Dino Zoff, etern porter de la Juve i de la selecció italiana, és recordat per haver jugat fins als 42 anys. El seu posat seriós i impertorbable contrastava amb la clàssica tendència a l'exageració dels jugadors italians. El seu caràcter impassible, juntament amb la seva planta i els efectes de l'edat que se li començaven a notar en els últims anys de carrera, el feien un personatge curiós, que generava afinitats i simpatia.
He recordat tot això, quan m'he despertat aquest matí, encara amb el coragre de la severa derrota d'ahir de l'Espanyol contra el Betis. I el que m'ha recordat Zoff ha estat precisament Diego López. Lluny de ser hieràtic com el Zoff que jo recordo, a Diego López el veig darrerament gesticulant contínuament, cridant, animant i patint. I és que ni el seu gran moment de forma ni les seves parades inimaginables resulten suficients davant la feblesa defensiva de l'equip, que el deixa sovint venut enfront dels davanters rivals. López ha fet ja 40 anys i els seus cabells sovint escabellats a causa dels esforços que ha de fer contínuament han començat a agafar un to gris com els de Zoff. Tot i que és menys corpulent, la seva alçada em fa pensar també en el porter italià. Però la inoperància del seu equip li impedeix assolir la temprança que correspondria a un èmul de Zoff. Diego López, un grandíssim porter que no va tenir inconvenient en acompanyar l'equip a la segona divisió, és un magnífic professional que enyorarem. Aquells llestos que el discutien a principi de temporada s'haurien d'amagar sota les pedres.
A Roma, després de sopar, ens vam acostar passejant fins Via Veneto, no molt lluny d'allí, però no hi vam trobar ni rastre de la dolce vita.
***
He deixat de pensar en porters i m'he llevat, sense fer soroll. He obert els finestrals del menjador i se m'ha obert la vista del jardí, les teulades, els xiprers i els cotxes coberts totalment d'un mantell blanc de glaç. El sol no tenia esma de sortir i una tènue boirina ho cobria tot, acabant d'emblanquinar així el conjunt del paisatge. Era una imatge profundament bonica.
M'he assegut al sofà, m'he tapat amb una manta i m'he posat a llegir.
***
Va arribar-me ahir Wattebled o el rastro de las cosas, de Paco Gómez. Me'l va enviar el mateix autor -moltes gràcies- perquè, via instagram, vaig ajudar-lo a situar una fotografia antiga que havia trobat al Rastro. S'hi veia, a la foto, un grup de gent sobre unes roques i al fons una població costanera francesa, que no em va costar gaire identificar com a Dinard.
Instagram té també aquestes coses bones, perquè més enllà del joc i la recompensa (immerescuda) m'ha permès descobrir no només un llibre sinó també un autor interessant. Aficionat com sóc a estirar el fil d'històries que, aparentment podrien semblar d'escàs interès, el joc que proposa Gómez el sento com a molt proper. A partir d'uns negatius antics en plaques de vidre trobats també al Rastro inicia una investigació que el porta per pobles francesos perduts i minúsculs -dels que tant m'agraden a mi- per acabar de conèixer la història de la família que apareix a les fotografies. Es tracta d'uns personatges que el temps, i la terra, ja s'ha empassat. Potser dir que Paco Gómez els fa viure una segona vida seria excessiu, però sí que els allibera transitòriament de l'oblit i crea una història, real, que a mi m'interessa molt més que la ficció de tantes novel·les.
Els Wattebled em tenen ara fascinat i seguiré després per una altra família, Los Modlin, que inexplicablement havia trobat a les llibreries i havia anat deixant -tot i interessar-me- i que ara veig que és indemorable.
***
Aquesta lectura de Wattebled em fa pensar en el record, així en abstracte, que tard o d'hora s'esborra. I pensant en altres tipus de records, el record dels enamorats, em ve al cap la frase d'una cançó de Sabina que escoltava l'altra dia: Trepo por tu recuerdo como una enredadera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada