3.2.21

Notes

Una altre hàbit que he adquirit últimament per acompanyar les feines domèstiques és posar-me música amb el mòbil. M'agrada aquesta tria capriciosa que permeten les noves aplicacions, sense cap coherència i amb llibertat absoluta. Una llibertat que et porta a voltes a la indecisió i al full en blanc, com una metàfora de la llibertat real: poder fer-ho tot i quedar-te sense saber què fer, què escollir. Per això, aplico també un cert costum a aquesta nova activitat i, no sé ben bé per què, acostumo a començar amb Primary dels Cure i, amb eclecticisme radical, a acabar amb això, que em deixa una certa amargor dolça per acabar de passar el dia:

Y al final las obras quedan las gentes se van
otros que vienen las continuarán
la vida sigue igual.

***

Julio Iglesias em porta sempre el record de trajectes i trajectes en cotxe amb els meus pares. Amb Seat 1430, amb Renault 18 o amb Volkswagen Santana, en funció de l'edat. Poblet, Puigcerdà, l'Estartit, Morella, el Monasterio de Piedra... Calçotades a Valls. Glenn Miller i Julio Iglesias. Carrousel deportivo: hay gol en el Villamarín. Un temps que ha mort per sempre.

***

No puc, en canvi, escriure amb música. De cap manera. Em distreu i les construccions més bàsiques no surten.

***

Ahir vaig anar a Barcelona. Tenia una estona lliure i vaig voltar per la rambla Catalunya. Hauria pogut anar a veure alguna exposició que m'interessa, però no ho vaig fer. Aquesta situació estranya que vivim porta adherida una mena de desagana, com una incapacitat per a l'exercici, més o menys, normal de la vida i de l'oci. Afortundament, almenys en mi, és una afecció temporal, però sí que hi ha dies en què tots aquests condicionants, aquests temors, aquestes anormalitats m'impedeixen el gaudi natural de certes activitats, fins al punt de preferir deixar-ho córrer.

***

Un llibreter de vell m'explica la procedència d'un llibre que li compro: la biblioteca d'un conegut home de lletres, traspassat fa pocs anys. No puc evitar que em provoqui una certa tristesa. Las obras quedan las gentes se van, otros que vienen las continuarán.

***

Penúltim dia de gener: en obrir la porta de la cuina, al matí, la fresca que entra ja no és hivernal. És una fresca primaveral, de viatge a França per Setmana Santa, potser una mena de miratge que dura un segon, però m'omple de felicitat.

***

Demà farà deu anys que va morir el meu pare. El pas del temps no fa disminuir l'enyor i, en canvi, fa créixer el valor de la seva figura.

***

Vaig a la llibreria amb la intenció d'endur-me un parell de lectures fàcils i de digestió ràpida. Surto amb Proust i Sebald.

***

Nada, de Carmen Laforet. Amb l'excepció d'alguns episodis concrets, i si no fos un tòpic, en destacaria la modernitat.

***

Un grup de persones en la terrassa d'un hotel. A l'instant s'endevina qui és el jefe. No porta mascareta, pren whisky a més del cafè. L'organigrama d'un lloc de feina esdevé avui l'autèntica piràmide social.


Cap comentari: