2.5.21

Apunts

Setmana de pluja. Els camps agafen totes les tonalitats de verd possible. A la plana, aquí i allà, hi destaquen les pinzellades de groc dels cultius de colza. Fan bonic, com la lavanda a la Provença, però salvant les distàncies, sense tant glamour. En alguns d'aquests camps, els primers en florir, el groc comença a anar de baixa i es difumina en un verd tendre, humit, quasi florescent. Igual que les fulles més novelles dels arbres, que, amb la pluja, agafen un verd punyent, gairebé irreal. Faig diversos viatges, de xofer: acompanyo l'À. a Vic i l'N. a Sant Julià. M'entretinc mirant aquests paisatges i sentit caure la pluja sobre el cotxe. Apago la ràdio, cada dia més molesta. Em fixo en un parell de cases de pagès que no havia vist mai: són boniques, la pedra molla brilla. Faig balanç de tantes cases belles vistes des del cotxe, tot i que recordo l'axioma que diu que qualsevol casa vista des d'una carretera és, per definició, descartable. M'agraden les cases amagades, llunyanes, alienes al soroll dels motors. Aquestes em sorprenen, tantes vegades recorregut aquest camí i mai vistes. Potser han sortit amb la pluja, com els bolets.

***

Despert, al llit, sento una tórtora. Me'n recordo de quan per aquí no n'hi havia. Viatjàvem a França, ens hostatjàvem en cases d'aquests amagades que m'agraden i ens despertaven. Ens semblaven llavors molt exòtiques. Com els gran arbres que envolten sempre aquests casalots francesos: cedres, castanyers, plàtans de grans dimensions, dopats per l'opulència hídrica d'aquell país. Érem joves. Aquells caps de setmana llargs semblen ara pertànyer a un passat mític. Recordo una nit de divendres: arribàvem a Cahors i érem incapaços de trobar la casa. No existien navegadors ni whatsapps ni internets al mòbil; eren temps feliços. Vam trucar i el senyor de la casa ens va localitzar i ens va dir que l'esperéssim on érem. Va aparèixer al cap de cinc minuts, impecable, vestint un jersei vermell, amb unes ulleres vermelles i conduint un cotxe esportiu vermell. Vàrem passar la nit i ens van despertar les tórtores que ara sento mentre escric aquestes ratlles. Encara que, si fem cas a Heràclit, no deuen ser les mateixes.

***

Surto a comprar l'esmorzar, aprofitant que no plou, i veig una d'aquestes tórtores volant escapada. Llavors m'adono que hi ha un parell de gavines planejant sobre el poble. No n'hi havia vist mai cap. Deuen estar en viatge de reconeixement, previ a la colonització. Encara que les tórtores també són colonitzadores, no són les autòctones. Aquestes són turques, com les sèries i com el genocidi armeni. Això últim està posat aquí amb calçador, però tenia ganes d'escriure-ho. Aquesta setmana, el nou president americà ha reconegut, per primera vegada en un mandatari d'aquell país, aquest genocidi perpetrat fa poc més d'un segle pels otomans. Pocs països ho han fet: la diplomàcia turca, pel que sé, és fèrria i eficaç. Llegeixo ahir un article al diari sobre aquestes matances indiscriminades de la població armènia, realitzades amb voluntat d'extingir-la. Sembla que els nazis van inspirar-s'hi i, segons l'article, hi ha més documentació escrita que corrobora els fets que del propi genocidi nazi. En canvi, hi ha una mena de vel que tapa aquests fets: una injustícia més d'aquest món nostre. No fa ni un any, Turquia, de la maneta de Rússia i amb Azerbaijan de punta de llança, ha continuat instigant i afeblint Armènia, mentre occident es posava de perfil. La pulcritud de la geopolítica.

***

Veure passar els dies -caure els fulls de calendari que diu el tòpic- sense oposar-hi resistència. Omplir-los d'ocupacions banals, de feines que van caient aquí i allà i que recollim com fulles de tardor. Diumenges inerts i abúlics. La reclusió pandèmica ja és més mental que física. 

Cap comentari: