16.1.22

Unes històries

Jules Renard: Hom col·loca els elogis com col·loca els diners, per a què ens siguin retornats amb interessos.
I a mi l'elogi personal, si no hi ha una distància -escrita, per exemple-, se'm fa molt difícil.

***
Precisament sobre els interessos, monetaris, una història sobre l'evolució del nostre món.
Quan deuria tenir quinze o setze anys, el meu pare em va demanar que l'acompanyés al banc. Els diners que tens a la llibreta i que no utilitzes, va dir-me, els hauries de posar en un dipòsit a termini -bé, va dir a plaç fixe- que és l'expressió que sempre s'ha usat per aquí. I vam anar a l'oficina del Banc de Sabadell de la plaça de Centelles, el poble veí. Llavors, el cotxe s'aparcava al bell mig de la plaça, envoltant la font que encara hi ha, i al voltant de la plaça, a banda de la sucursal del banc, hi havia un forn, un cisteller, una sabateria, una farmàcia i la caserna de la guàrdia civil. Molts d'aquests establiments ja han passat avall. Recordo que l'oficina del banc era gran, amb molts treballadors i amb un important moviment de clients. Els mostradors eren de fusta sòlida, amb detalls modernistes; els sostres eren alts, entrava la llum pels grans finestrals. Al meu pare tothom el coneixia:
- Venim a obrir una llibreta a plaç fixe pel noi.
- Molt bé, senyor F.
I crec que a banda d'una llibreta -o cartilla, com es diu també aquí- blava, nova amb una B i una S, van donar-me un vuit per cent d'interès per aquells petits estalvis, cosa que avui sona a ciència ficció. També vaig aprendre el valor i la protecció que dóna el diner, una lliçó rusiñoliana i planiana al mateix temps.
Doncs bé, anys després aquella bella sucursal del banc va anar canviant d'espai, ubicant-se en locals freds i impersonals, l'atenció bancària va passar a ser telefònica i majoritàriament lamentable, fins que, tot just fa un parell de mesos, l'oficina en qüestió ha tancat. Òbviament ningú sap qui és el senyor F. (ni el pare, que ja és mort, ni el fill, que ha passat la cinquantena). I no cal dir que estalviar -o estuviar com es deia també per aquestes contrades- és una pràctica estranyíssima i molt penalitzada.
Podria semblar que no té res a veure amb aquesta història, però deixeu-me explicar que uns anys més tard, potser un o dos, aquell fill va demanar pels Reis, o per algun sant o aniversari, una bufanda com a regal. Era una bufanda beix, amb quadres, marca Burberry, que es portava bastant per aquelles èpoques. Era llavors un accessori prou comú, potser també petitburgès, com la pràctica de l'estalvi, i que, també, va anar passant de moda. De la qualitat de la bufanda en puc donar fe, perquè encara la conservo en perfecte estat. De fet, he fet el propòsit de tornar-la a portar.
Doncs bé, fa uns dies, va dir-me la G., mentre mirava de fer compres per internet:
- Saps que una bufanda Burberry val quatre-cents euros?
Enfeinat com estava amb altres coses, no vaig fer-li gaire cas, pensant que em prenia el pèl o que s'havia confós. Avui m'ho ha tornat a dir i he volgut comprovar-ho personalment. Efectivament, costa exactament quatre-cents vint-i-cinc euros, cosa que a la meva limitada capacitat d'enteniment li resulta del tot incomprensible.

***
Quina és la conclusió de tot plegat o el mínim comú denominador d'aquestes històries? Fonamentalment, la mort de la classe mitjana.
Es diu que quan Josep Pla pujava amb algun convidat al pedró de Pals, per ensenyar-li la magnífica vista de la plana de l'Empordanet, li deia:
- Li agrada aquest paisatge? A mi també. No hi veurà cap hipoteca.
Doncs bé, ara les sucursals més sòlides de la banca local tanquen, els interessos negatius i la sobreimposició penalizen l'estalvi, el hàmster de l'economia només mou la roda a base d'endeutament i consum desbocat, mentre deu haver-hi xalats (rics i no tan rics) que paguen quatre-cents euros per la bufanda petitburgesa per antonomàsia.

***
Nostàlgic i estevet? Potser sí.