.

L'escriptor escriu sobre el paper que tal cosa li agrada o que detesta tal altra. Algunes vegades formula les seves raons; altres, no en dóna cap: simplement formula la tendència. Quan un escriptor arriba a un determinat grau de consciència, el fet de propugnar una afinitat sol anar acompanyat de les raons que té, raons explícites o raons suposades per a detestar el que no li és afí. És a dir: l'home que escriu s'ha de decidir, això és difícil. L'escriptor ha de decidir. És a dir: ha de tirar. És la cèlebre frase de Stendhal a Mérimée: escriure no és apuntar: escriure és tirar. L'escriptor tira amb adjectius. Tirar bé, endevinar el cop just, equival a trobar l'adjectiu precís. Per a molts i molts escriptors el fet d'escriure consisteix en apuntar. No tiren mai. Per això hi ha mils i mils de llibres que no valen res (...).
Ara es comença a parlar d'escriptors compromesos, d'escriptors engagés, com diuen en francès -o engatjats, per dir-ho com al Rosselló, amb un gal·licisme intolerable. Es refereixen a escriptors que el públic -el públic de cada tendència- voldria que es comprometessin. Aquesta paraula ha estat sobretot utilitzada després de la Revolució russa. Volen que es comprometin en política, en sociologia, en art, etcètera. Vull dir que es comprometin d'un cantó o l'altre, sigui de l'extrema esquerra o de l'extrema dreta, a favor del comunisme o del socialisme o de Maurras i de Daudet. Ara, aquesta tendència a comprometre's -que sempre sol tenir un incentiu alimentari- té una importància molt relativa. El primer compromís de l'escriptor, com a tal escriptor, es produeix davant la realitat que l'envolta, davant la llengua que maneja, a través de l'expressivitat mínima que en un escriptor cal suposar. Aquest primer compromís és importantíssim, bàsic, decisiu. Primer de tot s'ha de saber escriure, és a dir, conèixer els elements d'expressió que pot oferir una llengua. Això és difícil. Enormement difícil. Per a posar-se a escriure, la primera cosa que cal fer és trencar la caràtula de la timidesa i de convencionalisme que hom porta a la cara. Quan hom viu en societat, no hi ha ningú lliure. Cal trencar la careta, i això és difícil. Es necessita una vitalitat fenomenal, que de vegades no és absolutament conscient -i que en el públicfa l'efecte de ser un moviment incoscient, i per això, quan no el perdona, fa els ulls grossos. Aquesta és la manera de començar a escriure -és a dir, de tirar. No es tracta d'apuntar, de passar-se la vida apuntant. Cal tirar. Però tirar no vol pas dir tirar a la babalà, a si l'encerto l'endevino, d'una manera arrauxada i bèstia. Tirar vol dir una deliberació de fer blanc, és a dir, llançar l'adjectiu exacte i precís.

Després Pla torna a parlar de les limitacions -la timidesa, el convencionalisme- que porten a crear el que anomena escriptor fictici. Val la pena tornar al seu text:

De vegades, aquests autors poden arribar a la pura marqueteria verbal, sens dubte admirablement ben feta. Solen arribar a fer una carrera social: tenen premis, entren a les acadèmies, fan discursos, tracten d'assenyalar el camí... del no-res. N'hi ha que saben assimilar la seva pròpia buidor amb un soroll més o menys estrident. Es troben a tot arreu. La mediocritat és terrible: serveix per a fer una taparada que no deixa ni respirar els esperits millors. El seu estil, ple de llocs comuns, amb adjectius desmonetitzats, sense cap contacte directe amb les coses, generalment molt ben girat, fascina la gent -es converteix en una forma de moda del moment. Passa la moda, i aquella literatura, que semblava tan fàcil, esdevé inintel·ligible, és a dir, pesada, plúmbia, que fa caure el llibre dels dits.

Alguns bon amics em diuen que els agrada el que escric. Els ho agraeixo. Però sempre els dic que no té comparació possible amb altres autors més dotats. Jo no sóc un acadèmic, ni un professional, ni un intel·lectual. El meu bagatge i els meus coneixements són molt minsos. Visc, i amb prou feines. Per això, quan vaig publicar els meus primers papers, el títol que em semblava més encertat era Diari d'un home corrent. Va ser desestimat, però crec que si algun valor tenen aquests textos és justament aquest: la complicitat que pot generar la perspectiva d'algú que mira des de baix. Rellegia l'altre dia la ressenya que em va fer l'autor del blog nodormirporhaberleido, a qui no tinc el gust de conèixer però a qui agraeixo enormement el seu interès i valoració. Escriu, sobre aquests papers: el que se adentra en sus páginas se encuentra con un tipo sencillo (eso dice también la solapa del libro), que vive en Aiguafreda (un pequeña localidad cerca de Vic) y trabaja en Barcelona (adonde baja casi a diario alternando el transporte público con su propio coche).Pues vaya, podrá pensar alguno, tampoco es para tanto. Doncs és exactament això: la mirada simple d'agú que intenta anar tirant, ell i els seus, sense renunciar a intentar anar una mica -només una mica- més enllà. En aquestes Notes disperses de Josep Pla, he trobat també una cita de Kierkegaard que considero una bona màxima: Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa't una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible.
Tornant a Pla, jo no sé si quan escric arribo a tirar o només apunto. Possiblement sigui això últim, però el cert és que, com diu l'escriptor empordanès, els obstacles que l'existència diària ens posa a l'hora de tirar, de disparar, són sovint insalvables. El pes del convencionalisme social és enorme, monumental, mastodòntic.

7.12.25

Notes

De vegades ens preguntem què hauria passat si haguéssim fet les coses d'una altra manera, si els fets haguessin succeït de forma distinta. Normalment, aquest exercici es produeix davant d'allò que considerem errors o decisions equivocades i formulem una sèrie d'hipòtesis que condueixen a una realitat (fictícia) millor. Aquest pensament és encara més freqüent quan hom ha patit algun tipus d'accident. Si no hagués anat tan apressat, si m'hagués aturat més estona davant d'aquell aparador, si hagués deixat el cotxe... Rarament fem l'exercici invers i ens traslladem a una realitat, hipotètica, empitjorada. Si no hagués aprovat aquell examen, si hagués nascut en una família sense pares, si hagués conegut aquella persona...
S'han escrit múltiples novel·les i s'han fet desenes de pel·lícules sobre el paper de l'atzar en la vida de les persones. Amb alguna excepció (Auster), no acostumen a ser gaire reeixides. Les infinites bifurcacions que procuren l'atzar i la llibertat de decisió -el lliure albir- dibueixen un arbre amb tantes branques que fan impossible moure-s'hi sense experimentar un gran mareig. És molt difícil que la ficció pugui transitar en aquestes ramificacions sense caure en la superficialitat. Entrar en aquesta espiral només condueix a tenir la certesa absoluta de que la nostra pròpia existència és un accident, d'una probabilitat tan baixa, tan infinitessimal, que costa creure que sigui real. Matemàticament, existir és un miratge.

***
La meva contribució actual als afers de la llar és pràcticament nul·la. No tinc altre remei que moure'm del llit a la taula i de la taula al sofà. Quan acabo de dinar m'assec a veure la tele, d'esma. Canviant de canal, ensopego amb la part final de Cinema Paradiso. Mentre recull la taula, la G. sent la música de Morricone i em diu:
- Vols dir que et convé, ara, veure aquesta pel·lícula?
Em coneix, i coneix l'efecte pavlovià que em genera aquest film i, sobretot, la seva banda sonora. A l'estiu vam anar a un concert de músiques de cinema que feien al jardí de la biblioteca. Només començar, la primera peça que tocà la petita orquestra fou aquesta banda sonora. La G. em mirava de reüll, mentre jo m'esforçava per contenir les llàgrimes. L'ambient estival -poques coses em fan més feliç que un vespre fresc d'estiu il·luminat amb quatre bombetes- em va ajudar. Però ara, davant les meves lesions facials i la meva congestió nasal i ocular, els riscos són més alts. Tanmateix, no em vaig poder abstreure d'aquests vint minuts finals, que a més, són els més emotius. Canviar de canal m'hauria semblat una traïció, una covardia. I, sí, Morricone, Tornatore i Pavlov van segellar la seva aliança invencible. No hi puc fer més. Passades vint-i-quatre hores no n'han quedat seqüeles. Potser les llàgrimes em van ajudar a descongestionar-me i tot.



***
Alguna vegada havia sentit -o llegit- que existia una versió més llarga de Cinema Paradiso, que havia estat finalment retallada. No ha estat fins avui, buscant a youtube el vídeo anterior, que m'he trobat amb aquesta escena, eliminada en la versió final de la pel·licula. M'ha sorprès i m'ha commogut, tot i que em sembla que el film guanya amb el final, més obert, de la versió clàssica. Tot i això, val la pena veure-la, perquè no és una escena menor i dona una altra visió a la història.



***
Les Notes disperses de Pla són un calaix de sastre sensacional. Hom hi troba de tot. Pàgines plúmbies també, però moltes d'extraordinàries, És d'aquells llibres que no pararíem de citar. Conté de tot. Algunes històries, o més aviat vivències, són extraordinàries. Així, dels textos llegits darrerament, en trio un, gairebé a l'atzar. Conta Pla que, estant a Roma durant els anys de la Guerra Civil, trobà al Cafè Greco diversos capellans, amb els quals va intentar entaular conversa sobre els processos de beatificació que els cridaven a la ciutat. Explica que no aconseguí anar gaire enllà en aquelles converses. En canvi, en recull un parell de fragments que em semblen molt exactes. Un capellà italià li cita un dia La Fontaine:

L'homme est de glace aux vérites,
il est de feu aux mesonges...

I en una altra ocasió, un clergue castellà li etziba:

De las cosas más seguras
la más segura és dudar.

Em semblen afirmacions sàvies.

5.12.25

Bruges


La nostàlgia. Pla escriu que els més desafortunats miren el futur amb optimisme i al passat amb recança, mentre que els afortunats ho fan a la inversa. Jo dec pertànyer, doncs, a aquest segon grup. En dono gràcies.
L'altre dia em vaig submergir en el record -nostàlgic- d'un viatge a Bruges. A la ciutat, hi hem estat un parell de vegades a l'estiu, però recordo sobretot una estada d'hivern. Feia molt fred i el dia era curt. N'he oblidat la data, ni tan sols sé si va ser durant els primers o els últims mesos de l'any. Apostaria pel gener o el febrer. És quan hom es mou amb més comoditat, amb menor afluència de persones. Arribàrem a la ciutat un divendres a la nit, tard, amb un tren vell i lent provinent de l'aeroport de Brussel·les, i en marxàrem el diumenge de matí. Fou vist i no vist. D'aquella escapada en conservo escasses fotografies, però boniques, fetes amb la vella càmera Fed. La química de la pel·lícula casa bé amb la materialitat física dels murs de pedra vella de les cases de la ciutat. Sempre m'enamora el vell més que no m'exalta el nou.
El record més viu que tinc d'aquell breu pas per Bruges recau en la casa on ens hostatjàrem. Era un casalot fet de maó, gran, pintat de blanc, situat en un carreró secundari. Crec que hi érem sols, apart dels amos. He perdut tota referència documental d'aquell allotjament. Per curiositat, n'havia cercat alguna vegada referències per la xarxa, sense èxit. Però aquest cop m'hi vaig entestar i el vaig trobar. Exceptuant la imatge de la façana, que se m'havia esborrat, les fotos de la pàgina web testimonien la precisió del meu record. Una escala senyorial, il·luminada pels colors d'un bell vitrall decimonònic, acompanyava a les habitacions. En constrast, la cuina on se servia l'esmorzar, responia a un disseny modern, gairebé escandinau. Però el record més intens d'aquella casa el tinc de l'habitació que ocupàvem, dotada d'una llar de foc de gas. Contràriament al seu aspecte, fred en aparença, aquella llar de foc donava una escalfor profunda i viva. La fredor asèptica del gas i el color blau de la flama eren un engany. De seguida, l'escalf de la llar envaïa la cambra i contrastava amb el fred de l'exterior, que portàvem adherit a la pell i als abrics. Després de passar el dia recorrent els carrers de la ciutat, arrecerar-se en aquell interior tan càlid era molt agradable. D'aquella, diguem-ne experiència, en va sortir un poema d'un erotisme vague i lleu, que en rellegir-lo ara em produeix una certa vergonya. És, tanmateix, cert i sincer: el resultat d'un record que ha deixat un solc més profund que la contemplació de tots els Memling, Van Eyck o Van der Weyden  que poblen aquella ciutat flamenca. I això és extraordinari. És inescrutable saber d'on vindran les empremtes més profundes.

