Ahir fou un dia de lectura de poesia i malgrat el meu escàs sentit de la mètrica, el ritme (les beceroles de la poesia), vaig atrevir-me a escriure això:
Dubte
Aquesta tarda de dissabte
-boirosa, pàl·lida, humida-
tinc un dubte.
Què faré aquest capvespre?
M’empasso cent quilòmetres
de cotxe
-llums, autopistes, cues-
una caminada per carrers inhòspits
i la fredor incòmode de la nit
per cridar
amb trenta mil il·lusos més
a Cornellà (sí, a Cornellà)
per una causa que sabem perduda
vestida de blanc i de blau?
O em quedo a recer
d’aquesta llum càl·lida
de les d’abans (gens ecològica)
llegint poemes promesos
acabats d’arribar
en un paquet de correus
-Abel Feu, García-Máiquez-
mentre espero el sopar dels dissabtes
al teu costat
-els nostres formatges i l’ampolla de vi-
i l’escalf dels teus braços
mentre els nens ja dormen?
(Em sembla que ja he triat).
Homeeee!!! Segur que has sabut triar molt bé.
ResponEliminaPoques vegades una cosa ha estat tan clara. Tens un xicotet problema d´educació, coses que s´aprenen de nen. Peró segur que has madurat un mínim i et quedaries a casa, no hi ha color entre les dues propostes. La vida familiar guanya en blan-i-blau
ResponEliminaMe hace una gran ilusión ver mi nombre en catalán. Muchísimas gracias. Por mi desgracia y para mi vergüenza no lo entiendo perfectamente, pero permítame recordarle que la lectura de poesía (que es blanca y es azul) también es una causa perdida. Los niños, no. Abrazos.
ResponEliminaLa vida seria horrorosa, potser invivible, sense la poètica de les causes deliciosament perdudes: els colors del nostre equip, l'escalfor d'una llar que ens reté, la pròpia poesia que escrivim. Cultivem les nostres causes perdudes!
ResponElimina