16.12.20

Notes

Començar el matí i trobar-te un tertulià a la ràdio -la culpa és meva per escoltar determinats programes- repetint categòricament este año no se pueden celebrar las Navidades, i que de sobte et vinguin unes ganes enormes, fins aleshores ocultes, de celebrar Nadal. Escrivia fa uns dies Josep Martí que quan l'estat es fica al menjador de casa és molt difícil fer-lo fora, el que ja és intolerable és que s'hi fiquin els tertulians que no saben res. Per cunyadisme, molt millor el familiar i genuí, el de Nadal de tota la vida.

***

 Dies en què t'adones que va encadenant decisions errònies, sense remei.

***

He somiat que Keidi Bare, centrecampista albanès de l'Espanyol, esdevenia súbitament un crack mundial. El veies jugar i semblava Luka Modric. Un somni completament infantil, però molt real; quan m'he despertat i m'he adonat que no era cert, he tingut un gran desengany.

***

Dinant amb l'À. arreglem el món. Bé, més aviat ens lamentem del món -o de determinades evolucions del món- sense trobar-hi solucions. Jo li dic que sóc optimista, que les noves generacions s'adonaran algun dia que la hiperconnectivitat, la sobreinformació i la superficialitat a que ens aboquen les xarxes socials no porten enlloc. No sé d'on neix aquest optimisme, però crec que la humanitat, en determinats moments, té girs inesperats. L'abolició de l'esclavatge, per exemple.

***

En altres moments, però, caic en el pessimisme. L'altre dia li deia a l'R, que em rebatia esgarrifat, que el llenguatge escrit moriria, que la tirania de la imatge i del so s'ho enduria tot per davant.
Quan em proposen que determinats documents que elaboro els convertim en vídeos perquè la gent no hagi de llegir, em quedo glaçat. Realment, la humanitat és ben diversa: jo ho llegeixo tot, en canvi, quan m'envien vídeos o això que ara s'anomena notes de veu no trobo mai el moment per veure'ls o escoltar-les.

***

Em ve al cap una cita, no recordo si de Hemingway o de Fitzgerald, segons la qual el veritable geni consisteix en fer realitat allò que hom té al cap. Crec que, per obtenir realitats, moltes vegades calen qualitats que, precisament, no acostumen a posseir els genis. Penso en aquell poema de Baudelaire, L'albatros, en què aquest ocell, el de vol més noble, potent i elegant, és incapaç d'escapar-se, a la coberta d'un vaixell, de l'escarni de la marineria.  

Cap comentari: