Diumenge

Diumenge electoral, gris i plujós. Potser aquests adjectius podrien formar part d'un mateix grup semàntic. M'escriu X. per fer-me una puntualització sobre l'entrada d'ahir del blog, que li agraeixo. I li agraeixo encara més que em digui que li ha agradat el text, tot i trobar-lo pessimista. Tanmateix, jo el considero estrictament realista. Quan em llevo, em trobo també altres missatges al mòbil, aquests del tot molestos. Els ignoro. No puc evitar determinades molèsties però sí que puc fer evident aquest caràcter molest i inconvenient amb la meva indiferència.

Avui m'he llevat d'hora, perquè fa dies que hem quedat amb l'amic M. per anar a esmorzar. El dia plujós porta indefectiblement a la malenconia, però la trobada és agradable. M'assec al costat de la llar de foc, on cremen uns troncs d'alzina. El temps llisca. Pels finestrals veig els teulats de l'antic molí d'Avencó, per on regalima l'aigua de la pluja. De fons, i a tocar, els alzinars foscos dels darrers contraforts del Montseny. Sobre els arbres del pati, una pàtina de molsa, que la pluja fa brillar amb un verd intens. Noto l'escalfor de la llar, mentre a fora regna una fredor intensa i evident. De reüll, veig com el televisor projecta eternament una imatge de la Diagonal de Barcelona, gairebé buida, presa des d'un edifici alt. Constato que a Barcelona també hi plou. De fons, unes veus comencen a parlar de la jornada electoral que tot just comença. A la taula del darrera sento una conversa sobre la mateixa qüestió: obvietats sobre el tema del dia. Més tard, la mateixa pantalla emetrà una inacabable publicitat sobre una mena de faixes per moldejar els cossos femenins. La televisió és també una pluja fina, com la que cau avui, incansable i infinita en la seva monotonia. En acabar, acompanyo l'M. a casa i me'n vaig jo a la meva. La pluja segueix caient, mentre escric això, amb constància i moderació burgesa, com un record dels resultats d'antany de les eleccions d'avui.