***
Després de confegir aquest text, m'adono de que potser, amb altres paraules, ja l'havia escrit. No ho sé del cert. Quan la vida i l'escriptura es viuen d'una forma tan indissociable (i no ho dic per vanaglorirar-me'n), arriba un punt que es fa difícil saber si una cosa només s'ha pensat o també s'ha escrit. En cas de repetició, sé que els lectors sabran perdonar-me.

***
I encara un afegit. Si ara mateix, hagués de reviure algun viatge realitzat, possiblement triaria aquest.




4.12.25

Notes

La penúltima entrada -avantpenúltima ara- ha estat considerada per alguns lectors, i de fet ho és, com a premonitòria. Potser hauria d'escriure, doncs, sobre les possibilitats creixents de que em toqui la loteria. Però abans caldria comprar algun dècim.

***
Si en algun moment, algú ens digués que la nostra vida s'aturaria -o es posaria entre parèntesi- durant un parell de mesos, segurament ho acceptaríem sense donar-li més importància. Què són dos mesos? Què ens ha passat de remarcable en els últims dos mesos? - diríem. En canvi, la sensació real que es produeix quan hom es troba al marge d'un món que va girant és propera a la inquetud, potser relacionada amb la certesa de la nostra profunda prescindibilitat.

***
En aquesta mena de convelescència forçada he perdut el gust per la lectura. Res del que llegeixo m'agrada ni m'interessa. Ni tan sols Pla em conforta. M'he acabat d'adonar que el gran mestre té també moltes pàgines sobreres. La seva grafomania el va portar a escriure moltíssim i, lògicament, no tot té el mateix nivell de qualitat, interès, encert o amenitat. L'avidesa del seu editor, i potser també la demanda del públic, han fet que els seus papers s'hagin publicat, al meu modest parer, en excés.

***
És difícil, tanmateix, abandonar la lectura de qualsevol volum de Pla perquè sempre acaba apareixent aquell text, aquella idea, aquella imatge, aquell flaix, de talent, d'enginy, de visió, d'erudició, de poesia o, simplement, de murrieria.
Alguns els subscriuríem, com aquest:

Quan hom pensa que, malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país, hom pot anar tirant, la sopresa és permanent i inenarrable.

***
En les seves Notes disperses, m'ha cridat l'atenció també una referència al cinema. Es troba en un escrit dedidat als retrats literaris, en el qual Pla expressa l'escassa sortida que tenen aquest tipus de textos entre el públic del moment. Com que les notes no van datades i en el volum se'n mesclen d'èpoques diferents, es fa difícil saber a quin període es refereix, però jo m'aventuraria a dir que es tracta dels anys 20 o 30 pel caràcter emergent que Pla confereix a la cinematografia.
Escriu:

El que passa és que la més gran part del públic d'avui troba que són una llauna -i això, naturalment, ha fet que el gran retrat hagi decaigut d'una manera lamentable. És molt possible que l'esquematisme turbulent del cinema hagi fet perdre la capacitat de mirar -d'observar- d'una manera incisiva, lenta i reposada. Els retrats literaris que es fan avui estan en relació amb els de Saint-Simon com pot estar un retrat de Vermeer amb un retrat cubista de Braque o de Picasso.

El que em resulta curiós és que Pla atribueix al cinema la pèrdua de la capacitat d'observació pausada, exactament com nosaltres culpem del mateix als actuals mitjans digitals de gran consum.

3.12.25

Futbol

Només acostumo a mirar partits de futbol del meu equip. La resta, m'interessa poc. I sobretot intento evitar els equips grans, pels quals tinc, en general, escassa simpatia. Ahir, però, vaig fer una excepció i vaig mirar un enfrontament entre dos equips d'aquestes característiques. He de reconèixer que és un espectacle notable. Jugaven molt bé i, encara més, jugaven molt ràpid. El ritme és, per damunt de tot, el que diferencia el joc d'aquestes esquadres. El diner dels grans clubs permet comprar jugadors veloços i dotats, mercenaris de primer ordre. Com els nobles més solvents, que disposaven dels millors condottieri per guanyar les batalles. Dit això, aquest espectacle de primer nivell té també les seves conseqüències. Com els circs romans. Avui en dia són inconcebibles els fubolistes fumadors, escanyolits o sobrats de pes. El rigor i l'exigència física són màxims. I això també té els seus efectes. En el partit d'ahir van retirar-se quatre jugadors lesionats, dos per banda. D'altres, no van poder ni alinear-se. Partits i més partits, de màxima exigència, se succeeixen. I aquests equips els han de guanyar tots per satisfer les seves energumèniques i insaciables aficions (les aficions d'equips més modestos som igual d'energumèniques però més comprensives amb la derrota). He sentit professionals de la medicina de l'esport queixar-se dels efectes d'aquest ritme. Però igual que les aficions avesades tenen set de victòries, els gestors d'aquest immens negoci tenen encara més set de diners. La mostra n'és la proliferació de competicions nounades que tenen per seu l'indret on hi ha el millor postor. Mundials, mundialets, copetes, copes i supercopes.  Àvids de dòlars, els dirigents porten els seus mercenaris a lliurar mil batalles, com aquells nobles lliuraven els seus exèrcits a guerres inacabables, per eixamplar dominis i guanyar recaptes.
Tot, en el futbol modern, és tèrbol. Ahir, un dels equips portava a la samarreta, o als pantalons, publicitat d'un estat africà depauperat on no fa gaire va tenir lloc un terrible genocidi. Curiosament, els jugadors suplents de l'altre duien uns anoracs amb publicitat d'un altres estat africà, encara més pobre. Sembla, doncs, que aquests països, que ocupen, respectivament, els llocs 164 i 184 (de 187) en PIB per càpita segons el Banc Mundial, tenen com a destí prioritari dels seus diners públics l'esponsorització de clubs europeus bilionaris. Potser la meva sorpresa és fruit de la ingenuïtat.
El que no em va sorprendre, però, fou veure com les primeres files de les grades estaven poblades per persones provinents d'altres països (o continents), molt pendents sempre dels seus telèfons mòbils i mostrant una passió tan banal, i venal, com la mercaderia de luxe de les botigues del passeig de Gràcia que deurien freqïuentar aquell mateix matí. El sentiment autèntic dels seguidors de sempre quedava unes files més enrere, amagat pel negoci de les localitats, imprescindible perquè la roda segueixi rodant. Els aficionats autèntics, d'aquell i de tots els clubs, ja només som figurants de segon otrdre d'un teatre majestuós on la ficció ja no només és ficció sinó també falsedat.