Apunts

La imatge dels seus cabells negríssims de quan era jove. Jo vivia al pis que tenien els meus pares a Barcelona. Venia a veure'm sovint, passàvem les tardes junts, al pis o pels carrers de la ciutat. Jo intentava seduir-la, però ella volia ser fidel a un nòvio que tenia i que vivia a Sevilla. Fa dos mesos que no el veig, em deia mig plorant entre un mar de dubtes, resistint als meus avenços i anunciant-me que el nòvio venia el cap de setmana següent, mentre jo l'abraçava i sentia l'olor dels seus cabells. Ha estat llavors quan m'he despertat sobtadament, profundament angoixat per un somni tan vívid. I he intentat tornar a adormir-me i continuar somiant que arribava el cap de setmana i la G. abandonava el sevillano, però no he aconseguit cap de les dues coses.

***

Mentre sopem a la cuina l'À., l'N. i jo (la G. fa pilates online al menjador), l'N. diu:

- Jo el que no acabo d'entendre és la diferència entre puta i stripper.

L'À. calla i jo no sé com explicar-li la diferència palmària.

***

Camino per la ciutat, entro en unes quantes llibreries, de vell i de nou, i, a diferència d'altres vegades, trobo infinitat de llibres que m'interessen i que llegiria. Però mogut per un estrany sentiment, no en compro cap. No sé si és una forma de resistència o una mena de tedi.

***

Barcelona, en canvi, em resulta més hospitalària que en les darreres visites pandèmiques. Potser és la força de la primavera. En alguna cruïlla de l'Eixample els arbres de l'amor llueixen ja ben vestits, a diferència del de casa, que encara no ha tret flor. Em fixo amb les palmeres de la plaça Letamendi, anorèxiques, i malgrat tot, belles amb la seva alçada que supera tot edifici veí. El passeig de Gràcia respira, alliberat de turistes i vàndals.

***

En una llibreria un personatge mediàtic espera per signar llibres. Mentre estic jo al fons de la botiga, remenant, sento que parla amb una senyora de l'escola on havia anat i de si coneixia aquell o aquell altre. Jo sóc la filla de nossequí, diu la senyora. En el fons, històries de burgesia d'un poble gran.

***

A Aiguafreda, en canvi, no faig més que caminar per la muntanya. El romaní ja és florit, la calor comença, inquietantment, a fer-se un lloc en les hores de migdia. Darrere el cementiri sento el so del bec d'un picot contra el tronc d'un arbre, però no aconsegueixo veure'l. Després m'ataca el gos d'unes noies molt jovenetes. Perdone, perdone, em diuen, mentre la bèstia -sort que és petita, corre directe cap a mi i se m'enfila. Mentre no em mossegui, rai, els responc. No, no muerde, diuen, i efectivament és enjogassat però poc ferotge. Segueixo el meu camí de sempre i em paro una estona a prendre el sol i mirar el mòbil al peu de la creu de l'Aregall. Ara, el sol corre ja per sobre la cinglera i fa el dia llarg. Em veig allà assegut, en una escena de la monotonia coronavírica.