3.12.20

Notes

De vegades penso que marxar a un país estranger t'ha de treure de sobre una càrrega immensa; ha de permetre viure d'una manera més lliure, sense el pes de la història del propi país i de les generacions que ens han precedit, una herència que ens condiciona més del que creiem.

***

Li transmeto aquesta idea a l'R., tot dinant, i s'hi mostra molt d'acord. Per això funcionen bé les parelles de nacionalitat mixta, afegeix, perquè d'alguna manera aquestes càrregues s'abandonen a l'hora de construir una realitat comuna. Millor encara si la llengua de comunicació no és cap de les llengües maternes dels dos components de la parella, diu. Crec que té raó.

***

En una llibreria trobo un llibre que s'anuncia a la coberta com un ajut a l'hora d'explicar la teva història. Storytelling porta per títol, i només això m'hauria de fer desconfiar. Però com que sóc ingenu de mena, el fullejo pensant que potser em podria ser d'utilitat. Vaig al capítol inicial que enumera les deu regles del storytelling. N'hi ha una que em resulta decisiva per tancar de seguida el llibre: utilitza verbs actius, diu, que transmetin activitat. I em vénen ganes de dir una gran procacitat: utilitzaré els verbs que em surtin de la...

***

Caminant per la ciutat vella. El barri ha perdut gent, activitat, vida. Per una banda, això podria arribar a ser bo, però la realitat és que no ha recuperat caràcter. Ara són carrers sense gent i sense ànima.

***

Fins i tot el pobre que hi ha sempre ajagut a terra, al carrer Elisabets, fa més mala cara, més ulleres.

***

La meva enyorada Barcelona, en les últimes visites, em resulta inhòspita. Tinc ganes de marxar-ne.

***

Avui, llegint, em trobo amb la paraula búcaro. Em crida l'atenció perquè és una paraula que mai he utilitzat ni he sentit utilitzar. La relaciono amb una discoteca -o club, o sala de festes, no sé ja com es diu- que no sé si encara hi ha al carrer Aribau, que portava aquest mateix nom. No hi havia entrat mai, només hi havia passat per davant a les hores petites. El públic que es congregava a la porta no semblava massa d'acord amb la sofisticació del nom.

***

El record d'aquestes hores petites m'ha fet pensar en nits d'excessos i, de retruc, en el paper de l'alcohol en la vida de l'ésser humà. Moltes vegades he pensat que determinats mals de les societats benestants són conseqüència de la infelicitat inherent a l'espècie humana, que quan totes les necessitats estan cobertes s'acaben generant nous malestars. Als pobles de l'Àfrica on hi ha gana, malària i no hi ha aigua corrent no hi ha depressions ni ansietats, es diu normalment des d'una superficialitat pròpia de filosofia de cafè. Però, en canvi, també en les societats primitives i ancestrals hi ha alcoholisme -un mal notable en algunes poblacions aborígens- i hi ha experimentació amb tot tipus de substàncies que alteren la conducta. Seguint amb la filosofia de casino de poble, podríe dir, per tant, que l'existència humana, sigui quin sigui l'entorn on es desenvolupa, suposa una càrrega tan gran, que en un o altre moment l'home acaba necessitant algun tipus d'escapatòria.

***

Curiosament, després aquesta frase en els diaris de Llop: El alcohol en pequeñas dosis suele templarle a uno el ánimo, produciéndole además los efectos de la iluminación. I jo he pensat el mateix més d'una vegada, però crec que aquesta suposada lucidesa artificial no deixa de ser un autoengany.

***

Passo per la Rambla davant de casa Beethoven i experimento records estranys.

***

Després al cotxe, he pensat en X. En unes colònies, portava la ratlla dels ulls pintada de negre, molt marcada, i fumava cigarretes amb haixix. Tot això li donava un atractiu afegit a la seva bellesa natural i indiscutible. Tot i que tenia dos anys menys que nosaltres, ens semblava més madura, i inaccessible. Me l'ha recordada, no sé per què, una cançó de Simple minds que ha sonat per casualitat al cotxe: Don't you forget about me. Potser perquè devia sonar en algun moment d'aquelles colònies. Potser ella la tararejava. Trenta-cinc anys després la veig algun dia, despatxant en una botiga. No crec que em reconegui, però és extraordinàriament amable, sempre somriu i conserva tota la seva bellesa. El món em resulta extraordinàriament difícil d'entendre.

***

I just després, quan ja estic entrant el cotxe al garatge, gràcies a l'eclecticisme dels meus gustos musicals, sona Clara, amb la veu de Joan Baptista Humet. Una altra història, trista, i un passat que no vol marxar de cap manera.